Cookie control
Dijous, 09 de Juliol de 2020

Cròniques del Quetzal (3): ‘Guatemala es muy linda, pero su carretera es muy fea’

L’itinerari entre les poblacions de Ciutat de Guatemala i Jacaltenango permet fruir de la natura, i a la vegada, evidencia les mancances del país en matèria d’infraestructures

02 de Març de 2020, per Enric Garcia Jardí
  • Enric Garcia Jardí

  • EGJ

  • EGJ

  • EGJ

  • EGJ

  • EGJ

  • EGJ

  • EGJ

  • EGJ

Abans de baixar de l’avió ja m’havia convençut, fitant, embadalit, per la finestreta, que Guatemala havia de ser, per força, una terra preciosa. Només cal sobrevolar-la uns minuts per comprendre per què els nàhuatl, rivals dels maies, la van batejar, segles enrere, amb el nom de ‘Quauhtemallan’, que vol dir “lloc amb molts arbres”. És una pena que la globalització econòmica, tan celebrada per alguns com a signe de progrés, hagi fet que ressusciti, en aquestes contrades, la figura de Kab’raqan, el destructor de les muntanyes, un personatge del ‘Popol Vuh’ que és occit per vantar-se d’enderrocar, amb els seus peus, aquestes creacions de la natura, i que serveix per explicar el naixement dels terratrèmols. Sense cap rastre de la marca mitològica, els kab’raqan contemporanis, d’ombra més petita, són homes de negocis moguts per una cobdícia sense límits, capaços de contaminar rius, enderrocar cases i trasbalsar territoris sencers per acumular beneficis i sentir-se, també, poderosos. “Tú no puedes comprar el viento, tú no puedes comprar el sol, tú no puedes comprar la lluvia, tú no puedes comprar el calor”, els replica el grup Calle 13, en una cançó memorable dedicada a l’Amèrica Llatina. "Despertemos humanidad", hi afegeiria l'activista hondurenca Berta Cáceres, assassinada el 2016.

Els extensos paisatges que s'intuïen bells des de milers de quilòmetres d’altura m’havien ullprès, i sentia unes ganes incontrolades de desplaçar-me, amb tota la comitiva, amb la major celeritat possible, cap al nord del país. Allà sabia que hi podria admirar, no pas en un distanciat pla zenital, sinó en panoràmiques i plans de detall, aquesta exhibició colossal de la pervivència de la natura que és Guatemala, on, malgrat que es notin també els efectes devastadors de l’acció humana, i alguns prats semblin abocadors, encara hi ha indígenes que demanen perdó als arbres quan els han de talar per escalfar la llar, i els abracen.

Una part de mi em demanava a crits que fugíssim de l’asfalt de la capital, però l'altra, per contra, es refermava en la idea que també era una llàstima acomiadar-se de Ciutat de Guatemala tan d’hora. Amb prou feines l’havíem visitada, més enllà d’un parell de passejades pel centre, i jo estava convençut que pagava la pena explorar-ne els racons menys concorreguts. Volia i dolia, és clar, i em turmentava una mena de sentiment de pèrdua. Mentre la deixàvem enrere, avançant, pel carril de l’esquerra d’una autovia ampla, autobusos atapeïts de persones enllaunades, els meus ulls es clavaven en les barraques disposades de qualsevol manera en els turons perifèrics, i m’imaginava la quantitat d’històries interessants que s’hi amagaven, i que se m’havien escapolit. Era incapaç de desprendre’m de la voracitat de voler abastar-ho tot, per molt que s'evidenciés absurda: no es pot enfondir en les múltiples realitats d’un país en quatre setmanes. Qui sap, potser algun dia hi tornaràs, em deia, i podràs encalçar els temes que aquesta vegada no tractaràs. O potser no, a saber. Què vols fer-hi? “Així és també la vida”, em repetia, procurant que la certesa, a cops de repetir-la, transmutés en digerible resignació. En prendre unes rutes, en moren unes altres. Renunciava a unes entrevistes, en vindrien unes altres.

