Diumenge, 27 de Maig de 2018

Set dècades de la reobertura del Centre de Lectura de Reus

Després de la Guerra Civil, l’ateneu cultural reusenc no va poder remprendre les seves activitats fins el 3 d’abril de 1948

  • Façana del Centre de Lectura

    Reusdigital.cat

“La difícil represa”. Amb aquestes paraules va titular l’historiador Pere Anguera el període de la història del Centre de Lectura que comprèn des del final de la Guerra Civil fins a la transició. Una etapa que, com a la resta de la societat, es va caracteritzar per les dificultats, la censura i el control per part de les autoritats franquistes, una situació que es va agreujar a la coneguda entitat reusenca a causa del seu passat catalanista i progressista. 

Per aquest motiu, va haver de passar gairebé una dècada des del final del conflicte bèl·lic fins a la reobertura de l’ateneu del carrer Major que es va acabar produint un 3 d’abril de 1948 després d’anys d’incerteses i dubtes. Coincidint amb l’entrada dels vencedors de la guerra, el primer -i fugaç- alcalde reusenc, Enric Aguadé, va segellar les instal·lacions de l’entitat, una acció que va salvar el Centre del saqueig en un edifici encara no refet del bombardeig en què va morir la jove bibliotecària Regina Figuerola i, a conseqüència de les ferides, un soci. 

Amb la consolidació de la dictadura, el local del carrer Major va ser protagonista de la lògica burocràtica del nou règim. Ocupat el 1939, el local va acollir primer el sindicat vertical, que va tenir més aviat poc respecte per les seves instal·lacions i, posteriorment, hi van ser dipositats els arxius de Falange durant una temporada. Amb el trasllat de les oficines oficials de Falange a Cal March, el Centre de Lectura va passar a dependre de l’Ajuntament de Reus. Una situació durant la qual el secretari del consistori, Juan Juderies, va intentar canviar l’escriptura del registre de la propietat posant-la a nom del municipi, però el registrador es va negar a fer el canvi, si no es presentava l’acta de dissolució acordada en una reunió general. Segons el mateix Anguera, Juderies va voler convocar la reunió però en assabentar-se de l’oposició d’associats com Pau Font de Rubinat (qui n’havia estat president entre el 1923 i el 1933) i Joaquim Santasusagna va desistir i va obrir l’espai com una dependència de la delegació de cultura de l’ajuntament, un període que es va allargar en el temps. 

Reobertura i nova presidència

Finalment, les noves autoritats van decidir donar autorització per la reobertura de l’espai no sense intentar controlar les seves activitats. D’aquesta forma, el nou president, Enric Aguadé, es va escollir d’entre una terna proposada pel Consejo Local del Movimiento, a partir dels membres d’una junta nomenada pel governador civil. La data escollida per fer el traspàs legal poders de l’anterior president, Pere Balaguer, al nou responsable Enric Aguadé va ser el 3 d’abril de 1948, un fet del qual avui es compleixen 70 anys. D’acord amb la informació publicada al Diario Español de l’època, l’alcalde, Pere Miralles, va fer patent als reunits en l’acte oficial “l’interès de la Corporació en donar ràpida solució a la reorganització de l’entitat” a fi que pogués “continuar rendint la seva benèfica influència pel major desenvolupament de la cultura reusenca”. 

Un mes d’abril intens

Salvat aquest important tràmit oficial, un anunci convocava als antics socis al teatre Bartrina el 10 d’abril per procedir a l’aprovació d’un nou reglament que tenia com a característica principal que el català deixava de ser l’idioma oficial de l’entitat. A aquest document també s’hi feia constar que el Centre està al “mayor servicio de la Patria” i un augment de quotes. Atesos els desperfectes de l’immoble, el 26 d’abril van començar les obres de reforma del segon i tercer pis dirigides pel Josep Simó, que garantirien la solidesa de l’edifici el qual encara patia els efectes de les bombes. Dóna la casualitat que aquestes reparacions van ser efectuades, en part, amb els fons de les llibretes d’estalvi de l’entitat on s’havien dipositat recursos arran del bombardeig de 1937 que havia suscitat una campanya a nivell nacional. 

Deixant de banda les consideracions ideològiques i polítiques, la reobertura al soci anònim es produeix a partir del 5 de maig de 1948 quan es publicita que l’entitat funcionarà de 9 del matí fins la mitjanit, sense interrupció. Tot i aquesta llarga jornada, el Diario Español anunciava que el servei de llibres de la biblioteca quedava limitat pel moment des de dos quarts d'11 fins les 9 del vespre. Un cop de vista al rotatiu d’aquell any mostra com durant els mesos d’abril i maig, la recentment oberta entitat genera gran quantitat de notes relacionades amb exposicions i xerrades de tipus cultural. En aquests primers moments, tampoc devien ser una excepció les visites oficials, tal i com ho demostra que el juny d’aquest mateix any visitessin el Centre el cap i oficials de l’exèrcit. Fora de la ciutat, les activitats del Centre de Lectura també tenien encara anomenada si es té en compte que La Vanguardia Española publicava un breu el setembre de 1948 on afirmava que l’entitat “ha acordat reanudar pel curs 1948-49 el pla d’ensenyaments que tant renom l’havia donat”  mentre que s’informa que el nou curs s’inaugurarà el 4 d’octubre i clouria el 15 de juny “comptant amb un excel·lent professorat”.

L’ambient polític del reobert Centre de Lectura

Al llibre 'La revolución y el deseo', el militant clandestí del PSUC en aquells anys, Miguel Núñez, narra com durant la seva breu estada a Reus al voltant del 1949 “vam començar a donar xerrades i conferències amb un clar contingut democràtic al Centre de Lectura i a altres locals”. Una afirmació molt optimista sobre el clima polític que es vivia a la ciutat i que no deixa de contrastar amb la descripció que l’escriptor Xavier Amorós va fer a les seves memòries sobre el moment que es vivia a la ciutat en aquells anys.

Segons l’autor reusenc, el president Enric Aguadé frenava sovint “als elements catalanistes que es movien a la secció de Literatura o a la Revista” tot al·ludint “a l’amenaça de l’acció governativa” i a la possibilitat que l’ateneu pogués ser de nou clausurat”. “Res de Centre de Lectura entitat on, en aquells anys, tots anàvem de puntetes” confirma avui l’escriptor reusenc qui assegura que va tenir converses amb Solé Tura i Solé Barberà sobre aquests temps i el treball polític desplegat pel PSUC a Reus. Segons Amorós, Núñez es referia en realitat a “una taverna al carrer de l'Abadia que tenia molt d'èxit, molt de fum de tabac i de fregits amb l'oli pèssim que llavors funcionava i moltes timbes de jocs prohibits” i que formava part de l’entorn de l’ateneu reusenc al igual que el “tronadíssim” teatre Bartrina. El local -rellogat a uns taverners pels que es van apropiar del Centre de Lectura- “tenia una mena de departaments pel joc, que es podien utilitzar per tertúlies”, uns espais on “va anar moltes vegades el destacat comunista” durant el seu pas per la ciutat a finals dels quaranta perquè “al Centre de Lectura autèntic no hi va fer mai cap reunió i menys cap conferència”, explica. 

La llarga transició cap a una nova etapa

De fet, l’etapa d’Enric Aguadé al capdavant de la restablerta entitat es va allargar durant dues dècades fins el 1968, un període que li va permetre presidir els actes del centenari de la longeva institució reusenca. En aquest marc commemoratiu del segle de vida de la iniciativa cultural, els socis van retre un homenatge a Aguadé l’any 1960 que el president va agrair des de les planes de la Revista del Centre. “Per què hauré tingut la felicitat de presidir el Centre de Lecuta, des d’abril de 1948, sense entrebancar, que m’ha valgut aquestes recents demostracions vostres de cordial afecte?” es preguntava. “Reconec” –prosseguia- “que les juntes seccionals el valer dels seus components i la seva capacitació per portar a bon fi grans empreses” alhora que afegia la “gran experiència del que és la vida del Centre, en portar 50 anys de soci i 25 de directiu”. 

COMENTARIS (0)