Sant Pere, festiu o reivindicatiu?

Reusdigital ha parlat amb el professor de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra Jaume López i amb l'antropòleg Jordi Moreras, per tal que expressin la seva opinió respecte aquest tipus de fets. A més, l'historiador Salvador Palomar recorda altres episodis similars que la ciutat ha viscut en els últims trenta anys.

"En situacions de crisi i desafecció política, la gent aprofita les ocasions en què es troba amb els polítics per manifestar el seu malestar", afirma el professor de ciències polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, Jaume López. López comenta que "ara ens sorprenen perquè en els últims temps no s'havien produït, però aquest tipus de protestes són més velles que l'anar a peu". El professor explica que "les xiulades poden ser un signe visible d'una disminució del suport popular i per tant de la legitimitat d'un govern".

Sobre la relació entre la cridòria de Sant Pere i la legitimitat del poder també s'ha manifestat Jordi Moreras, Antropòleg Social i Doctorat en la matèria per la Universitat Rovira i Virgili. Fets com aquests "demostren que els responsables polítics ja no tenen la legitimitat per decidir entre el correcte i el que no d'una queixa pública". Es pot recórrer a la llei com un topall per a comportaments "lascius i violents", afegeix Moreras, però definir quin és el temps idoni per fer una queixa o l'espai on cal manifestar-se "és atribuir-te l'autoritat moral per determinar el comportament de les persones", conclou l'antropòleg.

És per això que Moreras planteja la següent pregunta: "Com podem seguir mantenint l'ús de l'espai públic quan ells [polítics/institucions] hi posen normes? Com s'entén que diguin això quan l'espai públic és compartit i escenari d'una democràcia on tu expresses la teva voluntat en un marc de respecte". Per ell, "des de la recuperació democràtica –o com n'hi poguem dir– fins ara, hi ha hagut un intent de recuperar l'espai públic per part de la ciutadania". Alhora, això constitueix una via d'escapament que pot "desbordar els límits del que s'estava definint com estructures d'una societat democràtica".

Per contra, Jaume López es mostra d'acord amb les declaracions de l'alcalde, Carles Pellicer, a Ràdio Reus, on afirmava que la Festa Major "no és el lloc més adequat per fer sentir les protestes". López explica que "teòricament existeixen altres vies per canalitzar les queixes". Però el professor entèn que "en el context polític actual aquestes vies no funcionen". En aquest sentit, creu que "queixes com les xiulades demostren sentit democràtic i són millors que la passivitat". "No s'han de perseguir ni prohibir", opina López, que considera que "la societat reusenca valorarà si són majoritàries o només corresponen als interessos d'uns pocs, i per tant decidirà si legitimar-les o no".

Les festes majors articulen les seves activitats eminentment en els carrers. No obstant, aquesta obvietat emmascara una contradicció, segons Moreras, perquè mentre d'una banda es pensa que "el carrer és on la gent s'ho ha de passar bé per la festa major, és com si durant la resta de l'any no hagués de tenir aquest paper", matissa. Rere aquesta ideologia assumida per les autoritats i reproduïda per les persones, Moreras entén que "es consolida la utilització d'uns determinats espais, en moments concrets i per a formes específiques".

Aquestes sinèrgies, constata l'antropòleg, porten la gent a pensar que en actes vinculats a la tradició no sigui propi manifestar-se. D'una banda, hi ha els moviments que aprofiten la "focalització dels mitjans" per obtenir ressó en les seves reivindicacions i, de l'altra, unes autoritats amb un "guió preestablert del qual no es pot sortir".

Protestes i Festa Major, un llarg vincle

"La funció històrica de festes com el Carnestoltes ha estat circumscriure les queixes contra la classe política en un únic espai", explica López. Si bé la raó de ser del Carnestoltes és la canalització de les queixes de manera irònica, el professor explica que aquestes s'han traslladat en nombroses ocasions cap a altres festivitats. En el cas reusenc, l'historiador Salvador Palomar recorda alguns episodis de malestar durant les Festes Majors de la ciutat en el seu passat més recent.

Els primers ajuntaments democràtics van viure diversos enfrontaments. Un d'ells estava encapçalat per un moviment associatiu que reclamava la recuperació d'un model de Festa Major més tradicional. Palomar explica al seu blog que es van viure "enganxades de cartells i adhesius, alguna contundent escridassada a Joan Balañà, aleshores regidor de Festes, i alguna picabaralla a les portes de la Casa de la Vila".

Però per a Palomar els resultats del conflicte són positius. "Reus no comptaria amb la festa patrimonial de referència que ara té, ni amb un seguici tan ric sense aquella militància cultural i reivindicativa de principis dels vuitanta". En aquest cas, les reclamacions estaven intrínsecament lligades a la Festa Major, però, se n'han viscut d'altres que han reflectit altres motius de malestar social.

La manca d'aigua va ser el principal causant de dos altres incidents dels primers consitoris postfranquistes, segons explica Palomar. Encara en dictadura, l'Ajuntament havia venut part de l'aigua de la ciutat a la indústria. El 1980, arran d'unes declaracions de l'alcalde del moment, Carles Martí, "els regants de Riudecanyes van proposar que els alcaldes de la comarca boicotegessin la festa reusenca no acudint als actes als quals fossin convidats", comenta Palomar.

Els problemes no van acabar aquí i l'any següent, el 1981, l'escassetat d'aigua en determinades zones de la ciutat, especialment al barri de Sant Josep Obrer, va fer sortir al carrer nombrosos veins. L'historiador comenta que els manifestants portaven ferrades en senyal de queixa i van impedir la processó al bloquejar el pas de les autoritats que anaven a l'ofici.

Fets com les xiulades al príncep Felip en els actes públics als quals assisteix o els estudiants que es neguen a saludar el ministre Wert en desaprovació de les seves mesures educatives, incomoden els governants. Però més enllà de l'angoixa que els pugui produir, Moreras ho entén com la "clara demostració que l'autoritat no depèn de qui l'exerceix sinó de les persones que l'han d'acatar".

En el moment que la ciutadania no accepta el binomi de l'autoritat, aquest lligam es trenca. Amb tot, Moreras ironitza i conclou que "els governants segueixen contents perquè tenim la memòria d'un pèsol i Espanya es classifica per la final de la Confederacions".