Dijous, 28 de Març de 2024

Gran Hotel Reus Continental

20 de Gener de 2016, per Jordi Cervera
  • Fabián Acidres

El periodista i escriptor reusenc Jordi Cervera enceta aquest mes de gener una col·laboració de periodicitat mensual a Reusdigital.cat. La seva intenció és recuperar la memòria injustament perduda d’un dels indrets més importants i paradoxalment més oblidats del passat reusenc més internacional. Es tracta del Gran Hotel Reus Continental, l’establiment reusenc que més visitants il·lustres ha acollit al llarg de la seva història i que, probablement, si algú s’hagués entretingut a fer un rànquing mundials de celebritats que l’han escollit alguna vegada per passar-hi la nit, s’enduria la palma i superaria amb escreix noms mítics com el Gritti de Venècia, el Burj Al Arab de Dubai, el Ritz de París, el Mandarín Oriental de París,  el Westin Excelsior de Roma, el Raj Palace de Jaipur, el Gran Resort Lagonisi d’Atenes o l’Hotel Martínez de Cannes tot i que, la seva desafortunada desaparició ha fet que el seu record sigui ja patrimoni de ben poca gent.

I de fet, tal i com acostuma a passar amb els llocs que han superat la categoria de luxe i s’han convertit en mites, el Gran Hotel Reus Continental quasi que es pot dir que ja ha perdut els paràmetres habituals de mesura i que l’espai i el temps es fan curts i escassos a l’hora d’establir els seus límits, les seves proporcions exactes, la seva grandesa i les seves grans influències.

Cervera, emparat per la sort i la casualitat,  ha tingut accés als records d’un dels grums de l’hotel i aquesta valuosa documentació, d’alt contingut històric i memorialístic, li serveix per anar reconstruint, habitació per habitació la memòria selecta del Gran Hotel Reus Continental, l’establiment hoteler més prestigiós que ha tingut mai la capital del Baix Camp i, d’aquesta manera, poder posar de nou en valor la seva història i, de rebot, el paper de Reus en la història universal gràcies a totes les personalitats que l’han visitat alguna vegada. Us presentem el primer capítol:

Habitació 001

He recorregut oceans de temps per trobar-te.

A la literatura i al cinema costa molt poc abocar frases grandiloqüents i encisadores que tinguin el perfum càlid de les grans declaracions d’amor. A la vida quotidiana i real, encara que ho intentis amb ganes, sempre acaba costant una mica més fer-ho.

Són frases magnètiques i lluminoses de les que agraden sobretot a les dones que, més cultes i sensibles que els homes, es deixen seduir amb més facilitat pel dringar suau i harmònic d’una col·lecció de paraules ben escollides i correctament lligades.

Només cal deixar-la sonar, escoltar-la amb atenció i la mínima dosi de respecte que demanen les ocasions especials encara que no sempre es tingui la virtut i l’habilitat de reconèixer-les en el mateix instant en que es produeixen i agafen la seva dimensió de mite per saber del cert que aquesta podria ser una frase digna de figurar en qualsevol d’aquells reculls bigarrats, farcits de cites solemnes destinades al consum massiu i puntual de saviesa amb nom, cognoms i intencionalitat manifesta.

He recorregut oceans de temps per trobar-te.

Sense analitzar-la gaire ja no costa gens apreciar que aquesta sí que és una frase poderosa, contundent, rotunda. I encara més si tenim la prudència de contextualitzar-la, de pensar que és la frase que li deia el Dràcula de Coppola a la seva estimada Elisabetha en un d’aquells rampells de passió desassossegada dels que fan que els personatges literaris es desmarquin del comú dels mortals, incapaç sempre d’arrencar del seu cervell preocupat per qüestions més mundanes i menys transcendentals paraules rotundes i efectistes. Ja se que els protagonistes literaris viuen sempre capbussats en uns sentiments que van més enllà de les coordenades físiques que defineixen el temps i l’espai i que, o no han d’anar a treballar, o si hi van ho poden fer amb una presència d’ànim capaç de permetre pensar i emetre frases de gran calibre emocional i estètic sense pensar en altres qüestions més puerils.

I com que ja sabem que copiar és fàcil i sovint ben barat, aquesta frase, original, sòlida i d’una contundència indiscutible, ben bé podria ser el reclam publicitari del nostre hotel, d’aquest hotel particular, antic i viu que s’alça al cor de la ciutat de Reus, que amaga molts secrets, grans i petits, molts misteris que cal descobrir sense presses, pas a pas, cambra a cambra, detall a detall, història a història.

Ara tampoc no m’agradaria crear confusió i que algú pogués arribar a pensar que l’enamorat i visceral Dracul o la càlida i fràgil Elisabetha van passar alguna nit de la seva vida al nostre establiment i que van passejar el seu amor devastat a l’ombra de l’espasa invicta del general Prim i Prats. No, res més lluny de la realitat i val a dir que, tot i la llarga experiència, no es pas tan antic com per acumular aquest pedigrí secular, però sí que s’ha de dir que el comte Vlad, el teòric propietari dels drets d’autor d’aquesta frase singular, la pronunciava amb veu fonda i sentida, amb una d’aquelles veus profundes, denses i carregades d’intensitat que, encara que no diguin absolutament res, s’agafen a l’ànima com una trampa de les que s’utilitzen per capturar insectes amb el vesc dens i apegalós de l’engany. Són veus vellutades, sòlides, veus que et rendeixen al moment sense deixar cap opció a la fugida i que et porten a sentir i a viure emocions inèdites, contundents i irrefrenables que et converteixen en una persona molt diferent de com eres abans que no t’impactessin al centre matemàtic i precís de l’ànima.

I ja que parlem d’aquestes paraules en concret, gens corrents i ben plenes de substancia i de missatge, cal dir que, a banda de ser una declaració d’amor capaç de rendir el cor de la senyora o senyoreta més reticent a les bufades desfermades dels sentiments passionals sense brides, la veritat és que també porten implícita una afirmació i una història oculta que fan venir una miqueta de juju a les freixures. Juju, ja ho sabeu,  juju, d’aquell que els hi entrava als portadors indígenes, secundaris de luxe de totes les pel·lícules d’en Tarzan -Weismuller quan arribaven els moments previs al clímax de l’acció total, aquella por irracional i violenta que els impulsava a cridar de manera desaforada precisament això: “juju, juju” davant qualsevol perill no tipificable ni tipificat dins l’extens catàleg de perills selvàtics que els productors i els guionistes, tots blancs, rics i famosos, els hi preparaven per a millor glòria de l’emoció que havia de crear el film en les retines dels espectadors, també blancs i, qui sap, potser no tan rics ni tan famosos.

De totes maneres, i més enllà del comprensible neguit passional i literari del moment, algú que dediqui tot o part del seu temps vital o d’oci a creuar oceans de temps per trobar algú altre, per molt Wynona Ryder que sigui, s’ha de reconèixer que fa una miqueta de por i, qui sap, ja que hi som, potser és aquí on precisament podem començar a trobar l’essència real i concreta d’aquesta història, la que fa referència a l’habitació número 1 del nostre hotel i que us voldria explicar. En la por, en l’ànima mateixa de la por!

No ens enganyem, poques coses provoquen una fascinació tan visceral, irracional i contradictòria en l’ésser humà com el terror, aquella sensació indefinible de patiment i de felicitat un pèl masoquista que ho ocupa tot, que es barreja sense proporcions ni mesures, que ofega el cervell i que el bloqueja fins arribar a la paràlisi. Hi ha molta gent que fins i tot està disposada a pagar molts diners per poder sentir el calfred sec del terror pujant-li per l’espinada, omplint-li el cervell de penediment, fent-li desitjar no haver vingut en una sensació que és una barreja mal dimensionada de plaer i horror, un impacte fronterer i complicat d’acotar d’una manera coherent.

L’atracció pura dels contraris, l’amor i el terror en una mateixa seqüència, la fascinació que ens porta a pujar a dalt d’una muntanya russa de vertigen sabent que, de ben segur, acabarem amb l’estomac als genolls, un imant que ens fa entrar en una sala de cinema i deixar-nos envair per unes imatges que ens gelaran la sang, que ens faran xisclar, esgarrapar la butaca i tancar els ulls; el magnetisme d’un relat de por llegit sota la llum tremolosa i esmorteïda d’una espelma abans d’anar a dormir i que, qui sap, potser no ens deixarà recuperar mai més la sempre necessària i balsàmica pau nocturna.

El nostre hotel, ja ho anireu descobrint amb el pas del temps, és un establiment clàssic però de mentalitat avançada, permissiu i obert i per això, entre moltes altres llicències,  no posa cap trava als hostes que volen venir a visitar-nos amb el seu animal de companyia favorit, una dèria ben lícita i privada de tots aquells que, per raons diverses, acaben estimant més les bèsties que els humans. I tot i que nosaltres mai no limitem els desitjos dels nostres clients per més estranys que ens semblin, la veritat és que aquesta febre pels animals, encara que acceptada, gosaria a dir que no sempre acaba resultant recomanable.

En general i descomptant comptades i gens exemplars excepcions, els animals són uns éssers força més vius que nosaltres.  I quan dic més vius no em refereixo només a la vida física entesa com una pura realitat biològica, que també, sinó més aviat a totes les capacitats ocultes que posseeixen, a aquelles que alguns etòlegs ben dotats per practicar la metàfora, qualifiquen, no sense una certa dosi d’humor i d’ironia, de sisè sentit. Un animaló, per poc preparat i entrenat que estigui, és capaç de detectar, entre moltes altres coses, les males o les bones vibracions que hi ha surant pels aires densos dels llocs per on transiten com de passada, com si no hi fossin. Qui no recorda aquell llebrer perfectament afinat que seguia les evolucions del blues “Mademoiselle Nobs” de David Gilmour, Roger Waters i el personal de Pink Floyd quan van enregistrar un concert històric des de les ruïnes de la mítica i fantasmagòrica Pompeia amb més encert que molts cantants reputats i ben pagats?

Però tot i així, tot i posseir aquesta sensibilitat singular, la vida dels animals, en certa manera és semblant a la dels humans. penseu sinó quants gats i gossos hi ha al món i quants han tingut la sort de poder acompanyar uns astres del pop en un dels seus recitals públics. Pura estadística, n’hi ha alguns, molts de fet, que es veuen abocats a patir els rigors d’una vida molt menys pública i regalada i que acaben passant pel món amb més pena que glòria. L’atzar és esquiu i voluble i no té una consideració especial amb cap espècie zoològica en concret.

Per l’hotel n’han passat molts d’animals. Una llarga llista que ara no em ve de gust repassar. Fins i tot el cavall del Prim, però aquesta seria una història diferent que potser algun dia explicaré. Alguns d’aquests animals van ser ben estranys, tant que fins i tot no sabria si qualificar-los de bèsties o senzillament d’éssers rars, però d’entre tots, només un de sol va deixar un record especial, únic i indeleble. Era un felí molt especial, indefinible i força inquietant. Era negre, negre com la nit més negra i en molt poc temps va fer allò que els zoòlegs defineixen amb un concepte tècnic, aclimatar-se a l’hàbitat i que la resta de mortals que no hem estudiat qualifiquem d’una manera molt més gràfica, fer-se l’amo i senyor de tot.  L’hotel es va convertir en el seu territori natural. Tot l’hotel, sense excepcions. El podies trobar en qualsevol moment en lloc, ja fos arrebossat amb tota la pols centenària de les golfes, empaitant coloms en equilibri impossible per la vora de barana de ferro de la terrassa o mandrejant amb un ull obert i vigilant pels clarobscurs ombrosos del jardí, però el seu espai favorit amb diferència era la cuina, paradís especial on hi havia de tot el que un gat pot arribar a necessitar: aigua, menjars d’allò més variat, escalfor, mil racons i forats on amagar-se i fins i diverses sortides per on fer-se escàpol sense problemes i poder desaparèixer a l’instant si la situació així ho requeria.

I fins hi tot hi havia gent que va jurar que l’havia vist fent el Tomb de Ravals, d’altres que afirmaven que es passejava sota els porxos de la Casa Navàs o que s’enfilava als arcs de les Peixateries Velles, però de tot això ningú no va ser capaç d’aportar-ne proves fefaents.

Cal dir també que hi havia un fet definitori i ben curiós al voltant d’aquell animal, tot i ser, amb més o menys mesura, patrimoni de tots, ningú no s’havia pres la molèstia de posar-li un nom concret que l’identifiqués, i tots el cridàvem fent un “psssii, psssii, psssii” amb la boca, més o menys llarg i intens segons l’objectiu concret que volguéssim aconseguir. El gat, que sempre, passés el que passes,  mantenia un punt de discreta i asèptica distància amb tots nosaltres, acostumava a mirar-nos amb aquelles pupil·les profundes, lluminoses i inquietants i sovint adoptava un aire d’una certa supèrbia, com si ens estès perdonant la vida i disculpant amb indulgència la nostra manca de personalitat. Si pel motiu que fos li convenia, venia i, en cas contrari, ens dedicava un gest altiu amb el coll i, o bé girava cua i marxava cap a un altre indret o bé centrava la seva atenció puntual en altres qüestions, absolutament indiferent a la nostra crida.

Alguns dels meus companys s’aturaven i li cedien el pas quan es creuaven amb l’animal pels passadissos. D’altres feien mans i mànigues per no trobar-lo mai, per evitar en la mesura del possible la seva presència inquietant i jo, jo reconec que tot i els grans recels que em provocava, no podia evitar acaronar-lo quan es deixava. No semblava agraït com altres elements de la seva espècie. Quan li venia de gust es deixava tocar però poc. I al moment torçava el coll cap a un costat i s’escapolia de les carícies, mirant-te sempre als ulls, aguantant la mirada amb les seves pupil·les profundes, un abisme insondable que semblava contenir un penya-segat vertiginós i una sensació indescriptible d’arrogància barrejada amb alguna cosa freda i molt, molt inquietant que em feia difícil el fet de mantenir els meus ulls fixos en els seus. De fet sempre era jo qui els acabava abaixant i aleshores el gat, emetia una mena de so somort i breu que semblava de satisfacció, de victòria, girava cua i marxava amb una parsimònia lenta, altiva i estudiada.

I ves per on, un matí d’aquells que semblen arrelats a la rutina, que t’imagines que serà els calc precís i repetit de tants altres d’iguals, apareix sense avisar un d’aquells accidents absolutament imprevistos que semblen creats per rebentar la monotonia i transformar-la en caos. Una de les canalitzacions generals d’aigua, la que passava just pel sostre de l’habitació número 1 va esclatar. Quan la noia que estava netejant la cambra es va sobreposat a l’ensurt, va sortir donar avís. Temps just per comprovar-ho i tancar la clau de pas general i ja era massa tard. L’aigua va convertir aquella habitació singular en un llac artificial. Els coixins surant amunt i avall semblaven ànecs muts a la recerca de menjar i les cortines, xopes de baix a dalt, la vegetació riberenca que els facilitava sopluig i refugi. Un desastre. Un absolut desastre.

Aquell accident va representar uns quants dies de trasbals absolut. Trasllats, paletes, obres, hostes no gaire feliços i una sensació general de desgavell que, per sort, es va solucionar en dues setmanes llargues, quasi tres, d’activitat frenètica. Per fi, quan la brigada especial de neteja va acabar de passar el motxo per la darrera rajola, l’habitació número 1 era un calc exacte de tot el que havia representat abans. Només un únic detall que no va passar desapercebut a tots els ulls veterans que estimàvem l’hotel, havia perdut aquella pàtina especial que només poden donar els anys, les experiències acumulades, el temps atresorat.

L’enrenou absolut ens va canviar la vida a tots durant quasi un mes i ningú no estava per a res que no fossin les obres i l’intent, honrós i quasi sempre va, d’intentar minimitzar els efectes del caos en l’estada dels nostres clients. Per això tothom es va quedar pensatiu quan un dels cambrers del torn de tarda va deixar anar una pregunta a l’aire.

            –I el gat, on és el gat?

En aquell moment tots vam ser conscients de la realitat i tots vam intentar capbussar-nos en els nostres records recents per intentar trobar una data, un moment concret que ens ajudés a situar els moviments del felí.

Ningú no va ser capaç de fer-ho.

Ni jo mateix ni cap dels meus companys vam ser capaços de situar el gat en un moment concret, de contemporalitzar-lo amb les obres. Ningú.

Després de buscar-lo per tot arreu, sabent, és clar, que mai no podríem arribar a rastrejar l’edifici amb la precisió que els possibles amagatalls impossibles del felí requeririen, vam arribar a la conclusió que, o bé havia decidit abandonar l’hotel o que havia marxat amb algun dels paletes. I tot i que em va entristir la seva marxa, tampoc no seria del tot just ocultar que si bé no vaig manifestar l’alegria desfermada que molts dels que m’acompanyaven van fer evident, sí que vaig sentir un lleu alè d’alleugeriment interior pel desassossec que em provocava sempre aquella bèstia.

Aviat vam oblidar el gat sense nom fins que un dels nostres hostes, un industrial alemany meticulós, maniàtic, ric i exigent que venia a Reus a comprar avellanes que garapinyava a la seva empresa de Bremen i que distribuïa per tot el país, es va queixar amb vehemència a l’encarregat de recepció per un seguit de sorolls estranys que no l’havien deixat dormir en tota la nit. L’extrema irritació que mostrava li va dificultar donar gaires detalls concrets, però semblava ser que el motiu del seu mal humor eren una mena de gemecs que s’havien anat repetint a intervals més o menys regulars durant tota la nit.

Després de mil disculpes, de regalar-li la nit d’estada i un bon dinar i de canviar-lo d’habitació, vam aconseguir que no utilitzés el llibre de reclamacions i no ens busqués un bon problema. El director, que anava sobrat d’experiència, va insinuar en privat que potser era una jugada per estalviar-se diners. Amb els rics no se sap mai, va afegir donant per tancat l’assumpte.

Però l’assumpte no es va tancar i es va repetir al cap d’uns dies. Un matrimoni italià, simpàtics i parladors, que havien vingut a celebrar els 10 anys de casats es van aixecar al matí per anar a esmorzar amb unes ulleres de pam i mig. Tots vam suposar que la nit havies estat farcida d’encontres lúdics i carnals però ens equivocàvem. Després d’engolir un continental i tres cafès per cap, van demanar pel director i li van fer arribar la seva queixa més enèrgica. No es podia tolerar que un hotel d’aquella categoria tingués un so tan molest, una mena de lament repetit que impossibilitava agafar el son en tota la nit.

El segon cas ens va posar a tots en estat d’alerta. Què passava a l’habitació número 1. Els més valents vam decidir passar-hi algunes nits, junts i per separat i el resultat va ser sempre idèntic. Uns gemecs repetits i allargassats que es repetien durant hores i hores convertint la nit en un llarg periple sense final.

I mentre intentàvem, esbrinar la naturalesa real d’aquella molèstia insòlita, un dels cambrers més veterans, famós per dedicar tots els seus minuts d’oci a la lectura va entrar al menjador quan tots estàvem dinant, va obrir un llibre i va exclamar en veu alta un rotund

            –Escolteu! Edgar Alan Poe.

I amb veu alta, clara i una mica tremolosa, va llegir un fragment.

“I en aquest punt, per arrogància desficiosa, vaig clavar un cop fort amb un bastó que tenia a la mà, al lloc exacte dels maons que ocultaven el cos de l’esposa estimada.

Que Déu m’empari i protegeixi dels ullals de l’arxidimoni! Així que es va esvair la ressonància dels cops em va respondre una veu de l’interior de la tomba! Un crit, de primer esmorteït i escanyat, com els sanglots d’un nen, però que va créixer ràpidament fins a un crit llarg, fort i continu, del tot estrany i inhumà, un udol, un xiscle de plany, meitat d’horror i meitat de triomf, com només poden de l’infern, de la combinació de la gola dels condemnats agonitzants i dels dimonis que exulten en la condemna”.   

El director es va atabalar i va decidir tancar l’habitació número 1 amb tres panys i guardar les claus a la caixa forta del seu despatx.

Hi ha animals que són un presagi, una premonició, un neguit, un deliri. Un consell, quan us quedeu sols amb un gat, amb un gos, amb una iguana o amb un canari, penseu en Poe i en l’habitació número 1 del nostre hotel i potser el mirareu amb uns altres ulls. Qui sap...

...i, sobretot, no deixeu mai que es perdi.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics