Cookie control
Dimarts, 20 d'Agost de 2019

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 002)

L'escriptor reusenc Jordi Cervera lliura el segon capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

19 de Febrer de 2016, per Jordi Cervera
  • Anahí Castro

Bona matinada. La vida de grum és estranya. Hores i hores sense fer res, mirant per unes finestres que, de vegades arribes a dubtar fins i tot que siguin reals, vivint vides que mai no són la teva i acomodant-te sempre a unes coordenades que varien en funció de cada hoste, de cada moment, de cada incidència i que cal complir sense dir res i sense cometre errades. Als hotels grans tot això de ben segur s’acaba resolent d’una manera més genèrica i anònima, però als que són com el nostre, el Gran Reus Continental de dimensions petites però amb capacitat per pregonar un servei acurat i de luxe, aquest concepte que sobre el paper s’aguanta força bé, presenta moltes més complicacions a l’hora de portar-lo a la pràctica. 

Goethe va dir, i ja sé que un grum no hauria de citar filòsofs alemanys però, que voleu que us digui, aquesta feina és com és, s’escolten moltes coses que potser no s’haurien d’escoltar i s’acaba citant gent que no s’hauria de citar. És així, no s’hi pot fer res i no cal donar-hi més voltes. Doncs el que us deia, Goethe va dir que per conèixer de veritat a la gent s’ha d’anar a casa seva. Si li fem cas, i no veig per quin motiu no ho hauríem de fer, podem pensar que l’hotel és casa meva i que cada habitació és una mica la morada dels seus hostes. Així potser ens anirem coneixent tots una miqueta més, qui sap? Doncs bé, us vull parlar d’una cambra molt especial, la número 2, una de les més grans, gran de dimensions i gran d’essència i, que, com la majoria de cambres del nostre establiment, conserva l’esperit dels nostres hostes més il·lustres; d’una manera o altra és com casa seva.

I potser hi ha algun incrèdul bocamoll que pot arribar a discutir-ho amb vehemència, que no s’acaba de creure que quatre parets puguin capturar el cor dels seus convidats, que no n’hi ha prou de dormir tres o quatre nits en un lloc per impregnar-lo amb tots els nostres valors i la nostra història. S’equivoquen. I molt!

No sé, si decisions normals com fer-se soci del Reus Deportiu, del Ploms o fins i tot del Centre de Lectura, acaben generant uns vincles indissolubles entre associat i entitat que van molt més enllà del pagament mensual de les quotes, si els dos-cents metres papallona, el partit d’hoquei, o l’estirada d’orelles de la bibliotecària per molestar més del compte, es converteixen sense problema en parts essencials d’un mateix, dormir en un lloc ha de ser, per força, una experiència encara molt més intensa i vital.

Però el que us deia, l’habitació número 2 és una de les més grans. I jo encara recordo aquella nit. Suposo que la recordaré sempre perquè aquestes coses no s’obliden mai. Era fosca com la gola d’un llop avar i avorrida com un tros de desert abandonat. Jo matava el temps jugant a escacs, un joc intens i emocionant però ben complicat, en què, per desgràcia meva, ni jugant sol aconseguia assegurar-me sempre la victòria final. Era a punt de menjar-me un peó negre amb el cavall blanc quan vaig sentir una veu que em reclamava amb vehemència des de l’altre costat del taulell.

­­-Noi, espavila -va dir amb un to ronc i profund-. Sóc el campió del món. O és que ens hem equivocat fent la reserva i ningú no és capaç d’atendre com cal al campió del món en aquest hotel?

Capbussat com estava entre alfils, peons, reis, torres i reines no em vaig parar a pensar, em vaig atabalar, vaig veure la queixa i la posterior esbroncada i, de passada, vaig associar, de manera automàtica i, ho reconec, ben estúpida, el títol de campió del món als noms d’Anatoly Karpov, Boris Spassky o Gary Kasparov. És clar que com que aquell accent que havia sentit a la vora de l’orella no tenia la profunditat gutural que tothom, com un tòpic més de la vida, atribuïa sense excepció a tots els russos, mediatitzats potser com estàvem per les pel·lícules d’espies, vaig associar aquella presència encara invisible al nom de  Bobby Fischer, l’únic campió del món d’escacs que coneixia que no era rus.

