Divendres, 26 de Maig de 2017

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 006)

L'escriptor reusenc Jordi Cervera presenta el sisè capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

30 de Juny de 2016, per Jordi Cervera
  •  

Ben trobats de nou en aquest territori salvatge on la foscor i la llum dibuixen ombres i clarors ferotges i incontrolades. Benvinguts també a la nostra ruta, a aquest viatge que ens porta a conèixer de primera mà les històries que s’amaguen en cadascuna de les habitacions del nostre hotel. Avui us vull obrir la porta número 6. Passeu sense vergonya.

Ja se sap que la vida, de vegades ens porta sorpreses i nosaltres, sovint incapaços de copsar-ne els matisos exactes, ens enlluernem, perdem el nord i caiem sense voler en un pou sense fons, carregat de foscor i d’angoixes difícils d’apaivagar. L’habitació número 6 és precisament la crònica viva i sòlida d’un fracàs, d’un error d’apreciació, d’una gran oportunitat perduda, d’un d’aquells fets que recordes i lamentes durant tota la vida i que potser també arribarien a saltar més enllà si tinguéssim opció de viure’n més d’una.

I potser em podreu acusar de babau, però mai de covard i per aquest mateix motiu, us presento la crònica exacta dels fets que s’han quedats aferrats a la meva memòria com un liquen groguenc i sec d’aquells que trobàvem  escampats per les muntanyes de Cornudella quan anàvem a buscar rovellons després d’un bon esmorzar de forquilla a la Venta d’en Pubill. D’entrada, i en defensa meva, hauria de dir que en l’època en que van succeir els fets que afecten de manera directa i concreta l’habitació número 6 de l’hotel, jo travessava una etapa de profunda mitomania, fruit potser de la lectura voraç i indiscriminada de tota mena de revistes de contingut social i popular. Reconec que em perdien els grans noms, les personalitats rutilants que marcaven tendència, que representaven les essències bàsiques del luxe i de la moda. No sé si en realitat això pot ser considerat com una disculpa, però és l’únic que puc dir, no tinc cap més explicació, cap més justificació que m’alliberi. Ara, anys després, analitzant els fets amb la perspectiva més calmada que proporciona el pas inexorable del temps, no puc amagar que aquella dona era de les que l’imaginari popular masculí qualificava de les de bandera, de les que sempre paralitzen l’alè i el converteixen en gel sòlid i compacte.

A hores d’ara, tinc molt clar que no té gaire gràcia jutjar les coses a toro passat, però em sembla que ja no ho puc fer de cap altra manera. Només queda el record i la pena.

Va entrar al vestíbul com una diva, amb un vestit de flors, un petit necesser rodó a la mà esquerra i una permanent rotunda que li mantenia tot el cabell d’una peça, radiant i enlluernador, però sempre d’una peça. Reconec que quasi no vaig tenir ni temps de mirar-li la cara. Només em va quedar l’eco sonor i captivador de les seves paraules, un “good morning Darling” vibrant i sensual, i el rastre del seu perfum, una sensació densa i vellutada que em va envair i em va xuclar com si es tractés d’un fenomen atmosfèric imprevisible i voraç.

En aquell moment concret, fascinat per l’aparició d’aquella senyoreta enlluernadora, no em vaig preocupar gens d’esbrinar cap detall, ni el nom, ni el número de registre ni res de res, només el número d’habitació que va cantar el meu company: “Habitació 6”. 

No sabia com es deia i, de fet, mirant-la bé hauria pogut ser perfectament i sense cap objecció, una estrella rutilant de Hollywood, però ja se sap que gat escaldat de l’aigua freda fuig. Jo venia d’una decepció, d’un gran fracàs, d’una dona que jo, de manera precipitada i innocent, vaig pensar que era l’autèntica Marilyn Monroe i que després va resultar ser una senyora totalment  desconeguda que es deia Mary Ann Weston i que no era en absolut un personatge famós. Encara conservo les riallades sonores, cruels i feridores dels meus amics enregistrades al cervell. Va ser el ridícul més espantós i humiliant de la meva vida i vaig jurar per tots els sants del cel que no em tornaria a passar mai més.

A primera hora del matí vaig veure com al panell de control s’encenia el llum de l’habitació número 6. Em cridaven. Asseguda en una de les butaques, jugant en distancia curta i sense maquillar ho vaig tenir molt clar. Tenia al davant una altra de les moltes farsants amb deliris de grandesa que tomben pel món, una pocapena que no perseguia altra cosa que imitar sense èxit a la més gran de les estrelles del firmament sense aconseguir-ho, és clar. Quina llàstima em feien aquestes dones sense personalitat!

Em va mirar amb uns ulls on s’hi podia llegir una barreja desmanegada de súplica i de seducció i em va dir que estava i que se sentia sola, molt sola, que ni l’Arthur ni el John l’havien trucat des que havia arribat, que ja estava cansada de ser una joguina sense veu ni vot i que volia tornar a agafar amb força les regnes de la seva vida.

Jo aleshores no estava per orgues, em sentia enfadat amb el món sencer, no m’importaven gens ni mica els problemes sentimentals d’aquella dona anònima, encara que per tal de fer-li justícia haig de dir que tenia uns malucs esplèndids i unes proporcions força ideals. A simple vista hauria dit que era una 90-60-90 perfecta. Però tot i així m’havia anat organitzant la meva pròpia història mental. Impulsat per la meva mala experiència prèvia, m’havia construït una cuirassa i no estava disposat a deixar-me entabanar ni per aquella dona ni per cap dona com ella.

Però per damunt de tot jo era un professional, havia de complir les meves obligacions i tampoc no em podia permetre una queixa a direcció provocada per una possible mala praxis. La vaig escoltar amb fingida atenció durant una bona estona, de fet fins que va deixar anar la primera llàgrima. No m’interessava gens ni mica. No volia tenir res a veure amb ella. No em deixaria vèncer. Necessitava emocions fortes i, posats a demanar, volia estrelles veritables i no simples imitadores barates. No li vaig donar opció, la vaig rebutjar, de manera educada, això sí, però amb contundència, amb prou rigor com per no permetre la més mínima ombra de dubte, per tal que se n’adonés de manera diàfana que no en volia saber res de res d’aquell tema ni d’aquell camí que podien agafar els esdeveniments. Em va mirar entre sorpresa, estranyada i desconcertada. I tot i que l’Arthur i el John seguien sense telefonar-la des que havia arribat, vaig veure reflectit al fons dels seus ulls que no era una dona acostumada ni al rebuig ni a cap classe de negatives. Decebuda, va canviar al moment d’actitud, es va aixecar  d’una revolada i em va dir que li preparés tot, que abandonaria l’hotel aquella mateixa tarda, tot i que tenia una reserva de tres dies. L’acció sobtada va provocar una conseqüència  inesperada, se li va obrir lleugerament la bata i va deixar a la vista el pit dret.

Vaig titubejar, és cert, i vaig estar a punt de sucumbir, però tot i aquella visió rotunda, magnètica i fascinant que em va trasbalsar durant uns segons, em vaig mantenir ferm en la meva absurda però momentàniament fèrria convicció d’integritat.

Es va negar a signar el llibre de registre, no vaig veure que pagués, no va voler acceptar una bosseta d’avellanes de Reus i una ampolleta de vermut que regalaven  als clients i la vaig veure marxar, remenant els malucs sota una faldilla de tub amb un petit tall a l’extrem inferior que s’ajustava al seu cos com una pell de ceba. Al vestíbul va quedar surant l’eco d’un “good bye” sec i tronador i el rastre poderós i dens del seu perfum càlid i embafador. I jo, encegat per l’orgull, no me’n penedia en absolut. Era un home íntegre i dur i havia fet el que calia fer. Els impostors no mereixen cap respecte per més bé que construeixin els topalls de la seva impostura.

Al cap de dos dies, fullejant un diari local,  vaig llegir que la gran Marilyn Monroe, la protagonista absoluta de pel·lícules que feien sospirar mitja humanitat s’hostatjava a l’hotel del costat. I encara pitjor, una autèntica ferrada d’aigua freda, la fotografia que acompanyava la noticia em mostrava aquella dona que esperava dues trucades, la de l’Arthur i la del John, que no van arribar mai, aquella dona que, decidida a esborrar l’ombra tèbia de la decepció, volia anar al llit amb mi, aquella dona que jo havia rebutjat sense contemplacions, aquella dona que més que dona era un mite, aquell mite que era el meu mite, aquella dona que havia deixat el despit i un “good bye” aspre i sec com a única signatura.

Des d’aleshores tinc la consciència exacta i precisa de ser l’únic home de l’univers que li ha dit que no a Marilyn Monroe. Un honor, tot s’ha de dir, més que dubtós. Encara sort que només ho sé jo i que la vergonya em rossega a mi sol, sense la participació ni els somriures de mig llavi d’amics i coneguts disposats a convertir-me en objecte etern de les seves burles. Només jo arrossego la misèria profunda d’aquesta absurditat inexplicable. Jo i l’habitació número 6 que encara conserva, o potser només m’ho sembla a mi,  un toc d’aquell perfum que ara ja sé del cert que era Chanel número 5, el pijama car, lluminós i eteri de la diva.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat

El més llegit

COMENTARIS (0)