Un escut i una bandera del Reus Deportiu són el primer estímul que les visites poden rebre quan creuen la porta d'entrada al bar Miami, del Raval de Sant Pere, obert per la família Díaz el 1965. Ara, qui lidera el negoci és en Joan, més conegut pels amics i clients com El maño. "Sí, segueixo l'actualitat del Reus i em preocupa una mica el que pugui passar si enguany no pugem a la Segona A", confessa. Un banderí i una rajola de l'Espanyol també revelen els gustos de Díaz. "La primera samarreta que vaig tenir va ser la perica. Potser allà va començar tot", diu.
Obert fins a la mitjanit
El maño jugava a handbol (primer al Reus i més tard a França) i res li feia pensar que acabaria posant-se el davantal de cuina. Als inicis, quan el pare i la mare s'havien instal·lat a Reus arribats d'Aragó, al Miami sempre hi havia moviment. "Obríem a les 5 de la matinada i no tancàvem fins a la mitjanit", explica. I sense descans, a més. "Del 65 al 75 no vam fer festa ni un sol dia", declara. Mentre ell, el benjamí, estudiava, la resta de la família mirava de tirar endavant el seu projecte. "L'experta als fogons era la mare. Tota la barra era plena de tapes", recorda.
Als 70, l'emergent construcció i el sector industrial van impulsar el negoci. "En aquells anys hi havia molta gent de fora que venia al Camp de Tarragona a treballar. Eren viatjants, peons i operaris". El Miami, de sobte, es va convertir en un punt de trobada per a tots ells i, encara avui, n'hi ha que van a treure-hi el cap. "Sí, n'hi ha que segueixen venint a esmorzar", exposa el Joan. Amb tot, admet que l'històric local ha encarat la recta final de la seva història. "El contracte se'ns acaba en 10 anys i les meves filles han tirat per altres camins professionals", apunta.
El somni d'una família
Sí que li faria gràcia, però, que des de fora se'l quedés algú. "El problema, em penso, és que l'hauria de fer del tot nou", indica. El Miami, doncs, és història reusenca i és l'únic testimoni que ens queda d'uns anys que queden molt lluny. "Diria que sí, que som els únics que encara som aquí. Hi ha Les caramalles i l'Americà, al Raval de Robuster, però han canviat de mans", subratlla. "Poc m'ho imaginava, jo, que quan els pares es van jubilar ma germana i jo ens féssim càrrec del bar", admet. El millor de tot plegat, de tot l'esforç, de tots els àpats servits, segons El Maño, és que "sempre haguem estat nosaltres els qui hem estat al peu de canó".
La nostra conversa s'acaba, novament, repassant l'actualitat esportiva. "El més fàcil és ser dels equips que sempre guanyen, ser de l'Espanyol és quelcom més", proclama. Potser per això també hi du el Reus Deportiu, al cor. "Aquí hi vénen molts aficionats i tenim bones tertúlies. Hi ha il·lusió, enguany, però també una mica de por", segueix. Optimista i lluitador, El Maño creu que potser sí, que aquest serà una gran temporada. Tant de bo tingui raó.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics