Roigés: 'La feina de l'entrenador de bàsquet de base està poc valorada'

Aquesta temporada s'ha fet càrrec del Ploms Salle femení de Copa Catalunya, amb el curs ja començat. Què li ha decidit venir a Reus?

Varies coses. El fet de que en Carlos Aparicio em parlés molt bé del club i que en Raül Bonet em posés facilitats ho ha fet tot més senzill. Els reptes em sedueixen molt i el fet de que el Ploms Salle estès l'últim classificat ha fet que em decidís a venir per poder ajudar a aquest equip ha estar en un lloc més alt. El que ocupava quan vaig arribar no li correspon.

Com veu el seu actual equip i la posició complicada què ocupa a la classificació?

Crec que no ens serà gens fàcil sortir-ne dels llocs baixos, però amb la implicació de tots ho aconseguirem. L’equip esta treballant bé, amb il·lusió i esperit de sacrifici. Això vol dir que si tenim una miqueta de sort tirarem amunt, segur.

Com valora la seva experiència en el bàsquet femení després del seu pas per la direcció esportiva al Sedis?

La veritat és que en categories de formació vaig entrenar equips femenins i en sènior vaig ser ajudant. En la meva primera etapa al Sedis de la Seu d’Urgell era el director esportiu d’un club on el primer equip era de Lliga Femenina i va ser un experiència molt bona poder treballar a la màxima categoria del bàsquet femení. Tot hi que considero que en determinades categories s’ha de treballar molt semblant amb femení i amb masculí.

L'experiència més negativa va ser a Torrevieja?

Ens van enganyar. Allí hi érem amb en Carlos Aparicio i ens van explicar un projecte per poder estar a l’ACB en cinc temporades. Tots els mitjans hi eren, instal.lacions, estructura, junta directiva, i nosaltres havíem de construir i dirigir la part tècnica, però el director general va fer creure tothom que tenia un patrocinador signat de 500.000 euros per any els següents cinc anys i no era així. El resultat va ser treballar sis mesos moltes hores al dia, set dies per setmana, i cobrar-ne un.

Tot i la seva joventut. Quan va decidir dedicar-se a aquesta especialitat i en el món del bàsquet?

Vaig començar amb tretze anys i durant deu temporades vaig entrenar equips de formació i escoles de bàsquet. A partir dels 23 anys vaig entrenar el meu primer equip sènior. Les següents catorze temporades he entrenat a lliga EBA els equips Navàs, Monzón, Logroño, ADT Tarragona i Sedis (La Seu d’Urgell) en dues etapes. A més a més, he entrenat a Andorra, Balaguer i Lleida. Amb molts d’aquests equips també he exercit de director tècnic al CNB Torrevieja (Alacant) de LEB Bronze.

Quin balanç fa de la seva ja llarga trajectòria?

Tot hi els anys que fa que m'hi dedico, el millor encara esta per venir. El balanç és molt positiu, ja que he tingut la sort de conèixer molta gent i fer grans amics a tot arreu on he estat. He tingut la sort de treballar amb grans professionals i els resultats esportius sempre han estat molt positius.

En articles seus parla de la necessitat de dignificar la professió d'entrenador i proposa regular un sou mínim segons la categoria com succeeix a l'ACB.

No sé si és possible o no, però el que està clar és que és una feina poc valorada ja que molta gent no reconeix que en les categories de base estem formant persones i això és una cosa molt important. En sèniors estem competint i representant un club i una ciutat, a més a més amb un grau d’exigència gran. És per això que hauria d’haver-ne salaris més dignes, sobretot per als professionals. També se'ls hauria d’exigir molta més professionalitat a les persones que ens hi dediquem, però això és un altre tema.

Dues frases seves són "es més fàcil fitxar jugadors i entrenadors que directius" i "a molts entrenadors els hi manca humilitat i respecte".

Sí, ja que quan fa anys que ets en aquest món i has estat en tots els càrrecs, menys el de president, veus que cada dia costa més que les persones dediquin part del seu temps de lleure a pertànyer a juntes directives. Són càrrecs no remunerats i sempre amb molts de problemes, cada dia més. I amb relació a la qüestió dels entrenadors he de dir que cada dia és més complicat trobar-ne i els joves tenen molt poca humilitat. Una de les virtuts que no tenen és la de saber escoltar, ja que el fet de dirigir un grup sempre és diferent i sempre estas aprenent: no hi ha cap grup igual.