Residència gent gran, del record de la reivindicació a la feina pendent

Cada cop més, la població arriba a edat madura i conforma aquell segment que eufemísticament anomenem gent gran. Una franja d’edat que, dissortadament, comparteix greus problemes socials i econòmics. En les societats actuals, arribar a la senectut és un avanç importantíssim però, més cops dels que ens agradaria, els avis s’enfronten a situacions que els governs pal·lien amb lentitud o que queden oblidades per una societat que gira la cara cap a un altre costat.

Precisament per aquest motiu, el plantejament de la xerrada d’#aRrelats, d’aquest dimecres a la tarda, al cafè del Teatre Bravium, era molt interessant com a punt de partida. Explicar, a través del recorregut biogràfic de Llorenç Rivas, pare de la coneguda activista Clara Rivas, la reivindicació i assoliment de la primera residència pública de Reus. Un edifici que es va construir a mitjans dels anys 70 als terrenys propers a l’estació de Renfe i que encara avui es troba en actiu. Una fita que es va aconseguir gràcies al treball que va desenvolupar des de la presidència de la Agrupación Sindical de Veteranos jubilados y accidentados del Trabajo (ASVAT), integrant del sindicat vertical.

I és que –vet aquí la paradoxa- Rivas, amb un passat de lluitador antifeixista al igual que la seva dona, Anna Sugranyes, va infiltrar-se en aquest sindicat i va ser l’artífex de la creació d’aquestes instal·lacions. Mitjançant la lectura de diferents ponències i articles, Clara Rivas va contextualitzar el treball que el seu pare va dur a terme fins que l’administració va tirar endavant no només aquest espai destinat a la gent gran sinó també un segon a la ciutat després d’enderrocar els rentadors del Camí de Tarragona, d’acord amb una caixa d’estalvis. Finalment, el juliol de 1975 van ingressar els primers pensionistes a la residència i, com a conseqüència de la nova legalitat, el 1977 es va dissoldre l’ASVAT.

Llorenç Rivas va morir el 1981 després d’una vida política i sindical activa, malgrat haver perdut la Guerra Civil. Segons va explicar la seva filla, el 1938 va ser la darrera persona que va abandonar el consistori de Lleida i el 1959 va retornar a Reus per realitzar tasques clandestines al igual que la seva dona, Anna Sugranyes, que va conèixer a França. Tot i aquest camí de reivindicacions, la seva filla va dir en la xerrada que “no se sap gaire cosa del pare” a causa de la important trajectòria de la seva muller, que és des de fa uns anys una de les dones honorades amb un carrer a la ciutat.

Aprofitant el marc de la xerrada, el president de l’associació de Gent Gran de Reus i Comarca, Ramon Sánchez, va fer un exhaustiu repàs de la trajectòria de l’entitat des de principis del segle XXI i va valorar de manera crítica les actuacions del consistori reusenc. Sánchez va posar èmfasi en el fet que actualment la residència municipal construïda a Horts de Miró continui encara desocupada malgrat les importants mancances de places públiques que hi ha a la ciutat per a gent gran i va criticar la situació que va provocar la mort per pobresa energètica ara fa uns mesos d’una reusenca al carrer Santa Anna de Reus.