‘Sí vull!’, una dècada de matrimonis igualitaris

“La relació i convivència de parella, basada en l’afecte, és expressió genuïna de la naturalesa humana i constitueix un vehicle destacat per al desenvolupament de la personalitat que la nostra Constitució estableix como un dels fonaments de l’ordre polític i la pau social”. Amb aquestes desapassionades paraules s’inicia el text de la Llei 13/2005 d’1 de juliol de 2005 per la qual, ara fa deu anys, el Govern central de José Luis Zapatero va modificar el Codi Civil en matèria de matrimoni. Una modificació que va fer possibles els enllaços entre persones del mateix sexe així com l’adopció de fills en igualtat de condicions que les parelles heterosexuals. Una autèntica revolució en matèria de costums socials que ha servit per a possibilitar a aquells que ho desitgin accedir al matrimoni civil de manera similar a com ho fan les parelles formades per una dona i un home.

Les primeres cerimònies a Reus

Coincidint amb l’aprovació de la llei, el mateix estiu de 2005, l’Ajuntament de Reus ja va acollir les primeres cerimònies de parelles del mateix sexe. En virtut de la potestat que té l’alcalde de realitzar bodes civils i que delega en els regidors, les dues primeres regidores reusenques que van casar parelles homosexuals van ser Rosa Garrido i Maria Teresa Vallverdú. Garrido recorda que va celebrar un matrimoni d’una parella que portava trenta anys de convivència i el defineix com “un acte preciós”. “Eren cerimònies amb molta càrrega emocional perquè aquelles parelles portaven molts anys juntes i tenien ganes de legalitzar la seva situació”, afirma l’exregidora socialista.

Per la seva banda, Maria Teresa Vallverdú, que aleshores compaginava la regidoria amb la docència, rememora no només la satisfacció que va sentir en fer possible la cerimònia sinó el fet de poder-la explicar als seus alumnes com una mostra dels legítims drets civils adquirits per les persones homosexuals. De forma similar a Garrido, Vallverdú afirma que va casar a una parella que portava dècades de convivència conjunta.

Aquests primers matrimonis a Reus van anar precedits a nivell local d’una multitudinària manifestació a la ciutat unes setmanes abans que el Govern aprovés la llei, el 28 de juny de 2005. A aquest acte reivindicatiu, van assistir un miler de persones i va demostrar que, més enllà dels activistes, gran quantitat de formacions polítiques, associacions i ciutadans particulars donaven suport als canvis legislatius ja en marxa. L’acte reivindicatiu de Reus, a més, va ser el primer d’una sèrie d’accions descentralitzades per part de la Comissió Unitària LGTB que miraven d’eixamplar fora de Barcelona el suport i la visibilització del moviment i la reclamació dels seus drets.

La valoració del col·lectiu

Com no pot ser d’altra manera, la dècada de l’anomenat “matrimoni igualitari” es valora “molt positivament” des d’H2O, l’entitat LGTB amb seu a Reus. Per a Elena Bolaños, expresidenta i membre de l’entitat, el reconeixement d’aquest dret “va igualar sentiments i va servir perquè en primera instància es reconeguessin parelles que ja existien i que tenien fills”. A més, Bolaños afegeix que va acabar amb “el buit legal” en què moltes persones vivien la seva relació, especialment aquelles que tenien criatures o que en volien tenir a través de la inseminació o l’adopció.

Més que mirar enrere, però, des d’H2O prefereixen posar la vista en l’horitzó del que encara queda pendent per evitar cap mena de discriminació. D’aquesta forma, una altra integrant del col·lectiu, Caterina Martí assegura que “el fet de sortir de l’armari per casar-se ens ha fet més visibles i ha provocat que l’homofòbia latent emergís” en determinades ocasions.

Per aquest motiu, tant Bolaños com Martí expressen la seva confiança que la recentment aprovada llei catalana de Drets de les persones LGTB serveixi per solucionar les discriminacions i eradiqui els comportaments contra les persones gais, lesbianes o transexuals. Des del terreny local, per exemple, una manera de treballar-hi seria desenvolupar un protocol d’actuació contra aquestes discriminacions i tirar endavant la formació dels departaments afectats com seria la Guàrdia Urbana. 

Hi ha, però, molt més camí a recórrer a tot un seguit d’estaments com l’educació i la sanitat. D’aquesta forma, Martí posa l’accent en qüestions com la situació a les residències de les parelles grans o a les aules on es poden donar casos de bullying per aquest motiu. En el fons, conclou Bolaños “es tracta de veure la diversitat no com una raresa sinó com una riquesa de la societat”.

Evitar la inseguretat legal

Bolaños i Martí van contraure matrimoni entre elles el passat 2013 després de conèixer-se el 2009 a través de l’associació H2O. En el seu cas particular, expliquen que van fer el pas de formalitzar legalment la seva situació de parella d’una banda “com a reivindicació” però principalment per evitar “la inseguretat legal” que pot provocar que, per exemple, una de les dues es posi malalta o tingui algun problema i l’altra persona no pugui ajudar-la o no tingui permisos laborals per assistir-la.

“No m’he vist mai com una princesa”, afirma Martí, que explica que una boda respon sempre al tarannà de la parella i que elles van viure l’esdeveniment amb senzillesa i de manera íntima, tot i que entenen que altres persones ho visquin de manera diferent a la seva. “Em creava angoixa pensar que en cas de necessitat podia no tenir permís per acompanyar l’Elena”, insisteix Martí, que recorda que “si et va malament sempre et pots divorciar” com qualsevol altra parella.

L’adopció, un altre dret adquirit

A diferència de Bolaños i Martí, el camí seguit per Carlos Morera i Iñaki Manchó ha estat invers. Aquesta parella, que viu al tarragoní barri de Sant Salvador, es van conèixer l’octubre de 2004 i el passat 27 de juny es casaven a prop de Vic. Morera recorda amb emoció com va assistir a la manifestació del 28 de juny de 2005 a Reus, escassos dies abans que el Govern de l’Estat aprovés la llei del matrimoni entre persones del mateix sexe.

Segons explica després d’anys de convivència en comú amb la seva parella, van iniciar el 2009 els tràmits d’adopció tot i que no estaven registrats ni tan sols com a parella de fet. Amb sis mesos i mig de vida, la seva filla, la Marta, va arribar a les seves vides després d’una breu etapa amb una família d’acollida. Per a Morera, exercir de pare no es demostra en el fet biològic sinó “sobre el terreny” i opina que és una tasca que poden desenvolupar encertadament o no tant heterosexuals com homosexuals.  

La parella sempre van tenir clar que volien casar-se però expliquen que, inicialment, temien que es derogués la llei i van preferir prioritzar l’adopció de la seva filla a la seva boda. Des que el 2014 la sentència de l’adopció ja es va declarar ferma, van iniciar els preparatius per realitzar el seu matrimoni amb un triple objectiu: celebrar l’adopció definitiva de la seva filla, commemorar els deu anys com a parella estable i compartir d’una manera festiva la seva unió amb la família i les amistats. En total, unes 120 persones van assistir al seu matrimoni el passat 27 de juny, en un ambient festiu.

Dades a nivell català

Segons les dades sobre nupcialitat de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) del període 2009- 2013, els matrimonis entre persones del mateix sexe s’han mantingut en xifres similars en aquesta etapa a excepció del darrer any, el 2013, en què van baixar de manera important fins els 702 d’un còmput total de 26.044 bodes. D’aquesta forma, el 2009 es van efectuar 891 matrimonis del mateix sexe, un any després van ser 882, el 2011, un total de 949 i el 2012 van ser 849. 

Des del 2005, molts països –el darrer Estats Units- han seguit el camí marcat per l’estat espanyol i el que per diferents generacions de parelles semblava un somni impossible és avui una realitat plenament consolidada.