Selma ('Les ciutats del món')

Pàl·lida, com escau a una morta, apareix Selma, enretirada del colletó, damunt del verd obscur de la pineda, sota el cingle cendrosenc del vell castell que havien edificat els Templers. Allò que resta són fragments de parets que s’alcen igual que troncs morts, que no aguanten cap ramatge. A Selma no queda altra teulada que la del campanaret.

Les parets caigudes a trossos deixen enlaire, amb incert equilibri, dents i agulles, que donen un aspecte alat a les ruïnes. Tètrica, expressió d’un pregon i mut desconsol, la d’aquests murs a mig enderrocar. Ells impressionen més que els deformes amuntegaments de carreus i romanalles de maons i teules, que envaeixen els vells carrers u a base dels edificis.

Tot és horriblement obert. Portals i finestres, que donaven accés als interiors, ara es baden inútils, amb l’espai lliure a cada banda. Semblen ulls esbatanats sense pupil•la. Al bell mig de l’esmicolament prenen una nova gràcia les blanques dovelles de saldó dels portals rodons o les roges de pedra esmoladora de les voltes gòtiques de qualque edifici. Travessar aquestes obertures produeix un estrany respecte. Algunes pertanyen a murs prou alts per donar encara la impressió de travessar un llindar i irrompre en l’expressió darrera d’un domicili. Descobrir una simple anella o bé una estaca en un mur, un lleu gravat a la pedra del llindar, les restes d’un faldar de xemeneia, en fi, quelcom que servi un record precís de la vella utilitat domèstica, colpeix. ¡Quina quimera fa de veure aquestes escaletes que s’han esfondrat de la part alta o bé que, esllavissades a mig aire, pengen d’unes golfes! Hom no pot per menys de demanar-se quina mena de persones eren les que pujaven o davallaven aquests graons. ¿Quin encís serva la penombra d’alguna recambreta resclosida que encara pot fer d’aixopluc? Si el vent fresseja l’herbei forà, diríeu que duu un ressò dels petons que un dia havien esclatat dins d’aquestes cambres. Sembla, altres voltes, que hi destriem el riure, el plor o l’avalot d’uns infants. Lloses de balcons amb la barana de ferro pengen en el buit. ¿Qui hi guaitaria, ara? ¡Ah, mestresses casolanes, endreçades, que un temps teníeu aquestes cases netes com una patena, si ara les poguéssiu veure! Però dormiu el son etern en el cementiri i, tanmateix, fins allí us ha vingut a percaçar la ruïna. 

A penes un sender es dibuixa en l’amuntegament de desferres que envaeix allò que foren carrers. En arribar al davant de l’església, és on la màxima emoció us pren. Allí el frontis elevadíssim del temple, amb la portalada romànica esbalandrada, els murs del cementiri i la rectoria, amb els altres edificis cantoners, clou allò que fou la via sacra del poblet. L’abandó parla, en aquella cruïlla, amb suggerències que emocionen; quelcom indefinible causa una estranya torpor i ens deixa silenciosos. Ens preguntem quin retret ens fa Selma, la morta; quina elegia canta i, encara, si hi ha, sota l’aparença ruïnosa, una secreta vida fantasmal que desperta a un inconegut conjur. Els nostres ulls veuen visions que es fonen fugaçment incertes.

El temple, igual que les altres edificacions, és sense sostre. Serva el frontis i els murs en la seva totalitat. El bell portal, si abans menava a la mística penombra de què s’emparen les nostres esglésies, ara duu a un esclat de sol. Imaginem el temple d’abans sense cap finestral, amb les úniques obertures del portal i un ull de bou que fa de rosassa. Penombrós, ple de reconets, devia servar allà, al fons, la llàntia vermella del Santíssim... Petits reconets negres, quiets, que constituïen tot el misteri de la casa pia. Ara la llum hi pren, pertot, un aire insolent.

La nau, d’una grandesa insospitada, no serva ni un sol dels formidables arcs gòtics que la coronaven. Només al fons, on hi havia el presbiteri, es mantenen, no per gaire temps, dues arcuacions laterals. Les capelles, buidades en els contraforts, amb el gòtic carcanyol, es serven en peu. A terra hi ha l’amuntegament produït per l’esfondrall de la teulada, les voltes i el cor. L’herbei s’ha apropiat del clos i els esbarzers –cabellera de les ruïnes- enfilen els murs. A la dreta del frontis, s’estintola el vell campanaret de rajola roja. No sembla pas cansat. Encara que mut, és allò que hi ha de més eixorivit a Selma. Ara, però, ja no s’hi pot ascendir. L’escaleta ha restat cegada a mig aire, talment un ajusticiat que pengés de la forca.

Encara que resti completament obert, no tot el vell esperit del temple ha estat esbravat. Per bé que el sol hi bati, sembla que un tenuíssim vel moradenc hi flota i que hi romangui una aura. Quelcom deu haver quedat ací, dins dels vells fervors, dels antics cants i sacrificis, ja que el nostre esperit s’hi sent cohibit. Hom hi percep quelcom de la quimera que dóna el fons d’una afrau. 

A la dreta de l’església hi ha la rectoria, amb el portal del segon dels cementiris que tingué Selma. Aquest constitueix una plataforma que ressegueix l’església fins a cloure l’absis. Avui és un fonollar florit que embriaga amb la seva fragància. Al pur del temple, damunt d’unes tombes que es mostren esventrades, hi ha un gran rellotge de sol. ¿Hi serà posat a fi que als morts no els passi per alt l’hora del judici? Segons el vell aforisme, “marca només les hores serenes”. ¿No ho seran totes, de serenes, les hores dels bons selmencs que dormen un son, que els ha estat dat per etern?