I sense girar-me, com un llamp, em van venir mil idees al cervell. Caòtiques, atropellades, increïbles, sorolloses i devastadores com una allau. Bobby Fischer era a l’hotel! Quina sort. Així potser em podria ensenyar la sempre complicada obertura siciliana que se’m resistia més que els nusos mariners. Vaig aixecar el cap, esperant trobar-me aquella cara de professor universitari esprimatxat i amb la mirada lleument perduda i, per contra, em vaig trobar un negre immens com una catedral, amb els cabells arrissats i un bigoti que semblava una corrua de formigues que se li passejaven per sota el nas, que em mirava amb cara de pocs amics, que reclamava atenció i respecte.

-Noi, que potser no saps qui sóc? -em va preguntar amb un to de certa irritació traspuant-li a la veu.

I jo, enganxat una mica en fals, desconcertat, una mica atabalat i encara amb el cavall blanc agafat amb dos dits, vaig optar per ser sincer i assumir les possibles conseqüències i vaig fer que no, movent el cap, incapaç d’articular paraula.

-Sóc el campió del món dels pesos pesants. Sóc Joe Louis.

Vaig fer una mirada de cua d’ull a la llista de reserves i vaig veure el seu nom anotat. A dalt de tot i amb majúscules. Si no hagués estat tan capbussat provant de treure l’entrellat a la defensa escocesa i hagués complert amb la meva obligació m’hauria mirat la llista de noves entrades només començar el torn, però no ho havia fet i ara el tenia allí, palplantat, amb les maletes a la mà i amb un rictus de poemes agres al pòmuls.

Era el gran Joe Louis, el bombarder de Detroit, l’home que havia deixat KO al primer round a Max Schmeling i que va aconseguir el títol desfent-se de James Braddock. 10 anys sent el rei del ring i ara era a l’hotel i no massa content, pel que semblava

Vaig deixar el cavall sense mirar. Va quedar torre quatre i em vaig posar a fer papers amb el millor dels meus somriures que, de fet, va servir per anar suavitzant la mica de tensió existent. Li vaig donar l’habitació número dos. Magnífiques vistes a la ciutat i un aparell de ràdio recent estrenat que deixava anar música de jazz. S’hi va instal·lar amb tot el seu seguici. Vaig estar a punt de dir-li que no estàvem autoritzats a tenir quinze persones a la cambra, però no ho vaig fer. Si li havien de cridar l’atenció que ho fes el director que, al cap i a la fi, era la seva feina. Jo no volia problemes.

Durant tota la nit no vaig parar de portar-li ampolles de xampany. No tenia clar si se les bevien o se les abocaven pel cap, però allò era un caminet. El veia cada vegada més calent però tampoc no feia l’efecte d’haver engolit tots els litres de beguda que li anava deixant a la glaçonera. A la que feia el número vint, tal i com havia passat amb les dinou anteriors, em vaig plantar davant seu sense dir res, esperant una vegada més, la propina, una gratificació que s’anava fent més generosa a mida que anava augmentant el consum de bombolles. Va remenar pel fons de la cartera amb unes dificultats evidents, va deixar relliscar un bitllet a la butxaca de la meva camisa i amb un mateix moviment em va agafar pel canell i em va estirar.

Era una tenalla poderosa. Agafat per sorpresa vaig intentar desfer-me’n però ell, més àgil del que calia suposar després de tanta ingesta d’alcohol, em va retenir. Veient que no tenia res a fer, vaig decidir tot d’una no resistir-me i que fos el que Déu volgués.

-Noi, tu tens fusta de campió -em va etzibar mirant-me de dalt a baix amb els ulls vidriosos.

I jo, una mica tremolós, vaig repetir les seves paraules mentalment. “Noi, tu tens fusta de campió”. Jo fusta de campió? Que no m’havia mirat bé aquell home a mi?

            -Puja aquella cosa que tenies a les mans i parlarem.

            -Quina cosa?

            -Aquell quadrat ple de figuretes...

            El gran Joe Louis m’estava demanant que li portes el meu tauler d’escacs a l’habitació?

No entenia res però ho vaig fer. Tampoc no era qüestió de portar-li la contraria al campió del món dels pesos pesants després que s’hagués begut dinou ampolles de xampany del bo.

Va veure el tauler, se li van il·luminar els ulls, va fer un glop directament del coll de l’ampolla i va despatxar tothom menys tres noies, tres rosses, les més rosses que havia vist mai i que circulaven per l’habitació amb molt poca roba. Arribats aquí és just apuntar que, de fet, mai no havia tingut tan a la vora dones amb tan poca roba, si exceptuem, és clar, aquella vegada que em vaig equivocar d’habitació i vaig entrar sense voler a la de les coristes del ballet Tropical’s. Però això d’ara era diferent, molt diferent, perquè les tres eren molt a la vora, perillosament a la vora  i no cridant com cabres histèriques i tirant-me sabates per aconseguir fer-me fora. Ara les teníem totes tres enganxades cos a cos, fent-nos carícies, bevent xampany i rient com boges mentre jo intentava explicar-li a Mister Louis els rudiments més bàsics de l’art dels escacs.

En un moment concret, quan batallava sense gaire èxit per tal de fer-li entendre com es movia el cavall, una de les noies em mossegava l’orella, l’altra em feia rajar xampany pel coll i la tercera s’entretenia petonejant-se impúdicament amb el meu alumne, el gran Joe Louis es va aixecar, es va arrencar la camisa amb tanta força que un dels botons que van sortir disparats per poc no fa caure en rodó la reina negra, i va cridar:

-Els cavalls són menys tossuts que Henry Lewis i a ell li vaig clavar trenta-nou cops de puny mentre me’n tornava només tres. Aquest cony de cavall anirà per on jo vulgui. Faltaria més!

Em va costar Déu i ajuda de les tres noies fer-lo seure un altre cop i que entengués que tot té unes regles, que les de la boxa eren unes i les dels escacs unes altres molt diferents, que no es podien barrejar i que no podia fer brandar les peces a garrotades com si fossin un dels seus contrincants del ring. No podia fer moure el cavall a cops de puny de cap manera. El que ja no vaig poder aconseguir va ser que es tornés a posar la camisa que, d’altra banda, havia quedat feta un parrac.

Mentre es mirava el tauler li vaig preguntar si coneixia a Grau, a Augé o a Vidiella, tres boxadors reusencs que havien viscut els seus petits moments de glòria en combats locals i provincials. Va negar amb el cap sense deixar de mirar el rei negre, que s’aixecava, orgullós i prudent entre la reina, una torre i dos peons.

Per intentar que el fil de la conversa no caigués en picat, li vaig parlar de les matinals de boxa que es feien al Reus Deportiu, però em va mirar amb cara de condescendència. Vaig suposar que a algú que havia provocat la cridòria de tot el Yankee Stadium de Nova York, no s’impressionava amb els relats dominicals de la boxa reusenca i ho vaig deixar córrer.

Així que aquella nit vaig jugar a escacs amb el campió del món dels pesos pesants amb el tors nu, mentre una noia li acaronava els pectorals lleugerament suats i a mi, la rossa més espectacular que mai he tingut a la vora em mossegava els llavis, mentre intentava concentrar-me per fer avançar l’alfil en una diagonal mínimament efectiva. De ben segur que, segons com es mirés, quasi es podria considerar fins i tot una escena d’amor.

A poc a poc, mentre la nit, l’alcohol i les carícies ens anaven menjant la voluntat i rendint els nervis i la musculatura, les peces es movíem pel tauler amb la mateixa habilitat que les cames del campió feien ballar el cap dels seus contrincants al ring, que els portava sense remei cap al directe de dreta que els havia de conduir directament a passar la llengua per la lona, a sentir l’àrbitre comptant fins a deu i a demostrar una vegada més que el campió és sempre el campió.

Però val a dir que aquella nit ell no va tenir la joia del principiant i la sort va ser tota meva. Escac i mat sense discussió. Contundent i inapel·lable. Fins i tot no vaig poder evitar comptar mentalment fins a deu mentre ell es mirava amb ulls sorpresos el seu rei, ajagut damunt el tauler, rendit, KO sense possibilitats d’error, sense opcions de solució.

I des d’aleshores, l’habitació número 2 de l’hotel és el santuari discret que ret homenatge a la nit en què un noi va conèixer per primera vegada l’abraçada suau de la carn i va aconseguir guanyar el gran Joe Louis, campió del món dels pesos pesants, que fins arribar a aquella jornada, mai no havia conegut la derrota.

Si algun dia, per aquells atzars de la vida, teniu ocasió de canviar quatre paraules amb Joe Louis, el bombarder de Detroit, pregunteu-li per aquella habitació del nostre hotel, la número 2. Segur que us dedicarà un somriure còmplice i farà el gest de colpejar-se la barbeta amb el puny tancat mentre amb el dit dibuixa una rodona damunt el seu cap que vol ser una mena de corona reial. El primer i l’únic KO de la seva vida amb un petit peó blanc i escantonat.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics