Dijous, 01 de Juny de 2017

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 016)

04 de Maig de 2017, per Jordi Cervera
  •  

 

Fascinats pels canvis de lluminositat de la nit, pel camí estrany i poètic de la nit caminant cap el dia, arriba el moment d’afinar l’olfacte i de treure el nas per les portes entreobertes de les habitacions d’aquest hotel especial. L’objecte del nostre desig és avui l’habitació número 16.

Ja sabeu que no m’agrada gens enganyar-vos i que procuro que d’aquesta boca meva només en surti la veritat, una realitat que, qui sap, potser sí que es presenta una mica deformada per les sensacions que em provoca el fet de viure aquestes històries que us explico en primera persona, però res a veure amb la voluntat oberta de mentir o d’alterar la realitat més enllà de la boira discreta que el pas del temps pinta sempre en la crosta dels records.

I per aquest mateix motiu, per l’absència de voluntat conscient de mentir, m’heu de creure quan us digui que l’home que va ocupar l’habitació número 16 va deixar una empremta molt sòlida en els nostres cors i també, perquè negar-ho, per totes les parets de la cambra que, des del seu pas fugaç per l’establiment, guarden el record indeleble de la seva vocació, les marques d’aquella gesta que el va portar a viure per sempre més instal·lat al centre del nostre imaginari col·lectiu. Era un dels grans i jo, modestament, vaig tenir la oportunitat de saludar-lo personalment.

Va arribar cridant l’atenció, tot vestit de verd de dalt a baix, un color que, no ens enganyem, és molt poc habitual en la vestimenta masculina, molt més abocada als negres, als grisos i als tons torrats. Aquella insòlita mostra d’extravagància a l’hora de vestir-se ens va despertar a tots un corrent de simpatia vers el nou hoste. Bé, a tots tampoc, un dels cambrers, el Manolo, afirmava a tort i a dret que un home, si realment es considerava un home, no podia anar pel món vestit de segons quines maneres. I si intentaves argumentar-li amb exemples pràctics que la moda era cosa de tothom i que no es podien fer judicis de valor gratuïts i absurds, girava cua i marxava con si l’haguessis ofès profundament, deixant a anar un sonor i explícit “Mariconades!”, en veu alta i clara.

L’endemà va arribar un jove, prim, decidit i despert, d’ulls vius i posat valent que es va presentar com el fill de l’hoste l’habitació número 16 i que, curiosament, també anava tot vestit de verd. No cal ni dir que quan el Manolo el va veure, va moure el cap d’un costat a l’altre i va mormolar en veu baixa un “no podem anar bé de cap de les maneres” que deixava ben clara quina impressió li causava tot plegat. I aquell dia encara, que no fos gens habitual en el seu comportament,  va romandre de prou bon humor com per aturar-se al meu costat i manifestar en veu alta que com podia anar bé el món si els pares educaven els fills d’aquelles maneres. Jo vaig intentar argumentar-li que el color de la roba no tenia res a veure ni amb la mala educació ni amb la qualitat humana, però va girar cua, em va deixar amb la paraula a la boca i va marxar passadís enllà mormolant el seu habitual i expeditiu “mariconades!”. 

Una vegada reunits pare i fill, els vam oferir el nostre servei d’habitacions i de tota la carta, carregada de delicadeses i de plats exclusius que el nostre cap de cuina preparava cada dia amb els millors productes, barreja equilibrada de luxe i proximitat. Però el pare, molt amablement, això no es pot negar,  va rebutjar amablement la llista d’exquisideses i només va fer una única demanada: 15 pomes. I va remarcar dues vegades que les volia grosses, rodones i sense cuc.

15 pomes grosses, rodones i sense cuc! Qui podia voler 15 pomes grosses, rodones i sense cuc? Per a què pot voler algú 15 pomes grosses, rodones i sense cuc? Nosaltres havíem preparat un catàleg de productes locals que anava del menjablanc als “xuts” de crema de Ca la Poy i el nostre hoste misteriós demanava 15 pomes grosses, rodones i sense cuc. Tot plegat era ben estrany. Aquell home vestit de verd i el seu fill, també vestit de verd, rebutjaven els millors plats de la cuina local i internacional i s’alimentaven només de poemes grosses, rodones i sense cuc? Quina dieta més peculiar. I tot i ser conscient que les pomes eren una menja ben sana i recomanable, se’m feia estrany pensar que la gent se les pogués menjar de quinze en quinze. Fins i tot ens semblava força rar la imatge de salut que mostraven pare i fill menjant només pomes tot el dia. Tots els metges de Reus recomanaven sempre una dieta rica i variada.

