Les notícies no deixen de sentir-se dia sí i dia també. Les quatre províncies que responen al nom de Comunitat Autònoma de Catalunya han emprès el camí que els podria portar a esdevenir un nou estat de la Unió Europea en un període relativament breu de temps. I dic de la Unió Europea perquè aquesta serà, segons l'Artur Mas, la pregunta que s'inclourà en la consulta que suposadament es podria fer en la propera legislatura en aquest tros dels Països Catalans. Accelerar la història és una de les formes de dominació que les dretes mundials tenen per mantenir el seu control damunt la realitat del present, que ells sempre qualifiquen com de l'”única possible”. I segons ells, CyU, l'única possibilitat d'alliberament nacional passa per tenir un estat propi (propi d'ells, és clar), que inclogui la regió espanyola de la Comunitat Autònoma Catalana (CAC) i que s'inclogui dins de l'estructura depredadoira de la Unió Europea (UE).
Evidentment, aquesta “acceleració” de la història en forma d'anunci de consulta autodeterminista l'han fet amb la intenció ben clara de deixar despullades les possibilitats de pensar, estendre i crear nous marcs alliberadors, noves formes de pensar el món aplicades sobre aquest tros de món que són els Països Catalans. Alhora que fan contenta una part de la població de les quatre províncies, les seves eleccions anticipades a la CAC els van ajudar a dissoldre la sensació de malestar produït per les retallades que els seus amics d'escorxador (les classes dirigents nord-americanes i europees, Goldman Sachs i la resta de criminals que manegen el món) han provocat amb l'única intenció d'enriquir-se encara més del que ho han fet fins ara. No els va sortir com volien però quasi...
La majoria social catalunyesa sembla que està a favor de la independència i no era tema d'oposar-s'hi, és clar. Calia, això sí, aigualir les seves reivindicacions. Passada la febre de les consultes per la independència, la campanya insubmissa del “no vull pagar” i la manifestació més gran de tota la història dels Països, CyU contraatacava per dir-hi la seva. I la seva era un pacte fiscal que l'Estat no acceptava i que li servia per convocar eleccions anticipades explicant que si les guanyaven farien un referèndum per decidir si es vol un "estat propi" diferent d'Espanya o no. Això portava associada la continuació de les majors retallades de drets socials i polítics de la història del nostre país des del 1939. Mai abans s'havia retrocedit tant en àmbits bàsics de la vida com són la salut, l'escola, l'atenció a dependents, etc. Tot ben tapadet per una senyera independentista que no proposa la independència sinó l'estat propi (propi dels que manen...)
Les i els llibertaris, les esquerres en general, tenim en part la culpa d'aquesta deriva per no voler entrar en el combat per la nació, que vestida de pàtria ha esdevingut en part patrimoni de la dreta, de les dretes. Fa massa que algunes i alguns es miren aquests temes com si no anessin amb ells, tot i que després quan se'n van de viatge per Europa no paren de dir “Nosaltres, els espanyols” o “Als espanyols ens estimen molt a no sé on...” I evidentment això és nacionalisme, del pitjor de tots, nacionalisme banal (Billing dixit) que ja no necessita afirmar-se cada moment del dia sinó perquè ha penetrat tant en el cap de la gent, fins i tot en el dels antiestatistes, que els ha gravat a foc el mapa de l'Estat en forma de pàtria (nostra pàtria, d'allà on som). És el nacionalisme que gaudeix de les seleccions nacionals (de l'arroja) i no es qüestiona que el futbol no és futbol sinó política, que quan és progre treu la bandera tricolor (espanyola) i diu que el nord és el País Basc i no Perpinyà.
Alguns diuen que no tenim tradició en això i que la nació és de dretes però obliden tantes coses que no sé ni per on començar. Obliden Ucraïna i Machno, Polònia i Bakunin, els Països Catalans i Josep Llunas... Obliden que els clàssics marxistes mai no ho van oblidar. I obliden el pitjor, que és que no és en la història que cal buscar raons sinó en l'actualitat, i sobretot en el futur, en la limitació de debat i en la repetició de tòpics fins a l'extenuació. I així estem i així anem, enlloc.
Com es pot emprendre una lluita d'alliberament nacional que tingui en compte com a primer pas l'alliberament social? Com podem no trair els nostres principis llibertaris parlant de nació? Doncs anant-hi i anant-hi. Si no hi anem i no descolonitzem la ment de la nació que té estat i que és l'única que té poder per colonitzar-nos-la, aleshores no ens queixem que altres hi vagin i que només trobin ultraliberals per acompanyar-los en el viatge. Sí, ja sabem que no podem pensar més enllà d'on veiem i on ens arriba la vista, que les nacions no són naturals (de fet, no ho són la majoria de coses que demanem o volem...) però tinguem clar que si nosaltres no anem a rescatar les paraules de les boques dels amos, dels banquers i dels partits de la dreta regionalista rebatejada com a nacionalista ells les continuaran fent anar i embolicant la troca fins a extrems que encara no hem vist. Sí, ja sabem, des de Rudolf Rocker, que nosaltres estem amb la cultura enfront del nacionalisme, ja sabem tantes coses que oblidem contextos històrics que van situar paraules concretes amb significats determinats. Però avui som aquí i tenim l'oportunitat de construir la nació perquè estem en un procés constituent que es fa tant al Parlament com a les urnes, tant als carrers com a les vagues generals, tant des de casa com a l'escola... No ser-hi és negar-se no nomes a veure la història passar per davant de casa sinó, sobretot, negar que passi res. I vulguem o no, per multiples raons i motius, els carrers estan bullint i aviat cremaran. Deixar-lo en mans de Mas i companyia és suïcida, com a moviments però sobretot com a poble. Per això hi hem de ser...
La majoria social catalunyesa sembla que està a favor de la independència i no era tema d'oposar-s'hi, és clar. Calia, això sí, aigualir les seves reivindicacions. Passada la febre de les consultes per la independència, la campanya insubmissa del “no vull pagar” i la manifestació més gran de tota la història dels Països, CyU contraatacava per dir-hi la seva. I la seva era un pacte fiscal que l'Estat no acceptava i que li servia per convocar eleccions anticipades explicant que si les guanyaven farien un referèndum per decidir si es vol un "estat propi" diferent d'Espanya o no. Això portava associada la continuació de les majors retallades de drets socials i polítics de la història del nostre país des del 1939. Mai abans s'havia retrocedit tant en àmbits bàsics de la vida com són la salut, l'escola, l'atenció a dependents, etc. Tot ben tapadet per una senyera independentista que no proposa la independència sinó l'estat propi (propi dels que manen...)
Les i els llibertaris, les esquerres en general, tenim en part la culpa d'aquesta deriva per no voler entrar en el combat per la nació, que vestida de pàtria ha esdevingut en part patrimoni de la dreta, de les dretes. Fa massa que algunes i alguns es miren aquests temes com si no anessin amb ells, tot i que després quan se'n van de viatge per Europa no paren de dir “Nosaltres, els espanyols” o “Als espanyols ens estimen molt a no sé on...” I evidentment això és nacionalisme, del pitjor de tots, nacionalisme banal (Billing dixit) que ja no necessita afirmar-se cada moment del dia sinó perquè ha penetrat tant en el cap de la gent, fins i tot en el dels antiestatistes, que els ha gravat a foc el mapa de l'Estat en forma de pàtria (nostra pàtria, d'allà on som). És el nacionalisme que gaudeix de les seleccions nacionals (de l'arroja) i no es qüestiona que el futbol no és futbol sinó política, que quan és progre treu la bandera tricolor (espanyola) i diu que el nord és el País Basc i no Perpinyà.
Alguns diuen que no tenim tradició en això i que la nació és de dretes però obliden tantes coses que no sé ni per on començar. Obliden Ucraïna i Machno, Polònia i Bakunin, els Països Catalans i Josep Llunas... Obliden que els clàssics marxistes mai no ho van oblidar. I obliden el pitjor, que és que no és en la història que cal buscar raons sinó en l'actualitat, i sobretot en el futur, en la limitació de debat i en la repetició de tòpics fins a l'extenuació. I així estem i així anem, enlloc.
Com es pot emprendre una lluita d'alliberament nacional que tingui en compte com a primer pas l'alliberament social? Com podem no trair els nostres principis llibertaris parlant de nació? Doncs anant-hi i anant-hi. Si no hi anem i no descolonitzem la ment de la nació que té estat i que és l'única que té poder per colonitzar-nos-la, aleshores no ens queixem que altres hi vagin i que només trobin ultraliberals per acompanyar-los en el viatge. Sí, ja sabem que no podem pensar més enllà d'on veiem i on ens arriba la vista, que les nacions no són naturals (de fet, no ho són la majoria de coses que demanem o volem...) però tinguem clar que si nosaltres no anem a rescatar les paraules de les boques dels amos, dels banquers i dels partits de la dreta regionalista rebatejada com a nacionalista ells les continuaran fent anar i embolicant la troca fins a extrems que encara no hem vist. Sí, ja sabem, des de Rudolf Rocker, que nosaltres estem amb la cultura enfront del nacionalisme, ja sabem tantes coses que oblidem contextos històrics que van situar paraules concretes amb significats determinats. Però avui som aquí i tenim l'oportunitat de construir la nació perquè estem en un procés constituent que es fa tant al Parlament com a les urnes, tant als carrers com a les vagues generals, tant des de casa com a l'escola... No ser-hi és negar-se no nomes a veure la història passar per davant de casa sinó, sobretot, negar que passi res. I vulguem o no, per multiples raons i motius, els carrers estan bullint i aviat cremaran. Deixar-lo en mans de Mas i companyia és suïcida, com a moviments però sobretot com a poble. Per això hi hem de ser...
