Gran Hotel Reus Continental (Habitació 014)

L'escriptor i periodista reusenc Jordi Cervera presenta el dotzè capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

08 de Març de 2017, per Jordi Cervera

  •  

La nit ens fereix i el dia ens abraça sense ganes. Són les hores de l’interregne, el temps on tot val, on qualsevol cosa pot passar. L’espai concret I preparat per alimentar la ment i el desig tot controlant l’interior de les nostres habitacions sempre carregades de realitats indiscutibles. Avui se’ns obren les portes de la número 14.

La història de l’habitació número 14 arrenca un matí de primavera, un d’aquells dies en què el sol brilla de manera tímida i prou engrescadora com per fer que la vida s’eixampli amb un esperançador buf d’alegria, dels que fan que es despertin unes ganes intenses de llibertat, de sortir al carrer, d’abaixar la finestreta del cotxe i deixar que les primeres bufades de vent càlid ens portin presagis sòlids d’estiu i de temps molt més dolços.

Contràriament als designis de la natura, l’hoste que va entrar aquell matí semblava un esclau irredempt de l’hivern més cru. Vestit de negre de dalt a baix, sense cap tret físic que destaqués de manera significativa i més pendent de mirar a tot arreu, com si volgués dibuixar un mapa fidel del seu entorn, que de registrar-se com Déu mana. Va demanar una habitació amb vistes al carrer, una cambra des d'on pogués veure sense cap problema l’entrada principal de l’hotel. I com que la 14 reunia aquelles condicions a la perfecció i, a més la teníem lliure en aquell moment, doncs li vam adjudicar sense interrogar-nos sobre els motius d’aquella necessitat concreta.

El vaig acompanyar a l’habitació i el primer que va fer va ser anar directament al balcó, obrir les portes de bat a bat i sortir a guaitar. No es va entretenir, tal i com feia la majoria d’hostes, mirant al seu voltant, valorant els quadres, els mobles, la distribució sòbria i elegant de l’espai, la més que evident comoditat del llit. El balcó es va convertir en el seu únic centre d’atenció. Va mirar al carrer, va mirar cap a dalt, als costats i va tornar a mirar novament al carrer. I no hi havia cap dubte que no es tractava de mirades innocents. Es veia clar que no ho feia com era habitual en la resta de la gent, amb ànim de comprovar la vista i el paisatge exterior que quedava a l’abast dels seus ulls. Ni tan sols li va cridar l’atenció la gent que passejava amunt i avall amb bosses marcades amb la frase “Reus, l’art de comprar passejat” que havien fet molta fortuna entre els habituals del Tomb de Ravals.

Buscava alguna altra cosa, però se m’escapava què podia ser. No m’havia plantejat mai que el nostre carrer pogués ser altra cosa que un carrer, sense cap més transcendència ni cap interès més enllà de la situació privilegiada al cor de Reus i amb unes vistes magnífiques dels indrets més significatius de la ciutat.

I tampoc no semblava preocupar-li en absolut que jo fos allí, palplantat a la porta i esperant instruccions. Convertit quasi en invisible, vaig poder observar sense cap ingerència ni cap pudor, la seva particular manera d’actuar. S’ho mirava tot amb un deteniment inusual que no tenia res a veure amb la mirada badoca del turista. Era més aviat com si mesurés les distancies, com si racionalitzés els detalls, com si arxivés les mides i les possibles variables, però tot i així no vaig ser capaç d’esbrinar què el preocupava, què intentava esbrinar, què buscava mirant-s’ho tot d’aquella manera quasi obsessiva, com un perdiguer professional.

Després d’instal·lar-se va tornar a la recepció i ens va preguntar per les sortides i entrades de l’hotel. Volia saber si hi havia una segona entrada, si hi havia una entrada de pàrquing, com entraven les mercaderies, com es comunicava la cuina amb l’exterior i també si hi havia una escala d’incendis. Tanta pregunta em va fer pujar la mosca al nas fins el punt de valorar la possibilitat d’avisar al director. En un primer moment, no tenia clar si estava parlant amb un inspector que venia a comprovar si les instal·lacions de l’hotel estaven en condicions o si era una mena de delinqüent  que volia robar-nos i estava preparant un pla de fuga sòlid i segur, però no ho vaig fer perquè un sisè sentit em va fer veure que aquell paio no era inspector de res. Els seus ulls brillaven de manera especial a mida que li anava explicant la realitat física del nostre establiment. Va deixar anar una ganya de felicitat quan es va assabentar que no hi havia escala d’incendis, un invent massa americà per un hotel com el nostre; tampoc no tenia segona entrada i les mercaderies entraven directament per una porteta petita i discreta, dissimulada just al costat de l’entrada principal.

I la seva reacció em va confirmar que no m’havia equivocat, que les meves percepcions no eren en absolut errònies. Enlloc d’anar apuntant tot el que li deia en una llibreta i de deixar anar un somriure maliciós amb aire de “ja els tinc”, l’home de negre semblava respirar alleugerit cada vegada que li confirmava que no existia res de tot allò que em demanava. El fet contrastat de només tenir dues entrades i una situada al costat de l’altra, lluny de provocar-li neguit, semblava fer-lo feliç, molt feliç. Va demanar fins i tot si podia veure com entraven les mercaderies i jo, tot i no tenir-les totes, li vaig dir que sí, que no hi havia cap problema.

El vaig acompanyar al carrer. Va observar amb deteniment i atenció l’entrada de mercaderies, calibrant mentalment la distància que la separava de la porta principal i també va alçar la vista cap el balcó de la seva habitació, com si mirés d’esbrinar l’angle exacte de visió que hi havia de dalt a baix i, sobretot, de baix a dalt. Després es va fixar en el passadís estret que hi havia a continuació i que comunicava primer amb el magatzem i després amb la cuina. Va demanar permís per entrar-hi i mentre caminàvem, l’un al costat de l’altra, em va fer l’efecte que comptava els metres i que esbrinava si des d’allí es podia entrar i sortir sense problemes. Tot allò era estrany, molt estrany, però jo no podia fer res més que complir amb tot el que em demanava sense preguntar, tot i que, és clar, cada nova petició aixecava sospites inèdites i nous dubtes que s’afegien als anteriors.

Durant dos dies no va passar res digne de ser esmentat, tret, és clar de veure el nou hoste, sempre vestit de negre, guaitant pel balcó, passejant per la porta d’entrada i mirant sempre amunt i avall amb molta dedicació i interès. Semblava un d’aquells programes de “El hombre y la tierra” on el senyor Félix Rodríguez de la Fuente es passava hores estirat al recer d’uns matolls esperant que passés un d’aquells llops que li agradaven tant. Al matí del tercer dia va arribar un senyor rodó de cara, seriós, un punt esquerp i vestit amb  una gavardina. Va demanar una habitació discreta i ens va avisar que esperava una visita i que no volia ser molestat sota cap concepte. Ves per on, aquell home em sonava d’alguna cosa. L’havia vist retratat en un lloc o altre, però hi havia alguna cosa en la seva actitud que no sabia definir i que el feia estrany. Tot i així, no aconseguia recordar ni qui era ni on l’havia vist abans.

M’hi vaig esforçar molt, mirant de recordar on l’havia vist abans, però només vaig aconseguir que em vingués a la ment una imatge d’ell al costat d’un altre home molt igual, quasi com aquells detectius que apareixien a les aventures del Tintín, els Dupont i Dupont però més grassonets i amb gavardina. De totes maneres, per més que m’hi vaig esforçar, tampoc no era capaç de res més, no podia arribar més lluny, no podia fixar més la imatge i el seu nom, de fet, no em deia absolutament res.

La visita anunciada no va trigar gens a arribar. I tal i com em temia la visita era una visita rossa, alta i elegant, una d’aquelles visites que els homes de negocis sempre esperen i que no sempre arriben o, com a mínim no arriben quasi mai d’aquella manera tan vistosa i contundent. Es veia d’una hora lluny que era una visita desitjada i desitjable i que tantes precaucions la convertien en alguna cosa més que una ocasional visita de les de pagament. L’experiència és un grau i veient el pati podia afirmar sense por d’equivocar-me que tots dos tenien alguna cosa per amagar.

Fos com fos, i encara que tinguessin alguna cosa per amagar, o potser per això mateix, van actuar amb una escrupolosa i sòlida discreció. Tots dos es van tancar a l’habitació sense causar cap problema i, tot i que no resulta gens difícil imaginar el què hi van fer, sóc prou discret i prudent com per no escampar una maledicència sobre un fet que no he vist amb els meus propis ulls i que no puc demostrar.

Al cap de dos dies van decidir abandonar per unes hores el seu ostracisme absolut i van sortir a passejar. Casualment jo havia abandonat el mostrador i era al carrer, vigilant que tot es trobés en perfecte estat de neteja i bevent-me un “Plim, fantasía de frutas” que havia agafat de la nevera de la cuina. Els vaig veure venir i, fidel a la norma de servei que ens guiava, vaig obrir la porta educadament i la vaig mantenir oberta mentre sortien.

Vaig sentir un clic.
I un altre clic.
I un tercer clic.

Modestament haig de dir que una de les meves aficions és la fotografia amateur i que fins i tot he guanyat alguns concursos no professionals gràcies a les meves imatges en blanc i negre que intenten combinar amb bon gust el cos femení i la poesia. Doncs bé, tot i que els meus esforços es van centrar en intentar amagar l’ampolla de Plim de la mirada dels hostes, vaig tenir la certesa que aquells clics que m’arribaven de fons provenien de l’obturador mecànic d’una càmera rèflex.

Em vaig girar instintivament i vaig alçar la mirada cap amunt. Al balcó de l’habitació número 14 hi vaig veure aquell home, el primer hoste, vestit com sempre de negre i amb la cara coberta per una Nikon F2, una peça clàssica com poques, amb teleobjectiu de 300 i motor annex. La parella, entretinguda en disquisicions tendres i amoroses no va notar res de res i van seguir abraçats, distrets, aliens a tot i caminant carrer amunt, conscients que en aquella ciutat del Baix Camp no els coneixia ningú.

Quan van tornar, al cap de quatre hores, carregats de bosses i amb el mateix enamorament d’abans penjat de tots angles del rostre, l’home de negre seguia al balcó, com si no s’hagués mogut ni un mil·límetre. Quan els va veure apuntar per la cantonada, la Nikon F2 va començar a treballar sense descans.

Clic, clic, clic, clic...

Cada clic un fotograma, cada fotograma una imatge, cada imatge un somni robat, cada somni robat una intimitat desvetllada, cada intimitat desvetllada un taló de molts diners.

L’endemà van marxar tots tres. Primer la parella que, com era d’esperar, van abandonar l’hotel per separat i amb la mateixa discreció amb que havien arribat. Després l’home de la 14, que aleshores ja no es prenia la més mínima molèstia per amagar la seva professió. De fet va fer tots els tràmits de sortida i va abandonar l’hotel amb la càmera penjada al coll, movent-se com un pèndol i amb la satisfacció de la feina ben feta reflectida al vidre de l’objectiu i al fons de les retines.

El dijous següent, puntuals a la seva cita amb els quioscs i amb els lectors àvids de paper couché,  les revistes del cor mostraven en portada les imatges d’un famós banquer, un personatge ric i famós amb un cosí quasi clònic que es deia Alberto com ell mateix, que duia una gavardina igual que la seva pròpia gavardina i que s’havia trobat en un hotel desconegut, el nostre, amb una pubilla, de nom Marta, d’una família coneguda i també casada.

Escàndol i divorci a la vista.

El que us deia, en fotografia, la combinació ben feta del cos femení i la poesia sempre pot aspirar a merèixer un premi.

Etiquetes: 

Notícies relacionades: 

Escriviu el vostre comentari

Regles de participació

Aquest servei es planteja com un espai obert en el qual s'expressen lliurement les opinions de les persones que visiten el web, i no s'ha d'utilitzar per fer desmentits, desinformar o atacar a tercers. Si us cal enviar una correcció per a una notícia, podeu utilitzar el formulari per enviar informació d'interès periodístic. A Reus digital entenem que els lectors d'aquest mitjà són persones respectuoses, amb capacitat per comentar sense necessitat de fer crítica destructiva, provocar o atemptar contra l'honor de les persones. En qualsevol cas, si algun comentari es considera fora de lloc, s'esborrarà. Reusdigital.cat no es fa responsable de les opinions dels comentaristes. Que aquest servei de comentaris es mantingui actiu depèn de les persones que l'utilitzen. Reusdigital.cat es reserva el dret d'emprendre accions legals contra les persones que emetin comentaris injuriosos, que ofenguin la imatge i l'honor de les persones o ataquin l'ordenament jurídic.