Cookie control
Divendres, 29 de Maig de 2020

Cròniques del Quetzal (II): Miquel Cortés i els colors de l’au nacional

Fill de Gavà, el director de la Fundació Educativa Fe y Alegría a Guatemala viu, des de fa 26 anys, a l’Amèrica Llatina

14 de Febrer de 2020, per Enric Garcia Jardí
  • Enric Garcia Jardí

  • EGJ

  • EGJ

  • EGJ

  • EGJ

  • EGJ

  • EGJ

  • EGJ

  • Miquel Biarnés

En els pocs metres que separen la Casa San Benito de la Catedral Metropolitana de Ciutat de Guatemala les parets parlen, i ho fan per esbossar, en forma de cartells, breus ressenyes biogràfiques. Són totes d’indígenes assassinats. Redactades en primera persona i encapçalades per un retrat fotogràfic, creen un efecte corprenedor, com si fossin les mateixes víctimes qui s’adrecessin als vianants per demanar-los que no oblidin mai les injustícies consumades, en contra seva, en un passat no tan llunyà. No són persones anònimes, com solen dir els mitjans de comunicació en situacions d’aquesta mena —i com sempre denuncia l'admirat periodista Antoni Batista—, sinó que tenen una identitat pròpia, fruit d’una vida que els va ser negada. I els murs així ho recorden: Sebastiana Sánchez Chen, Petronila Xitumul, Pedro Tul Batz, Petrona Guzaro Rymundo, Rafael Alfredo Orozco, Rufina Iboy Xitumul...

A la plaza de la Constitución, a tocar del Palacio Verde, l’antiga seu presidencial, com que no s’hi poden penjar cartells, és el terra qui s’expressa davant del rostre hieràtic dels guardes armats. En unes lletres gegantines que, per les seves dimensions, semblen proferir un crit, s’hi llegeix: “¿Dónde están los 45.000?”. El missatge, si no s’és foraster, se sobreentén. Els 45.000 són els desapareguts durant la guerra civil que va trasbalsar el país entre els anys 1960 i 1996. El màxim responsable de l’etnicidi indígena, perpetrat durant l’etapa més cruenta del “conflicto armado interno”, va ser el dictador Efraín Ríos Montt, que va morir, impunement, l’abril de 2018. Tot i que se l’havia condemnat, el 2013, a 80 anys de presó per genocidi i crims de lesa humanitat, només va passar dues nits al calabós. En qüestió d’hores va aconseguir que el Tribunal Constitucional revoqués la sentència i exigís una repetició del judici, que va esdevenir farsa. Les parets de Ciutat de Guatemala recorden, encara avui, allò que les autoritats, durant dècades, han callat i silenciat.

Els noms de centenars de desapareguts estan inscrits a la mateixa plaça, en els murs perimetrals de la Catedral. En el seu interior, de parets altes i blanques i de vitralls sobris, hi ha la tomba del bisbe Juan José Gerardi, assassinat el 26 d’abril de 1988, tan sols dos dies després d’haver publicat l’exhaustiu informe ‘Guatemala: Nunca Más’, que consignava, amb tota mena de detalls, les nombroses massacres de l’exèrcit contra la població indígena. Al davant mateix de la sepultura de Gerardi, en silenci, evoco aquella visita a Ciutat del Vaticà, l’11 de febrer de 2013, el dia que va renunciar el papa Benet XVI, i les paraules de qui aleshores era el meu sogre, en veure com m’ofuscava l’ostentació de la basílica de Sant Pere: “Pensa que hi ha moltes esglésies, dins l’Església”.

A les bancades de la Catedral no hi cap ni un fil d’agulla. S’hi oficia missa, i mentre hi passegem, els feligresos es mantenen, en tot moment, agenollats i amb les mans juntes, en positura d’orar. A ulls d’un europeu es fa evident, d’entrada, que el sentiment religiós dels guatemalencs dista molt de la crisi de fe i vocacions en què es troba immers el catolicisme al Vell continent. “Ustedes nos evangelizaron, y ahora somos nosotros quienes tenemos que ir a sus iglesias y conventos”, m’etzibarà, uns dies després, una entrevistada.

La nostra ruta turística, d’un marcat caire religiós, clou a la Parròquia de Nuestra Señora la Merced, construïda l’any 1813 pels jesuïtes, on les parets i les columnes també se’ns adrecen, però en aquest cas amb les gratituds, unes plaques —de pedra les antigues, de metall les més modernes— amb inscripcions, per mitjà de les quals els devots agraeixen a un sant els seus favors. En una de les naus laterals, s’hi congreguen la majoria de fidels. S’hi alça un altar consagrat a Sant Judes Tadeu, ornat amb flors i protegit per uns vidres. Per què aquest indret desperta una major veneració? La Juana Caballero, una de les cooperants del Comitè Oscar Romero, una dona enèrgica, sempre inquieta, de ment desperta, ens n'ofereix una resposta plausible: és el patró de les causes impossibles.

Desfem el camí per retornar a la Casa San Benito, on ens han de venir a buscar, i em venen a la memòria les causes pendents, que no impossibles, de Xavier Joanpere. Aquí el concepte “emprendre” pren un altre significat, que entronca íntimament amb la mera supervivència. Als carrers cèntrics perdo el compte amb els punts de venda ambulants que hi ha, dels quals emanen flairances delicioses de fruites tropicals com el mango i la papaia, i en els quals és comú veure-hi nens molt menuts treballant. En una via estreta que desemboca a la plaza de la Constitución, entre brics de vi i una fortor de pixum, una dotzena de rodamons jauen en una renglera de sacs de dormir.

El taxista, que fa uns minuts que ens espera, ens porta fins a la avenida Duodécima, on està situada la seu nacional de la Fundació Educativa Fe y Alegría a Guatemala, el director de la qual ens rep amb un “bon dia”. Es tracta de Miquel Cortés, un jesuïta nascut a Gavà, tot i que fa 26 anys que viu a l’Amèrica Llatina. El Comitè Oscar Romero de Tarragona i Reus hi ha establert contacte per tal de construir plegats una escola de Fe y Alegría a San Mateo Ixatatán, un dels pobles més pobres del nord de Guatemala. En l’actualitat, la Federació Internacional de Fe y Alegría està present en una vintena de països, i a Guatemala, aquesta xarxa privada d’escoles sense afany de lucre, que rep el suport de l’Estat, disposa de fins a 53 escoles, repartides en 9 departaments i 19 municipis.

La trobada amb Cortés, més enllà de l’oportunitat que representa per precisar algunes qüestions tècniques del projecte de San Mateo, s’acaba convertint en una radiografia extensa, per part del responsable de Fe y Alegría a Guatemala, de la situació educativa, social, política i econòmica del país. Prenc anotacions tan ràpid com puc, en una taula des de la qual veig un retrat d’Oscar Romero, però l’interès de les reflexions de Cortés i la profusió de detalls que hi aporta dificulten l’èxit de la meva comesa.

La seva anàlisi s’inicia amb la constatació de les limitacions de la cobertura educativa al país, sobretot quan se supera l’educació primària, i que es va reduint, progressivament, des del 45% del 7è curs, fins a un 26% del batxillerat i un 10% de la universitat. Afirma que l’experiència els ha demostrat que el millor és plantejar el màxim de nivells educatius en un mateix centre, perquè així es redueix l’abandonament escolar. A Fe y Alegría prioritzen les aules obertes i la transversalitat interdisciplinària.

Cortés lamenta que el govern de Guatemala inverteixi només un 2,8 del PIB en educació, i assegura que la desnutrició infantil crònica, que segons dades d’UNICEF afecta un 49,8% dels infants, és demolidora pel que fa al rendiment dels alumnes. A mesura que la conversa avança, no té inconvenient a l’hora de mullar-se en qüestions d’ordre polític, perquè és conscient que les desigualtats socials són a la base de les injustícies que veu a les aules. Cortés és una persona compromesa i amb una veu pròpia i sòlida que, en determinades circumstàncies, li ha costat algun maldecap amb les autoritats eclesiàstiques. Considera que l’Església manté una estructura massa jeràrquica, que contrasta amb l’horitzontalitat de les “redarquies” que han teixit a Fe y Alegría, i adverteix, sense esmentar noms, que “el privilegi és una herència colonial”. “No pot ser que alguns capellans s’apugin el nivell de vida, quan l’Evangeli diu que l’hem de baixar per fer costat als pobres”, afirma.

El debat entre els presents s’anima quan Cortés defensa que Fe y Alegría és una organització inspirada en la Companyia de Jesús, però que no pretén fer proselitisme religiós, que l’educació és un dret constitucional que s’hauria de garantir i que “a l’estructura ja li va bé que l’Església tingui escoles”. “A Guatemala el que es palesa és, precisament, una absència de l’Estat, de polítiques públiques. Fe y Alegría ha d’arribar on l’Estat no pot, o potser no vol, arribar”, denuncia. En aquesta línia, es mostra crític amb l’assistencialisme, i sosté que cal anar més enllà de la beneficència i avançar, amb canvis polítics profunds, per afavorir un canvi d’estructures que dilueixi els contrastos entre les barraques i les cases decrèpites del barri d’El Limón i l’oasi de mansions i botigues cares de Cayalá; que fomenti la separació de poders, tan deteriorada, amb polèmiques com la de la Comisión Internacional Contra la Impunidad en Guatemala (CICIG); que freni la barra lliure de què disposa el sector privat, que subjuga el poder polític, i que doni veu i respecti la cultura i la identitat dels pobles indígenes.

Les explicacions de Cortés semblen pressentir les línies bàsiques d’allò que els següents entrevistats, repartits al llarg de la geografia septentrional del país, aniran repetint. En primer lloc, quan fa esment a la independència de Guatemala, del 1821, que és vista, per una part important de la població, com un engany: “Cal recordar que la van aconseguir els ‘criollos’. No hi ha hagut una independència real, respecte als poders fàctics. Quants indígenes són avui dia diputats? Representen un 60% de la població, i de vegades tinc la sensació que no pinten res en la presa de decisions col·lectives”.

En el tema migratori, Cortés també es fa ressò del xantatge que el govern dels Estats Units imposa als governs centreamericans, amb l’amenaça d’aranzels i la possibilitat d’establir uns impostos prohibitius a les remences, és a dir, als diners que els guatemalencs instal·lats al país estatunidenc envien periòdicament a casa seva, i que s’eleven a uns 19.000 milions de quetzals anuals. I creu que l’acord del “tercer país seguro”, rubricat per l’expresident Jimmy Morales a la Casa Blanca, és una mostra de la privació de la sobirania.

“De morts i d’immigrants en trobaràs a totes les cases”. Aquesta declaració de Cortés, que de bon començament podria semblar exagerada, resultarà ser tan dura com certa, com a mínim entre el més de mig centenar de coneixences que forjarem durant el viatge. Si bé a mesura que un s’acosta a la frontera amb Mèxic els problemes provocats pel narcotràfic i els ‘coyotes’ predominen, a Ciutat de Guatemala les ‘maras’ són les culpables de l’assolament d’un paisatge urbà que es disputen territorialment, i en el qual actuen a base d'extorsions i d’una violència descarnada. En el triangle nord centreamericà, conformat per Guatemala, Hondures i El Salvador, es calcula que hi ha uns 70.000 ‘pandilleros’, una xifra superior, per exemple, a la del nombre de reclutes de l’exèrcit guatemalenc. Les ‘maras’ més poderoses assentades a la capital són la Salvatrucha i La 18. La incidència d’aquests grups violents, que s’han consolidat com a estructures econòmiques, i que aclareixen, en part, els fluxos multitudinaris de migracions internes, és fort, i Cortés el sintetitza amb una sola anècdota: “Molts nens, quan els preguntes, a l’escola, què volen ser d’adults, et responen: ‘Pandillero’”.

Però no tot són problemes i tristors. Mentre compartim un dinar cordial, durant el qual descobreixo el sabor de la rosa de Jamaica, Cortés també remarca la generositat, l’alegria i la solidaritat que demostren tantes i tantes persones a Guatemala, un país on un, certament, un té la impressió que l’individualisme encara no ha penetrat d’una forma tan decisiva en el caràcter de la gent. Malgrat la complexitat del context, i les adversitats enormes que sovint entrebanquen la seva tasca, Cortés s’aferra a tots els valors positius i treballa, de manera voluntariosa, des dels eixos de Fe y Alegría (educació popular, acció pública, fronteres de l’exclusió i sostenibilitat), perquè els nens d’avui, que seran els adults del demà, cerquin la plenitud, i no la perfecció, i prefereixin cooperar, més que no pas competir. “Todo esto es lo que te sostiene”, admet, amb accent llatinoamericà. Les seves esperances en un futur millor són difícils d’albirar, però a la vegada són belles i colorides, talment com el quetzal, l’au nacional de Guatemala, que és un símbol de llibertat.

(Aquest espai rep la col·laboració de la Regidoria de Participació, Bon Govern i Serveis Generals de l'Ajuntament de Reus).

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics