Dissabte, 27 de Maig de 2017

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 013)

L'escriptor i periodista reusenc Jordi Cervera presenta el dotzè capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

01 de Febrer de 2017, per Jordi Cervera
  •  

Quan no saps si la nit és amiga o enemiga, quan no tens clar si la llum et salva o t’aboca a la condemna, vol dir que has arribat just a l’hora de fer el xafarder, d’entrar en el món privat de les habitacions del nostre hotel. Avui et vull obrir les portes de la número 13.

Segur que només sentir el nom que identifica aquest dígit us passen pel cervell tota mena de supersticions, totes les prevencions i tots els neguits de difícil control i de complicada racionalització. Segur que la vostra imaginació es dispara i comença a pensar en gats negres, en miralls trencats, el sal abocada, en escombres de cap per avall i en un grapat de fetilleries i supersticions de complexa argumentació racional.

Doncs bé, en aquest cas haig de dir que no us equivocareu gens ni mica si penseu que darrere de l’habitació número 13 hi ha una història que té a veure amb el més enllà, amb les percepcions de la pell, amb les qüestions irracionals. És clar arribats a aquest punt podríem arribar a discutir en profunditat al voltant del concepte genèric de més enllà, però a banda d’aquesta qüestió, força trivial per altra banda, segur que no ens costaria gens trobar aspectes d’absoluta coincidència a l’hora d’emmarcar la narració que ara us vull explicar.

Tot va començar un dia, de matinada. Qui sap, potser era una hora semblant a aquesta que ens acull, amb el tic-tac d’un rellotge mentider i la llum enganyosa dels canvis de cicle horari. Va entrar un jove amb cara d’anar molt atabalat i que es va registrar amb el nom de Jonathan Harker.

Ens van sorprendre les presses i l’atabalament, gens habitual en els hostes de l’hotel, que acostumaven a venir relaxats i amb tot el temps del món per endavant.  Ara bé, deixant de banda aquell neguit que es reflectia de manera evident als angles del seu rostre i que tampoc no resultava especialment preocupant, el que ens va cridar l’atenció va ser l’equipatge que carretejava. A la mà hi portava una maleta de pell tova, tipus cartera d’executiu. Pell negra i de qualitat i també arrossegava un gran embalum que vam haver d’entrar entre quatre companys. Pesava tant i costava tant de bellugar que fins i tot un d’ells va fer broma dient si allò no seria un taüt ja que pesava com un mort. Recordo també que vam riure però sense poder evitar que un calfred gelat ens pugés per l’espinada i transmetés el nostre tremolor l’embalum que dúiem a pes de braços fins l’habitació del nou hoste, la número 13.

El primer dia només el vam veure passar i traspassar amunt i avall, sense perdre en cap moment aquell posat d’atabalament màxim, de córrer per no perdre el tren i de no arribar a temps de res. El segon dia va començar a rebre trucades telefòniques. I no van ser ni una, ni dues, ni tres. Era un no parar, una cadena que quasi arribava a enllaçar una amb la següent i amb l’anterior. La primera en trucar, que vaig atendre jo mateix, va ser una noia, una veu femenina i delicada que d’una manera educada i un pèl poruga, sense gosar a aixecar la veu, com si tingués por d’alguna amenaça desconeguda, demanava pel senyor Harker.

Complint les normes estrictes de l’hotel en matèria de comunicacions externes, li vaig preguntar de part de qui. Em va respondre quasi com si surés en una mena de sospir inaudible. Wilhelmina Murray, em va semblar entendre.

Poc després van tornar a telefonar. Veu d’home, poderosa i distant, un pèl tocada pel fum del tabac i la força de l’alcohol de grau. A la pregunta sempre obligada va respondre, de manera seca i contundent. “Jan Van Helsing”, va deixar anar com un tro. I després d’una respiració fonda va afegir “el doctor Van Helsing”, amb intenció de reblar el clau de la qüestió i que quedés ben clar qui era en realitat. Van ser poques paraules, és cert, però em va semblar més antipàtic que la noia, però tampoc no en vaig fer gaire més cas. Fins que les trucades es van començar a repetir. En vaig comptar sis de la tal Wilhelmina Murray i nou del doctor. El jove Harker, per contra, no va demanar cap vegada línia exterior.

Aquell frenesí telefònic es va anar repetint i diria que fins i tot va augmentar de manera evident en dies successius. De fet, el mateix senyor Harker es va acabar afegint a la cadena i quan no responia trucades, demanava línia exterior per trucar. I, això sí, sempre eren les mateixes veus, la de la senyoreta Wilhelmina Murray i la de Jan Van Helsing, el doctor Van Helsing. I tant es va repetir aquell cicle continu que fins i tot ara, quan ja ha transcorregut molt, molt temps d’aquells fets, encara seria capaç de recitar-vos de memòria els números de telèfon de la senyoreta Murray i del doctor Van Helsing.

Una nit, d’una manera sobtada i estranya, les trucades es van aturar de manera misteriosa. Ni el senyor Harker va demanar línia exterior ni els seus dos comunicants habituals van fer dringar el telèfon ni una sola vegada.

El silenci, sense el so constant de les trucades, semblava dens i amenaçador. Ens arribaven clares i nítides les campanades de la Prioral de Sant Pere. Les hores, els quarts queien quasi com si visquessin a dins del campanar, sota de les campanes.

En contraposició a l’enrenou continuat  aquella pau imposava arreu i ens obligava a estar més pendents de qualsevol soroll, per minúscul que fos. Al cap d’unes hores de tensió latent va sonar la campaneta de la porta i va entrar una noia  habillada de dalt a baix amb robes luxoses i molt ben cuidades. Volia veure l’ocupant de l’habitació 13. Com era lògic li vam preguntar el nom. La resposta ens va arribar com si circulés penjada d’un fil de veu: Wilhelmina Murray.

Curiosament, al cap de pocs minuts, com una revolada de vent nocturn i mala llet una nova figura, vestida de negre, va entrar com un mal llamp al vestíbul. No calia ser gaire llest per imaginar-se que era el doctor Van Helsing. També va preguntar pel senyor Harker. Sense parlar, es van tancar tots a l’habitació, van demanar beguda, menjar lleuger i una cosa que ens va estranyar força a tots. Alls, molts alls, tots els alls de l’hotel.

El cuiner és va enfadar molt, ens va escridassar de mala manera i ens va dir que si algú volia degustar algun plat especial només calia que li demanés a ell, però en cap cas es podia posar a preparar-se’l a l’habitació que ell era un professional reconegut i que allò no era uns self-service. Però nosaltres teníem una visió diferent de l’assumpte: un hoste sempre té la raó i si algú vol alls, doncs se li porten els alls i no es pregunta per a què els volen... encara que en veritat ens moríssim de ganes de saber-ho.

Després de buidar la cuina d’alls i de dur-los tots a l’habitació número 13, vam començar a sentir sorolls estranys. Molts sorolls i tots molts estranys. Primer va ser com una mena de lluita, com un cos a cos, amb frecs de roba i lleugers moviments de mobiliari, res especialment sorollós, però un punt peculiar. Després van venir els crits ofegats, com fets amb por i amb una curiosa voluntat de mantenir la discreció. Després el xiuxiueig, una remor somorta i inintel·ligible. Finalment, el silenci. Un silenci sòlid, inquietant i encara molt més preocupant que els sorolls estranys que l’havien precedit.

I una nova trucada al servei d’habitacions amb una comanda de les més singulars que ens havien fet mai. Més beguda, una creu i un tros de fusta de la llar de foc acabat en punxa.

La cambrera encarregada de dur l’encàrrec a l’habitació va sortir amb la mirada perduda, contestant totes les preguntes amb monosíl·labs i sense mirar en cap moment als ulls dels seus interlocutors. Al cap d’un moment vam sentir més sorolls. Com si fessin una petita lluita. Després un cop sec i molt fort i una mena de rot gegantí i orc que es va acabar amb un sospir que, si hagués de matisar, gosaria a qualificar d’agònic.

Al cap de pocs minuts van marxar tots tres junts, molt trasbalsats i només aturant-se el temps just per formalitzar el comiat i abonar el compte. Només van prendre les carteres i els paquets petits i al mig de l’habitació hi van deixar l’embalum que portava el senyor Harker quan va arribar.

Totalment buit!

A dins només hi havia el tros de tronc esmolat que li havíem portat i una curiosa muntanyeta de polsim fosc. Com que no havien deixat cap adreça, el vam guardar al magatzem d’objectes perduts i al cap d’uns mesos, en vam fer llenya i va anar a parar tot a la caldera soterrània de la calefacció. La cambrera seguia parlant molt poc i una de les seves companyes ens va advertir de dues petites marques vermelles al coll, en vertical i amb un parell de dits de separació entre elles. Va demanar hora per parlar amb el director i li va dir que no volia treballar mai més de dia. Des d’aquell dia ja no vam haver de patir mai més  pels torns rotatoris nocturns del servei d’habitacions.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat

El més llegit

COMENTARIS (0)