Magnífica miranda com és aquest petit carner, no fou ni el primer, ni el darrer de Selma. El primer era ran l’església primitiva, dalt de la roca del castell. El darrer ha estat un gran clos obert al bell mig de la pineda, dessota d’un colletó inferior al poble. Els tres cementiris baden llurs tombes cara al fondal, vers el Pla de Manlleu, que voraçment ha xuclat la vida de Selma i n’he decretat la mort. Ara, les tombes obertes semblen clamar contra aquest fondal rialler, constel•lat de blanques masies, talment un vol de tórtores. Selma, ací dalt, és el passat. Allà baix, hi ha el present, la vida.

La ruïna total de Selma és, però, molt recent. El sol encara no ha tingut temps de daurar les pedres caigudes, ni la intempèrie de clapar-les. Vint anys d’abandó han bastat per produir la desfeta. En traspassar el segle, Selma era en puixança. En tombar el primer quart, malaltejava, però encara rics hisendats hi tenien obert llur casal, heretat dels avis. El colpejar del mall damunt l’enclusa de la ferreria escampava la seva sonoritat enllà de les cases i s’ajuntava a la cantadissa que eixia dels obradors del sastre i de la modista. Hom hi comptava veterinari, metge, els mestres d’estudi, a més del senyor rector de la parròquia, amb el vicari. Els camins, avui mig perduts, eren aleshores sorollosos de cascavelleig, de peuades de mules, de renecs i cops de tralla, puix que hom tenia la vila com una petita capital de la ruralia. Les grans masies del Pla de Manlleu, del Montagut i de Valldossera, i fins de Marmellà, acudien a Selma, incapaces de trencar els lligams establerts durant els temps de l’efectivitat de les ordres del Temple i de l’Hospital, que hi tenien llur Comanda. Hom menava a Selma els animals a ferrar; hom hi acudia a adquirir queviures, atuells de treball, prendes de vestir. Sobretot, gent del Pla de Manlleu s’aplegava cada festa, dalt del morrot, al crit de la missa. Poc a poc, tot això fugí i a Selma s’anaren tancant les portes de les cases. Fa vint anys, es construí l’esglesiola al Pla i tothom tragué altars i una de les campanes de l’antic temple encimbellat per guarnir la capella que sorgia allà baix. 

Nosaltres havíem visitat el poble quan la majoria de les seves cases encara era en peu i el temple disposat per al culte. La gent, però, ja n’havia fugit.  El vell Baldelló era l’únic ésser racional vivent al vilatge. ¡Un home que tenia, per a ell tot sol, tot un poble! Moltes vegades ens havíem demanat quins pensaments devien passar pel cervell del vell Baldelló, les nits de celístia, quan, posat a la fresca del carrer, davant del seu portal, veia com la lluna platejava tantes de cases com li eren sotmeses. ¿Dins la seva ànima humil i senzilla, es sentiria senyor de tants d’edificis, guardador del temple august, vetllador del son dels vells habitants que reposaven soterrats?

Per a ell tot sol, tocaven les campanes que restaven al campanaret. Generació darrere generació, els milers de persones que s’eren tornats pols als carners de Selma, havien anat edificant o millorant allò que havien trobat edificat.  Havien enllosat carrers, renovat l’església, construït camins i margenades, tot a fi que acabés per gaudir-se’n un home tot sol. En ple segle XX, un humil cabrer apareixia hereu efectiu del treball de centenars de generacions i senyor de tot un poble per l’únic mèrit de mantenir-li fidelitat i romandre-hi, quan tothom n’havia marxat. Els vells templers i hospitalers, llur renglera d’orgullosos comanadors, no podien triar un seguidor de més senzilla condició.

Avui, asseguts damunt un carreu capgirat, al llindar de l’església, corpresos per la suggestió de les ruïnes, pensem en la gent que havia anat travessant aquell arc d’amples dovelles, amb fe d’il•luminats, amb plors produïts pel traspàs d’algun familiar, amb riures de joia, amb compunció de penitent. Casaments, bateigs, enterraments, festes i dols, durant un miler d’anys havien de tenir per marc la Casa de Déu. Les campanes, tot brandant patètiques o amb joguiner tritlleig, havien escampat llur vibració per les collades fent-les sabedores d’allò que al poble esdevenia. Cloem els ulls i la imaginació ens fa veure l’església plena de gent, amb el sacerdot revestit, davant l’altar, quan es gira vers el poble, dóna la benedicció als fidels i diu els mots riutals;

-Ite, missa est.

Veiem el jovent com es precipita enfora del temple i s’arrenglera al llarg dels murs per veure eixir les fadrinetes ben clenxinades i endiumenjades. Veiem les dones amb vestits olorosos de calaixera, com enfilen la llosanca de davant del portal, mentre els braus hisendats fan rotllet de conversa, amb moradejament de gorres musques...

En obrir els ulls, la realitat ens ofereix de nou les parets que no sostenen cap teulada i ens tornem a preguntar quin retret ens fan les blanques ruïnes. L’airet, en moure l’herbei, sembla voler-nos contestar, però els nostres sentits no són afinats a bastament per a collir-ne la veu. Entrem de nou al cementiri balconer, per tal d’interrogar les tombes. Girant l’esguard vers les collades, ens adonem que la caiguda de Selma ha arrossegat la de totes les masies del veïnatge que, igual que les cases del poble, són abandonades i en ruïnes.

Lleus nuvolades fan lliscar llurs ombres damunt del Pla de Manlleu, talment les de la pampolada d’un emparrat damunt la cara fresca i emporprada d’una masovera. Selma, la vella decrèpita, pot ésser personificada per qualsevol d’aquests esquelets que les tombes esventrades mostren entre el fonollar, cara al pla. Allà baix, els néts, rebrots d’aquestes despulles, s’afanyen, prosperen...