Observer 24 de Gener de 2014
gràcies
S'agraeix una reflexió mesurada i atenta del què està passant al Parlament, amb el PSC, més enllà de l'escarni fàcil en què s'ha convertit aquesta formació.
Dijous passat, 16 de gener, el Parlament de Catalunya va aprovar per una majoria sòlida i amplia la petició de traspàs de la competència per a convocar consultes a través de l’article 150.2 de la Constitució, com a via per a poder realitzar la consulta sobre la independència. Va ser una sessió parlamentària atípica, en què es va poder degustar un tast de lliure pensament, la ideologia heretada dels filòsofs de la il·lustració i d’Albert Camus, entre d’altres.
La combinació de llibertat individual i compromís col·lectiu és una equació difícil de resoldre. Les decisions individuals quan han d’estar per sobre de les decisions de grup? Cadascú és responsable dels seus actes? La coherència i la honestedat han de prevaldre sobre l’obediència i la jerarquia? En una democràcia del segle XXI sembla que hauria de ser normal l’existència en la política i en l’esfera pública de persones lliure pensadores, és a dir, que no se subjecten a cap autoritat dogmàtica. Si predominés el lliure pensament, les guerres i els camps de concentració serien impossibles.
De tant en tant, es donen situacions que qüestionen la qualitat democràtica d’un sistema polític fonamentat en la disciplina interna dels partits, és a dir, en el fet que els militants i els diputats han de complir de manera estricta les consignes que s’aproven en els òrgans de direcció i han de votar en seu parlamentària d’acord amb aquestes consignes, sense poder qüestionar-les.
La referència a l’hora de votar hauria de ser el programa electoral, el compromís amb l’elector: moltes de les lleis o resolucions que es voten a les cambres estan fora del programa, de manera que, en aquests aspectes sí que hauria d’existir llibertat per al parlamentari. I quan el partit decideix un vot que contradiu o es devia del seu programa, també.
Per això, cal un canvi de cultura política i un sistema polític més obert i més complex. Governar, llavors, seria més enriquidor, ja que hi hauria més idees i matisos i caldria flexibilitat i més consens: més diàleg entre tots per arribar a acords.
Ara per ara, els partits castiguen la discrepància. És una paradoxa que unes organitzacions claus de la democràcia promoguin, amb menor o major mesura, una jerarquia i una disciplina interna que dificulten el criteri propi i la crítica, la llibertat de pensament en definitiva.
Lluny queden els inicis de la democràcia, en la Revolució Francesa, en què un membre de l’assemblea nacional, en el moment en què entrava al parlament, només era un representant de la nació i això justificava la llibertat de vot.
Sembla que a les forces polítiques els costa canviar, tot i que les demandes socials d’una democràcia més participativa creixen dia a dia. Ja ho va dir Albert Camús: “La llibertat ens fa millors”.
Diana Vizán Aguado és periodista i politòloga.