El que podia haver resultat una simple excentricitat puntual, fruit d’un moment de dèria, es va convertir en un costum iterat. Aquella petició estrambòtica i gens habitual es va anar repetint diverses vegades, cada cert temps i amb una fidelitat i una precisió insòlites. I sempre de la mateixa manera: 15 pomes grosses, rodones i sense cuc. 

Com podia una persona, en aquest cas dues, passar-se el dia menjant pomes sense acabar semblant un pardal o alguna bèstia d’aquestes que només mengen fruita o vegetals? I el més curiós de tot és que entre tanda i tanda de pomes, quan ens pensàvem que allò no podia ser bo de cap manera, també van demanar la carta del restaurant. Esmorzar, dinar i sopar. No en perdonaven cap ni un. Esmorzar continental i després dieta variada i mediterrània. Cigrons, escudella, bistec, pollastre, cap i pota i anant fent. Cuina ben treballada, de primera i, a més, sempre, sempre i quan semblava que havien d’estar farts com llops, arribaven les invariables 15 pomes grosses, rodones i sense cuc. Potser estaven muntant una destil·leria il·legal de sidra a costa nostra, qui sap.

Però la gota que va vessar el got ens la va proporcionar  la Clementine, una de les cambreres responsables del servei d’habitacions. Amb cara de sorpresa ens va confessar que des del primer dia, quan netejava la 16 i recollia les tovalloles usades, els potets de xampú buits i les restes dels àpats, es trobava els plats buits, amb les restes lògiques de tots els menjars que havien demanat i, una cosa ben curiosa, intrigant i desconcertant, les 15 pomes grosses, rodones i sense cuc partides pel mig, escampades per terra i sense cap senyal de mossegada per mínima que fos. Aquells dos hostes no paraven de demanar 15 pomes grosses, rodones i sense cuc i només les volien per partir-les pel mig? Eren bruixots que feien conjurs màgics amb les pomes? Eren biòlegs que volien estudiar la morfologia interior de les pomes? Quina relació mantenien els dos homes de verd amb les pomes?

El testimoni de la senyora Milagros, l’encarregada de la neteja, no va contribuir gens ni mica a tranquil·litzar els nostres ànims cada vegada més exaltats, ans al contrari. Ens va dir que quan fregava el passadís davant l’habitació número 16, sentia amb certa regularitat  un xiulet estrany, com si hi hagués un gran insecte passant a tota velocitat d’un costat a l’altre de l’habitació. En aquell moment, algú, no recordo qui, potser per mirar de trencar la tensió que es respirava en l’ambient, va llençar un comentari en broma mirant de lligar el tema de les pomes amb el dels insectes però ningú no va riure i la senyora Milagros va seguir explicant que sempre, invariablement, el xiulet s’acabava amb una mena d’impacte.  

Estàvem tots molt intrigats, encuriosits i força desconcertats. De fet no sabíem si amoïnar-nos o treure-hi importància i allò no feia altra cosa qeu augmentar el nostre interès.

Al cap d’uns dies, sense que cap integrant de la plantilla hagués pogut arribar a treure palla neta d’aquell assumpte, pare i fill van deixar l’habitació i també van deixar tres coses més que calia tenir en compte i que van cridar força la nostra atenció: una catifa de pomes grosses, rodones, sense cuc i partides pel mig, una paret plena de forats i la nostra curiositat absolutament insatisfeta. La prudència lògica de la nostra professió va ser el millor fre a l’hora de contenir les ànsies boges de preguntar els detalls concrets d’aquell ritual peculiar i, com que cap dels dos es va decidir a explicar res, ens vam quedar amb les ganes de saber la realitat i els motius d’aquella situació inexplicable.

Tampoc no cal ni dir que el neguit del dia a dia d’un establiment de caire internacional i obert com el nostre ens va fer oblidar de seguida l’incident de l’habitació número 16. No hi vam tornar a pensar fins al cap d’un any, quan el director, amb el seu afany d’eixamplar horitzons, d’obrir mercats i d’aconseguir nous clients, va contactar amb l’Oficina de Turisme de la ciutat de Berna que, disposada a formalitzar i a materialitzar un intercanvi seriós i productiu, ens va fer arribar un magnífic lot de material turístic de promoció. 

La sorpresa la vam tenir quan, per distreure el rellotge durant les hores mortes, ens vam entretenir a llegir tots els tríptics de propaganda. Un d’ells parlava molt elogiosament del nostre hoste i, de fet, l’elevava a la categoria excelsa d’heroi nacional de Suïssa. D’aquesta manera, i un pic superat l’impacte d’aquell descobriment gens usual, vam saber que l’home de les 15 pomes grosses, rodones i sense cuc es deia Guillem Tell. 

Enlloc però, hi figurava el nom del fill.

 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)