Carles Bigorra: 'Cada personatge de Mont(ss)errat té una història que el fa especial'

On vas amb aquesta barba, Bigorra?

T’agrada? És la del General Prim.

(S’ha deixat una bona barba perquè ha encarnat el General Prim en l’entrega de l’Espasa Victoriosa. Fet històric que el passat dia 14 es va reviure a la Sala de Plens de l’Ajuntament per commemorar-ne el bicentenari) U

(Entrem a un bar decidits a beure alguna cosa)

De General Prim! Ja t’has convertit en tot un fill il.lustre?

Sí, acabo de representar el General Prim, però ara ja estic immers de ple en els pròxims projectes: els assajos de Mont(ss)errat i la gira que estem preparant, una lectura dramatitzada de Safira sota la direcció de Joan Castells, i el dia 6 estrenem Mare Meva, el musical que dirigeixo amb el grup de teatre de Riudoms.

(Safira és el text del tarragoní Magí Sunyer que aquest any s’ha endut el premi Serra d’Or, del que se’n fa una lectura dramatitzada el dia 10 de desembre al Teatre Magatzem,  amb la col•laboració, entre d’altres, de Violant Llopis,  Xavier Grasset i el mateix Carles Bigorra) 

Pensava que la vida de faràndula era més distesa.

Avui en dia, i tal com estan les coses si et vols dedicar-te a l’ofici has d’estar preparat per fer tres o quatre coses a la vegada. És com una carrera de fons amb una dificultat afegida: en aquesta professió no et pots permetre mai perdre la il•lusió, la passió. El públic no es deixa enganyar. 

(En Carles demana alguna cosa picotejar)

Així que també dirigeixes?

Sí, m’agrada molt dirigir. He descobert que és un rol des del que també em puc expressar. 

(L’agenda del Carles és atapeïda. Combina els espectacles amb la direcció d’alguns muntatges, és Director de l’Aula de Teatre de la Universitat Internacional de Catalunya i imparteix classes de teatre a diferents teatres i escoles. Assegura que ha trobat l’equilibri sobre aquestes tres potes: interpretació, direcció i docència)

T’agrada més dirigir o actuar?, et sents més actor o més director?

Actor. El meu ofici és el d’actor. Director ho puc ser de gran. 

I de petit, què volies ser?

(No vol que digui que volia ser futbolista, però el cas és que mentre va ser a La Salle no en va trepitjar mai el teatre. El que feia de nen era jugar al futbol totes les tardes i fins i tot va ser a punt de fer les proves per entrar a la Masia de Can Barça)

Ja, ja, ja (el riure del Bigorra és sonor i molt teatral) El que he sigut sempre és molt somniador, però l’aventura del teatre vaig començar a somiar-la una mica més tard, quan vaig entrar a la Companyia amateur La Vitxeta.  

Allà s’hi va estar quatre anys mentre anava estudiant d’altres coses i afrontant la decisió sobre que ser de gran.

No vull dir que decidís tard que volia ser actor sinó que sentia que necessitava un bagatge vital, estar més preparat per poder fer el pas. A La Vitxeta vaig tenir l’oportunitat d’aprendre moltes coses, especialment, el rigor que requereix el teatre. Perquè el teatre és un ofici. Requereix tècnica i molta pràctica.

Vols dir que el talent s’ha de posar a treballar?

El que dic és que el teatre es basa en unes tècniques. L’actor ha de fer igual que el fuster o l’escultor, ha d’aprendre a picar, a llimar, a fer servir les seves eines.

Pensava que ser actor requeria tenir alguna cosa especial. I tu tens molt de carisma.

Si portava alguna cosa dins, segur que m’ho ha tret l’escola, les moltes hores de feina i d’exposició al públic. 

(Quan va decidir que estava llest es va preparar les proves per entrar a l’Institut del Teatre i quatre anys d’art dramàtic van ensenyar-li aquest ofici)

(Anem a buscar algun restaurant per dinar)

Parla de Mont(ss)errat, de la història del Pare Montiel que explicaràs el dia 29 al Bartrina?

Mont(ss)errat és un projecte col•lectiu que neix de la meva necessitat vital de muntar un monòleg diferent. És un d’aquells projectes que tenia a la llista de somnis pendents. T’ho he dit que tinc una llista de somnis? 

(Bigorra és una barreja de planificació i d’instint tant natural que sorprèn una mica).

Mont(ss)errat ha tingut un llarg procés de maduració i no es va posar a caminar fins que no era el moment. Fins que no vaig sentir l’energia adequada. Meva i de la gent que m’envoltava. Això és important perquè les creacions col•lectives son difícils. Vam trobar la fórmula entre el March Chornet (el director), la Beth Escudé (la dramaturga) i jo. 

(Som a un bar de menú i en Carles demana raviolis, de primer, i xipirons, de segon. Descarta els canelons perquè són de pularda i trufa, una combinació que no sap ben bé que és. Mentre arriben els plats, ensenya divertits vídeos que li han fet els amics, alumnes, col•legues i familiars per llençar un viral que faci saber que el dia 29 de novembre actua a Reus)

Partíeu només de la idea d’un monòleg, Carles, va ser crear des d’un full en blanc?

El Marc va proposar que la idea partís de quan Himmler va anar a Montserrat. A partir d’aquí la Beth va fer la recerca històrica per muntar el text i el Marc i jo vam anar a la cerca d’un codi actoral. Vam decidir que seria un fals monòleg: una història contada des de la veu de diferents personatges interpretats per un sol actor. Que no podia ser un paio tot sol damunt de l’escenari parlant de si mateix o narrant una història. Això és difícil de sostenir si la historia no s’aferra molt al gag i no volíem fer una comèdia. 

I la cerca del codi actoral?

Sí, el repte era buscar un codi propi. Vam començar des de la corporalitat que dóna la Commedia dell’arte per anar fins a una corporalitat mes genuïna. S’havien de trobar les composicions físiques que acabarien sent el Pare Montiel, l’escolanet, l’escriptor colombià, Himmler,... El text apunta, subratlla, pronuncia coses que van a favor d’aquets personatges i que s’han d’integrar en aquesta forma plàstica. Però la línea es molt fina, no es pot estripar el personatge abusant de la gestualitat. La premissa era que fos un treball de base corporal però perquè funcioni ha de ser molt contingut. Per exemple, el públic vol més tic de Franco (sí, a Mont(ss)errat també hi surt Franco), detall que funciona perquè dóna oxigen, però no se’n pot abusar perquè distorsionaria la totalitat del muntatge i convertiria el personatge en un ginyol. La mida justa la trobes amb els bolos.

Quin personatge de Mont(ss)errat és el teu preferit o amb quin et sents mes còmode?

Ja, ja, ja. Ja sé que vols que et contesti (la rialla d’en Bigorra subratlla tot sovint les seves frases) Però no puc triar. Cada personatge s’ha construït des d’un lloc diferent. Cadascú m’ha requerit un treball concret. La Moreneta està construïda des de la relació que té amb el Pare Montiel, l’escolanet va venir d’un altre lloc, de buscar coses damunt de l’escenari, tot i que amb el temps m’he adonat que té molt del meu nebot Guillem. Fernando González, el Colombià, està fet amb l’ajuda d’una cambrera colombiana i un amic seu escriptor que em van ensenyar la dicció colombiana i la vida i obra de Fernando González de molt a prop. Cada personatge té una història que el fa especial. El dia 29 al Bartrina tindreu personatges per triar i remenar, i juraria que cadascú de vosaltres n’escollirà algun en concret. Tots tenen molt a oferir, dependrà de com us trobin a vosaltres  aquell dia.

Així doncs, no en vols triar cap?

Ja, ja, ja.

(Mel i mató, gràcies, li diu al cambrer, que és a punt de portar els postres. Ja toca apagar la gravadora)

Per a més informació de Mont(ss)errat podeu clicar en aquest enllaç.