Mentre em perdia cap endintre amb pensaments, cosa pròpia del viatge, el cotxe anava fent camí per la carretera Interamericana, una de les vies principals del país, que d’entrada m’havia semblat prou moderna. A mesura que ens separàvem de Ciutat de Guatemala, però, els clots s’hi anaven accentuant, fins al punt que, en pocs quilòmetres, vaig comptar més sotragades que en 12 hores creuant l’Atlàntic. No cal ser expert en res, com és el meu cas, per prendre consciència que a Guatemala existeix un problema greu en matèria d’infraestructures. A banda de l’estat de les carreteres, no hi ha, ni tan sols, una xarxa ferroviària. Per tot plegat, les distàncies entre els guatemalencs s'eixamplen. Per arribar a Huehuetenango, per exemple, on vam visitar dues persones implicades en els projectes del Comitè Oscar Romero de Tarragona i Reus i vaig aconseguir els meus primers quetzals (per cada euro canviat rebies 8 quetzals), vam trigar unes 5 hores, tot i que vam recórrer, en el fons, 261 quilòmetres. Tan sols uns pocs es poden permetre escurçar l’itinerari per mitjà de l’avioneta, que completa el mateix trajecte en només 30 minuts, per uns 1.000 quetzals.

Abans de vorejar Chimaltenango, municipi a partir del qual la carretera va començar a empitjorar, vam aturar-nos un parell d’hores a Santiago de los Caballeros, la capital colonial de Guatemala fins al 1773, més coneguda com Antigua. Ens hi vam creuar tots els nord-americans i europeus que no havíem vist a la Sexta Avenida. Tot sigui dit, és una població bonica. Patrimoni de la Humanitat des de l’any 1979, les seves cases baixes d’estil colonial i els carrers empedrats, amb els volcans al fons, dibuixen unes estampes que la pàtina de parc d’atraccions turístic no aconsegueix desmerèixer. S’hi conserven també una pila d'esglésies, d’estètica barroca. En una d’aquestes, la de San Francisco El Grande, hi reposen les restes del Santo Hermano Pedro, el Sant Francesc d’Assís d’Amèrica, un missioner del segle XVII, procedent de les Canàries, que encara avui dia és molt estimat pels guatemalencs. A les portes d'aquest temple vaig conversar, una estona, amb el germà Valeriano, un franciscà que escrivia, a l’aire lliure, unes memòries. Em va dir que els anys de Ríos-Montt els va viure reclòs en una de les parròquies d’Antigua, i que per a molts soldats de l’exèrcit les bíblies i la guerrilla eren considerades parentes, perquè, des del seu punt de vista, l’una havia portat l’altra. El testimoni d’en Valeriano em va fer pensar en els lligams estrets, a l’Amèrica Llatina, entre el marxisme i un cristianisme que defensa que no n’hi ha prou amb el ‘beati pauperes’ i la promesa, per als desafavorits, d’entrar a la zona VIP del paradís.

Després del tomb per Antigua encara vam tenir ocasió, malgrat que fos del cotxe estant, d'observar, o més aviat d’albirar, el famós Llac Atitlán, el mateix que va enamorar l’escriptor Aldous Huxley, que el va definir, en el seu llibre de viatges ‘Beyond the Mexique Bay’ (1934), com el més bonic del planeta. Si hagués escrit 'Un món feliç' davant d'Atitlán, Huxley, que va obsequiar-nos amb una de les millors distopies de la història de la literatura, en la qual es capten les subtileses d’un sistema d’organització que sembla anticipar les formes falsàries de control social actuals, potser s’hauria decantat per la utopia. Des de les limitacions d'una perspectiva limitada, i des de l’interior del vehicle, a primer cop d’ull sembla del tot comprensible la fascinació de Huxley.

Devíem dur unes quatre hores d'anadura quan el cos, encarcarat d’estar tanta estona en la mateixa posició, ens va exigir un sospir i vam parar a dinar a un restaurant de Los Encuentros. Va ser en aquest indret de pas on ens vam adonar que havíem punxat una roda, i uns agents de policia del departament de Sololá es van prestar a substituir-la, ells mateixos, per una de recanvi. Em va sobtar que un agent ens encaixés la mà, i tot seguit ens fes, per dir-ho d’alguna manera, la feina que en teoria ens pertocava. Més endavant també descobriria, amb tot, que a prop de la frontera amb Mèxic, un sector de la policia tenia, de vegades, una cara molt menys amable, sobretot si topava amb emigrants.

En tots els pobles que travessàvem s’arrengleraven, a frec de la carretera, cases a mig construir. Semblava com si, en alçar un edifici, els guatemalencs sempre hi deixessin marge per créixer, amb la possibilitat d’incorporar-hi una segona, una tercera o fins i tot una quarta planta. Els cooperants més veterans em van fer notar que la magnitud d’aquestes construccions solia dependre de les remeses, és a dir, dels diners que enviaven els familiars que havien emigrat als Estats Units. D’entre totes les que ens vam anar trobant em vaig fixar, principalment, en una. Lluïa una façana llampant, cridanera, d’estil virolat, que era difícil que passés desapercebuda. Aparador de l'ostentació, contrastava amb la nuesa de les parets laterals, grises, arrebossades de ciment. Aquesta diferència tan gran semblava parlar de la importància de les aparences: calia treure pit, davant de tothom, del suposat èxit de l’economia familiar.

Sense sortir del cotxe, que conduïa una novícia del Verbo Encarnado alegre, que cantava de cap a cap les lletres de desamor de les ranxeres mexicanes, també vaig parar esment en les muntanyes, en les quals destacava la presència de pins, xiprers i roures, així com d'una quantitat extraordinària de plantacions de blat de moro. Ja era fosc quan, transcorregudes 11 hores des que havíem sortit de Ciutat de Guatemala, un cartell va anunciar la nostra arribada, per fi, a Colotenango, un poble de la cultura indígena mam, situat a uns 1.500 metres d’altura, en el qual vam poder descansar. L’endemà al matí ens van rebre en una escola amb la qual el Comitè Oscar Romero col·labora, i al migdia vam reprendre la marxa septentrional, direcció Jacaltenango, amb una aturada d’unes hores a La Libertad.

Vam continuar, doncs, resseguint la carretera Interamericana. En aquestes alçades, per a mi era més camí que carretera, i ja havia descobert per què hi havia tants pocs cotxes utilitaris i tants tot-terrenys, a Guatemala. El conductor d'aquest segon tram, en Mauriel, ens va dir que aquest era un recorregut recurrent entre els centreamericans que pretenien emigrar a Mèxic o els Estats Units. Érem relativament a prop de La Mesilla, la frontera. També ens va explicar que aquesta zona, del departament de Huehuetenango, s’anomenava El Tapón perquè, durant el conflicte armat intern, els guerrillers llançaven pedres de les serres a la carretera per tal de barrar el pas a l’exèrcit. Ara, tot i la desmobilització política en els entorns rurals, de majoria indígena, en Mauriel ens va recordar que hi ha lluites que persisteixen. No van caler detalls. Un cartell, a la carretera, va corroborar les seves paraules. Hi deia: “Luchar por el agua es luchar por la vida. No a la minería”.

A La Libertad, en Mauriel i mossèn Juventino ens van acollir de meravella, tal com ho havien fet abans les germanes del Verbo Encarnado a Colotenango, i ens van mostrar les terres on cultiven fins a 32 quintals de cafè, així com xile i plàtans. També hi vam visitar, amb ells, un centre d’atenció primària públic, on hi havia unes instal·lacions molt avançades, que segons el metge de la nostra expedició, el doctor Miquel Biarnés, un home compromès i optimista que des de fa anys viatja cada any a Guatemala amb el Comitè Oscar Romero, no eren les habituals a Guatemala. En efecte, es tractava d’una prova pilot.

Culminada per la muntanya Peña Blanca, La Libertad, com si volgués advertir tothom de les complicacions del concepte "llibertat", és molt costeruda. En aquesta població de pujades i baixades fatigoses vam conèixer un mestre que em va parlar de l’activista q’eqchi’ Bernardo Caal, que havia estat empresonat per haver liderat un moviment en defensa del riu Cahabón i en contra d’un altre gran projecte hidroelèctric, en el qual participa el grup ACS, de Florentino Pérez, un kab'raqan contemporani, com també saben prou a les Terres de l'Ebre i el País Valencià. Així mateix, el mestre estava al corrent de l’existència de presos polítics a l’Estat espanyol, i em va preguntar per la situació de l’independentisme català, no gaire encoratjadora. Tots dos vam desitjar-nos sort per als nostres respectius pobles, tan acostumats a les derrotes.

Vam prendre comiat de La Libertad cansats, però profundament agraïts. Em fastiguejava, això sí, haver de tornar, de nou, a la carretera. Faltaven unes quantes hores fins a Jacaltenango, i jo estava baldat. A més a més, tenia la panxa remoguda, de tants sots, de tantes sacsejades. Necessitava menys carretera i menys trots, per poder escriure, i més temps i més calma, per conèixer millor els indrets i poder guanyar-me la confiança de possibles entrevistats. A Jacaltenango, aquestes condicions, a la fi, es donarien. Mentrestant, però, en ruta, m'abstreia amb els paisatges de postal i pensava contínuament en una de les opinions que en Mauriel havia compartit amb nosaltres, i que vaig trobar d’una concisió afinada: “Guatemala es muy linda, pero su carretera es muy fea”.

(Aquest espai rep la col·laboració de la Regidoria de Participació, Bon Govern i Serveis Generals de l'Ajuntament de Reus).

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics