Dilluns, 19 de Novembre de 2018

Sor Lucía Caram: 'El lideratge femení en el procés ha estat indiscutible'

Va visitar Reus aquest dijous per participar en el IV Fòrum més Dona

13 de Maig de 2018, per Adrià Díaz Bages
  • Imatge d'arxiu de Sor Lucía Caram

    Cedida

La monja dominicana contemplativa Lucía Caram Padilla (21 d'octubre de 1966,  Tucumán (Argentina)), coneguda com Sor Lucía Caram, argentina de naixement, fa 27 anys que resideix a Barcelona, al Convent de Santa Clara de Manresa, i es declara obertament partidària de la independència. Va ser guardonada amb el Premi Catalán de l'Any, el 2015, ha tingut una notable activitat en els darrers anys i s'ha mullat donant la seva opinió en una imatge que trenca amb l'estereotip de les religioses contemplatives, fins al punt de convertir-se en una monja poc convencional, que trenca clixés, com ella mateixa assegura. Defensora d'un feminisme igualitari, de la sobirania de Catalunya i seguidora del Barça, no acostuma a deixar indiferent a ningú. Sor Lúcía Caram va ser present aquest dijous a Reus per participar en el Fòrum Més Dona.

La societat actual és sana?

Crec que vivim molt exiliats de nosaltres mateixos, hem perdut el nord. Reivindico molt el tema de donar-nos espais per fer un camí de retorn al mateix cor. Importa què és el que sentim, el què vivim, i a vegades les presses, l'estrès i les autoexigències que ens posem fan que no visquem la nostra vida amb titularitat. Això genera buidor, vivim per agradar als altres i anem aparcant allò que sentim. Significa la pèrdua del sentit, no tenim temps per nosaltres per jugar de titular el partit de la nostra vida.

Com veu el procés d'independència i la situació actual a Catalunya?

Jo crec que, com a país, tenim una consciència, un somni i un anhel, però hem de ser més constants, avui volem una cosa i demà una altra. Estem massa entretinguts amb moltes coses i arribaran les vacances i ens haurem oblidat del que hem lluitat. A més, també, crec que ens volem protegir perquè tenim por de sortir ferits del joc amb determinades realitats, és per això que ens posem moltes proteccions i guardem una distància. 

És suficient la presència de les dones en la política catalana i a l'estat espanyol?

Jo he vist a Catalunya un protagonisme més important de la dona que a l'Estat espanyol, per exemple. La veu femenina cada cop és més escoltada en el món de la política, encara que sigui un sector molt masclista. Hi ha alts càrrecs a Catalunya que són ocupats pel gènere femení, a Barcelona hi ha una alcaldessa, teníem una presidenta al Parlament que, malauradament, és ara a la presó, Òmnium ha estat liderat per una dona, de la mateixa manera que l'ANC.

Hem tingut dones a la primera línia del procés d'independència. És cert que la majoria són homes, però és innegable que les dones han tingut un paper determinant. Un pot estar d'acord, o no, però hem d'entendre que són postures i lideratges que han marcat una orientació i que han aconseguit arrossegar homes i dones. No es pot discutir que el lideratge de la Muriel Casals i de la Carme Forcadell van mobilitzar el país i van aconseguir que uns governants prenguessin partit per una opció. He vist, aquí a Catalunya, que en àmbits de decisió hi ha més presència de dones realment molt preparades, que tenen un lideratge molt definit.

Hi ha major lideratge en de les dones en l'àmbit polític, doncs, a Catalunya que a l'Estat Espanyol.

Crec que hi ha un lideratge més guanyat pel seu propi mèrit a Catalunya, que no imposa. No han estat posades a dit, per exemple. Es tracta d'un lideratge gestat des del compromís personal. Jo estic als antípodes en molts temes amb l'Ada Colau, però reconec que ella ha arribat fins aquí a través d'un lideratge que s'ha guanyat per mèrits propis. Al PDeCAT també hi ha una forta presència femenina, així com a ERC, i en el món empresarial. Conec moltes dones que ocupen càrrecs de responsabilitat a Catalunya, que s'han guanyat amb el seu poder de decisió.

Permeti'm que em reiteri amb la pregunta, a l'Estat espanyol no és així?

A l'Estat espanyol tens la Soraya Sáez de Santamaría, la Cospedal, l'Esperanza Aguirre i la Cifuentes, totes posades a dit per Rajoy. Aquí a Catalunya això no passa, crec que ens hem tornat més rigorosos en temes de salut democràtica.

I en general, com veu la presència del gènere femení en la societat?

Ens trobem en una societat patriarcal i masclista, però crec que hem de superar el discurs d'instal·lar-nos només en la queixa, i ser capaços que la dona faci el pas i que, realment, siguin capaces de crear xarxes i promoure el talent, que no entén de sexes. Alhora, també és veritat que encara hi ha una falta molt important de dones en determinats àmbits. Penso que aportaria una sensibilitat i un apropament orientat a la humanitat de les persones.

I en el món empresarial?

Quan vols buscar feina és més difícil que arribin currículums de dones que no pas d'homes, ja que, moltes vegades, es troben lligades a certes càrregues familiars pel fet de ser dones o mares. Penso que a escala social hem de prendre la paraula, no hem d'esperar que ens la donin. Estic segura que cada vegada hi ha més consciència del paper determinant i transformador que té la dona, tot i que és cert que encara hi ha espais en la societat que hi hem d'arribar. A la meva empresa hi ha set homes i una dona, imagina't.

Què en pensa del pensament actual del feminisme?

Hem passat d'un feminisme radical amb molt de ressentiment que volia condemnar i venjar-se dels homes cap a un discurs molt més serè en el que jo crec que anem buscant, i hem aconseguit, que els homes també se sumin al moviment. Ho hem vist en la celebració del 8 de març, el Dia Internacional de la Dona, on els homes han participat activament de les manifestacions i reivindicacions, però crec, també, que al feminisme encara li falta fer feina per ser més inclusiu.

El feminisme, a vegades corre el risc de ser excloents amb els homes, amb un discurs populista i carregat de determinades frustracions. Ens trobem amb una societat mixta i plural on hem d'aprendre a reivindicar sense excloure a ningú. Hem de ser capaços de defensar els drets dels homes i les dones, junts, perquè cal defensar el dret de la persona, sense mirar el sexe de cadascú.

Però, els homes i les dones som iguals?

No. Som diferents, però aquí resideix la riquesa, no? Pretendre igualar-nos en la forma de fer les coses és perdre la riquesa del que és la dona i l'home. Quan descobrim que tots som persones, diferents però iguals en dignitat, és quan tots podrem avançar en la mateixa direcció.

I per què no existeix la igualtat?

A vegades el que impedeix que hi hagi una igualtat és que hi ha lluites de poder marcades per la mentalitat patriarcal, però alguns cops també, per un feminisme ideològic.

Per tant, el feminisme i el masclisme són igual de perjudicials?

A mi, per exemple, m'ha tocat viure la dictadura de la Margaret Tacher en les relacions entre Argentina i el Regne Unit, i tot depèn. Les dones poden aportar coses diferents dels homes, però això no vol dir que el feminisme imperant sigui millor que el masclisme. Els extrems són dolents. 

També he viscut el mandat de la Cristina Kirchner, que és una dèspota absoluta, segons la meva percepció, i que utilitza un populisme que busca sotmetre la gent. El tema és que homes i dones podem constituir-nos com ídols de la gent i, llavors, ens convertim en tirans dels altres. Per tant, és un pecat d'homes i dones. És un problema de l'ego, i l'ego no té sexe.

Creu que arribarem a assolir una igualtat real?

Bé, jo em declaro militant de l'esperança. A vegades em diuen que sóc una mica utòpica, però crec que hi arribarem, o com a mínim s'hi hauria d'arribar. Som més dones que homes, el que passa és que no ens ho creiem, i ens falta confiança en el nostre talent i capacitats, però anem avançant. Això arribarà en el moment en el qual siguem capaços de treballar en equip, homes i dones, conjuntament, però on les dones caminin amb pas ferm.

Sabem que és seguidora del Barça. Què prefereix, que guanyi la Champions League el Real Madrid  o que s'assoleixi la independència? 

Crec que el Madrid no guanyarà la Champions, i això seria una temporada rodona pel barcelonisme (riu). Ssobre el tema de la independència, crec que tardarà una mica, però arribarà quan siguem el 75% i hàgim sigut capaços d'aconseguir que el 25% restant no estigui tan emprenyat i ens tingui tant d'odi. En aquest moment necessitem fer ponts i dialogar. Tard o d'hora, algú ho haurà de fer.

Algun desig, per acabar?

Tant de bo arribem a una consciència comunitària, que no egoista, on es respectin a totes les persones. En una família no hi ha conflictes entre gèneres, perquè són pares, fills i mares, s'estimen i tiren endavant quelcom comú. Així hauria de ser la societat.

COMENTARIS (1)

Comentaris

punt de ganxet   13 de Maig de 2018

Cert

A la seu de l'ANC de Reus, tenim una fotografía amb quasi totes les dones que han donat el millor d'elles durant aquests anys.
Gràcies, noies !

Reportatges