-
Una imatge de la representació de l'obra
Cedida
Presentada l’any 1987 a Broadway, ‘Into the woods’ posava música i cançons als contes més populars i universals, com ‘La Ventafocs’, ‘Caputxeta vermella’ o ‘Jack i la mongetera màgica’. El muntatge és un clàssic del gènere musical, amb guió de James Lapine i lletra de Stephen Sondheim, que desenvolupa i entrellaça els arguments de diversos contes dels germans Grimm, trencant l’esquema tradicional de les històries i indagant en els desitjos i les pors dels seus personatges. Una versió moderna i fresca que, des de la seva estrena, no ha deixat de representar-se en successius revivals arreu del món.
L’octubre del 2015 les rondalles dels germans Grimm van arribar al teatre de Valls, a càrrec del Grup de Teatre Principal, amb diverses representacions que van seduir els espectadors. Ara, el grup ha decidit aprofitar la bona rebuda del públic i reestrenar l’espectacle per Sant Jordi, el dissabte i diumenge, 23 i 24 d’abril. Reusdigital.cat ha aprofitat l'ocasió per endinsar-se al bosc i parlar amb el director artístic del projecte, Raul Molina, i amb una de les actrius protagonistes, Mònica Rius.
Com s’ha cuinat la proposta? Per què Stephen Sondheim?
R.M.: La idea va començar fa dos estius, quan el Grup de Teatre Principal grava el disc de les cançons dels Pastorets Principals de Valls. Allà va coincidir tothom: els que ens formem o treballem a Barcelona i els del poble, i va sorgir la idea de fer un musical. La proposta va germinar i uns mesos després vam plantejar-nos fer alguna cosa. És cert que vam contemplar altres opcions abans de triar Sondheim, sempre tenint en compte les característiques de l’equip, però vam decantar-nos per ‘Dins del Bosc’ perquè, tot i ser complicat musicalment, està pensat per actors i era ideal per nosaltres.
M.R.: Escollir una obra que només tingui cinc personatges tampoc hagués resultat. Som quasi 30 actors a la companyia, i volíem que tothom del GTP s’hi pogués implicar.
Com ha estat el procés creatiu, tant en la dramatúrgia com en l’escena?
R.M.: El gener del 2015, després dels Pastorets de Valls (el projecte més fort del GTP) vam posar fil a l’agulla per començar a buscar drets d’autor als Estats Units. El grup ja va presentar-se el febrer en assemblea ordinària, i a partir d’aquí s’inicien els assajos fins a l’octubre. Amb els actors van ser nou mesos, però la preproducció gairebé un any.
Quina és l’experiència de dirigir un musical de gran format? La teva creativitat s’ha vist potenciada pel grup?
R.M.: Ni a Valls ni al Grup de Teatre Principal s’havia apostat mai per un musical de gran format, tan ambiciós i tan fort. Dur-lo a terme no ha estat gens fàcil perquè a escena hi figuren quasi 30 actors, molts d’ells sense experiència en musicals. El fet d’integrar tres disciplines (música, teatre i coreografia) sempre és una tasca complexa i, si ha estat possible, és perquè cadascú aportava el seu granet de sorra.
M.R.: Hi ha una dificultat afegida: al tractar-se d’un grup de teatre amateur, l’obra no ha estat la prioritat en la vida de ningú. Perquè si bé és cert que tots teníem il·lusió, també ho és que la majoria treballava o estudiava; aconseguir que els integrants del grup puguin coincidir en els assajos i coordinar-los és ben difícil.
Us considereu realment un grup amateur?
M.R.: Sí, per la manera en què funcionem, però és molt complicat parlar de ‘Dins del Bosc’ i esmentar la paraula amateur en una mateixa frase. El projecte en si no deixa que sigui amateur, no pot ser amateur per les dificultats i la professionalitat que requereix. Que un grup de teatre de poble dugui a escena una cosa així demostra gran mobilització i esforç. Els diners recaptats, però, serviran per invertir en altres projectes que ens facin més grans.
Heu apostat per una escenografia poc carregada, més aviat minimalista.
M.R.: De fet, vam basar-nos en les versions que s’havien fet a Londres, força minimalistes. Tot ha anat una mica per engranatges: coneixíem persones especialitzades a crear aquest tipus de decorats i trobàvem que una escenografia així és molt interessant: et permet que, dins d’un mateix espai, puguis evocar molts paisatges i escenaris. Darrere de la senzillesa encara hi ha més treball, ja que com a actor has d’esforçar-te per evocar quan ets al bosc, quan ets a casa...
El ritme és bo. Creieu que es deu a la presentació dels personatges a la primera meitat de l’obra?
R.M.: És que Sondheim és un geni: assimila cada instrument amb un personatge i aconsegueix que els identifiquis perfectament. A més és un musical ben escrit, amb molta ironia i sentit de l’humor. El treball de l’autor s’aprecia en una execució discursiva molt complexa, que desafia significats i els combina amb música profunda i expressiva, convertint les cançons en discursos i les seves composicions en drames complets.
Tot i així Sondheim, encara és força desconegut pel públic.
R.M.: Sí, sobretot en aquest país. És una llàstima perquè és un geni indiscutible del musical i ha deixat un llegat d’obres memorables, tant en l’àmbit teatral com en el cinematogràfic.
M.R.: Després dels assajos marxava a casa pensant en les cançons dels altres personatges i m’adonava que el conjunt adquireix més sentit del que apreciava al principi. És teatre químicament pur, perfectament adherit a la música i al text.
Com heu encarat aquesta reestrena? Quines novetats destaquen?
R.M.: Han estat petits canvis de vestuari i escenografia, principalment. Petites coses que no vam poder afegir a l’estrena i ara sí. Els assajos d'ara, tot i que ja tenim coneixença, tampoc han estat més fàcils. Són dates complicades i és difícil que tothom coincideixi.
Què heu après al llarg de l’experiència?
R.M.: ‘Into the woods’ parla de les relacions humanes, tant amb la teva família com amb un mateix. Parla de saber triar quin camí escollir. Hem après que mai ningú està sol, com diu una de les cançons: sm quaranta persones tirant això endavant, i el resultat és mèrit de tots.
M.R.: Cada personatge té la seva moralitat i el seu rerefons. Podem adonar-nos de moltes coses i fer diverses lectures. En el meu cas, interpretant la Ventafocs m'he trobat amb un personatge menys estereotipat que el que Disney ha venut sempre. Una Ventafocs dubitativa i enrevessada, gens simple. Aquests personatges tan contrastats són, al capdavall, el gran atractiu de l’obra perquè reinventen històries tradicionals i sorprenen el públic.
