Cookie control
Dimarts, 20 d'Agost de 2019

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 003)

L'escriptor reusenc Jordi Cervera presenta el tercer capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

24 de Març de 2016, per Jordi Cervera
  • Michael Schumacher

    EFE/ El Punt Avui

A Michael Schumacher, amb admiració i el desig que acabi aconseguint una nova i desitjada pole en aquesta complicada cursa que és la vida.

L’habitació número 3, com la resta de cambres d’aquesta casa, també atresora una història ben especial, una història que, en aquest cas concret,  té molt a veure amb el món del motor i amb la velocitat, amb tanta velocitat que fins i tot us pot arribar a fer perdre el món de vista.

No us descobreixo res si us dic que la història de l’automòbil és plena de tota mena de curses i de competicions. La velocitat crea addicció, fa embogir els sentits, els trasbalsa, els transforma i els amara per sempre més amb el seu perfum poderós i inqüestionable, amb l’olor embriagador de la gasolina cremada. Ho reconec, jo no sóc cap excepció a aquesta regla i a mi també m’apassiona molt la velocitat. Confesso fins i tot que m’agradaria sentir-la fins que els carrers arribessin a perdre el nom seguint la seva estela, tot i que també haig de dir que no he passat mai d’anar amb la meva Vespa del 60 a Salou, per aquella carretera estreta de dos carrils, flanquejada pel Carrilet abans no ens enganyessin a tots amb aquell canvi que havia de convertir els antics vagons de fusta en un modern tren bala d’estil japonès que, de tan ràpid com havia d’anar no l’hem vist ni passar.

Però no perdem de vista el tema. la idea de  velocitat, aquesta sensació inigualable que potser és el motiu que fa que l’habitació número 3 de l’hotel sigui com és i no d’una altra manera.

Ara podria dir-vos que és rodona i peraltada, per aprofitar i dominar al cent per cent la força dels vehicles llançats a la carrera frenètica i al màxim de revolucions. Ho podria dir, és cert,  però us mentiria i no vull mentir-vos, la veritat ja és prou impactant com per captivar el vostre interès i la vostra voluntat sense necessitat de recórrer a l’artifici innecessari de la ficció. L’habitació número 3 no és rodona, és com moltes de les habitacions que haureu vist al llarg de la vostra vida, però això no vol dir en absolut que sigui una cambra convencional i condemnada a les servituds de la rutina.

L’habitació número 3 és espaiosa i oberta, sense gaires arestes ni perills evidents i, qui sap, potser per això el director no va tenir ni una ombra de dubte quan li van dir que Michael Schumacher venia per participar en un gran premi i que havia decidit hostatjar-se al nostre establiment. La 3, sense dubtar-ho, va decidir. D’entrada i deixant de banda els motius del director, a tots ens va fer molta il·lusió que un gran campió de la Fórmula 1 volgués venir a casa nostra, però posats a ser sincers tampoc no us vull amagar que ens va estranyar molt la noticia, ja que ni a la ciutat ni a les seves rodalies no hi ha cap circuit ni cap lloc apte per a la pràctica de les curses automobilístiques d’alta competició.

Però jo només era un simple grum i no estava autoritzat a discutir aquestes coses, si Michael Schumacher vol anar a fer curses a un lloc on no hi ha circuit de curses, doncs que ho faci. És molt lliure de fer-ho. Faltaria més! La meva obligació era vetllar per aconseguir que no li faltés de res i que marxés content de l’hotel i pensava fer això sense posar-me en camises d’onze vares.

Però tot i així, dubtava. Ja se sap, un servei que persegueix ser impecable sempre porta dubtes aparellats. Per arribar a la perfecció cal treballar molt i esforçar-se. Què li pot agradar a un home acostumat a rodar pel món a 300 quilòmetres per hora? La pau i la serenor en contrast amb una vida tan agitada? O tanta gasolina s’acaba barrejant amb la sang i el que li calia sempre era accelerar, viure submergit en una espiral de vertigen sense descans?

