Un poni rosa i gris, content i trist

PinkPoni presenta ‘Diumenges’ a l’Absenta de Reus aquest dijous, 28 d’abril, de 8 del vespre a 11 de la nit. El disc aplega onze cançons de pop d’autor que se situen entre la grisor i la lluminositat, entre la tristor i l'esperança, amb paisatges musicals on les lletres adquireixen importància. La iniciativa neix de l'univers narratiu del cantautor del grup, Txame, que es va topar amb el Quim Coll i l’Enric López en un primer moment, i a partir d'aleshores decideix abandonar el seu passat punk. Poc després, la banda incorpora el Ferran Esteve i José Manuel Duran: l'essència musical de PinkPoni es converteix en un concepte més coral, però també personal, allunyat de l'amanerament tan estès en l'escena del pop català.

Reusdigital.cat ha conversat amb el Quim Coll (teclats) i l'Enric López (bateria) per saber què s'amaga darrere d'una proposta musical fresca i peculiar, que ells mateixos defineixen com "indie/pop/post-punk amb gust de cantautor, amb so i composicions que ens doten de sensibilitat, però també de caràcter i contundència".

Per què un poni rosa? Exposeu la feminitat i la sensibilitat dels homes?

E. L.: PinkPoni germina a partir de l’imaginari narratiu i musical del Txame, el vocal del grup, però de seguida s’hi sumen les inquietuds de cadascun de nosaltres. El nom i la imatge sorgeix per una anècdota familiar: la filla del Txame va perdre un globus de fira, amb forma de poni rosa, i a partir d’aleshores estava capficada en què els Reis li portessin un altre, però que no volés. 

Q.C.: Entre aquesta història i que el Txame es convertia al pop després d’un passat punk, quan havíem d’escollir el nom del grup el poni ens semblava ideal per reivindicar la part més femenina i tendra dels homes. La idea també encaixa amb les lletres del disc, que transiten entre la foscor i la llum, però sempre amb matisos emotius. 

Un poni rosa en un diumenge. Tot plegat forma un gran contrast.

E. L.: El diumenge té tots dos colors: quan et lleves és un dia bonic, te’n vas a fer el vermut i t’envaeix la pau, però també saps que el dilluns arribarà amb la seva rutina, i la tarda es torna grisa. Els que escoltin i llegeixin el disc podran apreciar fragments de quotidianitat, relats sense èpica, dolços però també amargs. És l’esperit del disc i també simbolitza tot el procés.

La cançó ‘Carta al meu germà’ és un dels temes que mostra millor aquesta dualitat: “Em vull morir però no vull / que em posin maquillatge per tancar-me en una caixa”, diu la lletra. Com sorgeix aquest univers narratiu? 

E. L.: És un univers basat en les experiències de tots plegats, moltes d’elles del Txame, però en la majoria ens hi afegim. Posem l’accent en les lletres, en la poètica. Són el punt de partida i les estructures musicals estan treballades respectant el sentit i les històries.

Q.C.: La part musical ha quedat una mica en segon pla, més continguda. Els textos i la veu són un segell que, d’entrada, ens identifica. En canvi, la proposta en directe puja una mica de to i és més divertida: la manera d’arribar a la gent és més enèrgica i teatralitzada. El disc potser no és de primera escolta; l’has de rascar i anar trobant per acabar d’aprofundir.

Tant textualment com musicalment és un disc cuinat a foc lent. Quin ha estat el procés?

Q.C.: Cadascú du una història diferent a la motxilla i té les seves peculiaritats. Després de passar pel Sona 9 i de la bona rebuda del públic, vam engrescar-nos i plantejar-nos preparar el disc. A l’hora de posar-nos d’acord hi havia certes dificultats: tenim caràcters i influències molt diferents. Si treballéssim individualment, el resultat no seria el mateix.  

E. L.: L’objectiu ha estat aconseguir un projecte en què tots ens sentíssim còmodes. És la barreja de gustos, precisament, el que acaba configurant el so i la naturalesa del grup. 

Si us haguéssiu de posar una etiqueta, seria pop d'autor?

E. L.: El disc recull temes més antics i d’altres amb una factura més nova, més moderna. Sí que tira més cap al pop, però nosaltres tampoc ens hem marcat un estil determinat: darrere de les etiquetes hi ha la necessitat de sentir-nos a gust, de trobar el so PinkPoni, amb la incorporació d’un tipus de guitarres, d’un tipus d’arranjaments que ens facin confluir. El definiria com un so peculiar.

Q.C.: Hem d’assumir que la base és pop, però a partir d’aquí el disc va agafant els colors i els referents de cadascun. Sempre s’ha de trobar un equilibri. 

Les bases recorden grups com Vetusta Morla o fins i tot Sigur Rós.

E. L.: Ben escoltat. En la creació de les bases dels temes vaig tenir present Vetusta Morla perquè és un dels grups que més m’agrada, entre d’altres. He intentat que les bases siguin molt simples, que caminin i s’allunyin dels ritmes estàndards de la música rock o pop. És trobar un punt una mica més enllà, més interessant i particular. El Ferran –guitarra– aporta un so més fresc i modern, semblant al meu ideari –de música més indie– amb atmosferes que parlen de sensibilitat. Hi ha una confluència i una barreja bastant curiosa.

Q.C.: Cada tema ha tingut el seu procés. De vegades tots anem a una i d’altres no; el fet de ser tan diferents fa que treballem més per trobar una solució. Tampoc hem volgut destacar el virtuosisme musical, sinó els petits detalls i les emocions que se’n desprenen. Tenim la sort que no és un disc excessivament produït, però sí amb una visió necessària i professional, la del Tomàs Robisco. Ha fet una bona feina i alhora ens ha donat llibertat, a més d’una perspectiva externa que ens ha empès a evolucionar i a polir les composicions. 

El conjunt és més aviat càlid i límpid, desproveït d’aquell punt d’amanerament tan estès en l’escena de pop català. Volíeu desmarcar-vos? 

Q.C.: Sembla que hi ha un patró bastant establert i recurrent. Tampoc és que tinguem clar què volem i què no volem: intentem trobar una marca pròpia –que de vegades pot ser un handicap– i agradar-nos primer a nosaltres mateixos. Posar l’etiqueta pop d’autor era per reivindicar d’on neix el projecte, del món que expressa el Txame, però també per donar-nos a conèixer.