I tot i que potser contravenia les normes bàsiques de la feina, tampoc no podia evitar pensar en la possibilitat sempre engrescadora de poder parlar amb ell, d’acostar-m’hi i preguntar-li quina sensació es té veient passar l’univers a tota velocitat mentre tu t’aferres a una màquina que vola, que sempre es mira la vida a través d’un mirall retrovisor.

Seria simpàtic? Em permetria una mínima dosi de familiaritat? Al cap i a la fi els empleats d’un hotel som una mena de família política dels hostes, no? Podria arribar a compartir un refresc amb ell? Li podria demanar que em signés una llibreta o m’hauria de conformar a retallar la seva firma del llibre d’entrades de recepció?

Diuen que qui espera, desespera i deu ser veritat. Els dies es van fer llargs, eterns, complicats de passar. M’entretenia llegint el “Reus, Setmanari de la ciutat”, la “Revista del Centre de Lectura”, “El Heraldo de Reus”, “Lo Campaneret” i l’Espais 7 però no en tenia prou. Tots els meus pensaments tenien només un color i un nom. El color vermell i el nom de Michael Schumacher. Vaig preguntar a tots els que s’aturaven a escoltar-me si sabien on corria el kaiser, si tenien constància d’algun lloc preparat per acollir una demostració de mestratge al volant i tothom em mirava com si fos boig, com si m’hagués begut l’enteniment a glops petits. No en vaig poder treure l’aigua clara. Ningú no sabia de l’existència d’un circuit oficial, ni d’un lloc prou espaiós com per permetre una cursa de monoplaces. Ni de monoplaces ni de res que s’hi assemblés  i, per contra, els meus somnis seguien ocupats al cent per cent per la figura poderosa d’Il Cavallino Rampante groc sobre fons vermell.

La impaciència em devorava i a mida que s’acostava el dia els meus nervis s’anaven tornant més febles, o potser més forts, que ja se sap que tot és segons com es mira, i es movien a la mateixa velocitat que el kaiser. Li havien anotat bé a l’agenda l’adreça exacta de l’hotel? Sabria arribar sense problemes. Tindria un d’aquells mapes que regalava la Unió de Botiguers de Reus? Els campions de Fórmula 1 es perden?

No podia parar de fer-me tota mena de preguntes sense resposta, de turmentar-me amb mil cabòries sense definir. Definitivament, un mal viure!

I també diuen que tot arriba, fins i tot la mort si es té prou paciència per no deixar-la passar de llarg. L’esperàvem al migdia i jo, és clar, no vaig dormir en tota la nit. Aquell dia va ser especial. Des de primera hora del matí anava i venia sense descans. Tornava a marxar i tornava a venir. I tornava a anar. I així minut rere minut, hora rere hora, fet un sac de nervis. La camisa no em tocava a la pell i la tensió em portava com si fos una figura alada d’aquelles de la mitologia clàssica. Arrossegava una llibreta i un bolígraf amunt i avall per si l’autògraf del campió depenia només d’aprofitar un instant fugaç. No sabia què fer, en què matar el temps, aquell temps que no passava de cap de les maneres. I com que no sabia com entretenir-me, em vaig decidir a escoltar un vell disc de vinil dels Haircut One Hundred. Entre les cançons “Marine Boy” i “Milk Film”, imposant-se per damunt del soroll de fregit dels solcs em va semblar sentir un so potent que ressonava com un tro, un motor que semblava entrar per un bafle i sortir per l’altre.

Era ell! Encara vaig poder aixecar els ulls i veure’l. És clar que a 300 quilòmetres per hora no em va ni donar temps d’aixecar-me de la cadira per saludar-lo. I quan en vaig ser conscient ja era massa lluny per demanar-li l’autògraf somiat. Des d’aleshores, l’habitació número 3 té sempre la porta oberta de bat a bat. Millor evitar obstacles i entrebancs.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics