Dijous, 28 de Març de 2024

Xavier Garcia: 'La gent del sud té un caràcter definit i una actitud tenaç'

23 de Juliol de 2013, per Joan Marc Salvat/ Marià Arbonès
  • El periodista i escriptor Xavier Garcia

    Joan Marc Salvat

  • Xavier Garcia contempla la muntanya de Santa Bàrbara, a Horta de Sant Joan

    Sílvia Zambrana

Seguim amb 'Un nou quilòmetre zero', el cicle d'entrevistes de Reusdigital dedicat a persones que han deixat el seu indret natal per marcar empremta en un racó diferent de la geografia i la humanitat. Aquest treball va començar amb una conversa amb el periodista anglès Martin Kirby, ara establert al Priorat, i continua amb el periodista, escriptor i amant de la Catalunya meridional, Xavier Garcia.

De Vilanova i la Geltrú a Horta de Sant Joan. Què ha significat aquest canvi?

Ja fa més de trenta anys que vinc sovint per aquestes terres, com a cronista del diari Avui de Barcelona, i l'ambient dels pobles i el tipus de gent, més o menys, era una música que ja coneixia. Ara, és clar, el fet d'instal·lar-s'hi d'una manera definitiva amb l'Elena, la meva dona, ha estat un pas més definitiu. Després d'haver estat molts anys a Barcelona i haver tornat a Vilanova, amb els canvis que hi ha hagut els últims anys: el tipus d'immigració que hi ha hagut, l'urbanisme delirant de la costa… A mi particularment això ja no em deia res, ja no em seduïa estar allà. I vam decidir començar una nova vida més lluny dels grans centre urbans. Per a mi ha estat un retrobament amb tota la gent, amb tot l'esperit de la terra, amb totes les dificultats que hi ha últimament… Des d'aquí he continuat escrivint, treballant, he participat amb els grups d'acció que es mouen, i anar fent.

Fullejant el segon volum del seu 'Homenots del sud' un s'adona que tens molt estudiada la seva gent. Què tenen en comú els catalans més meridionals?

Una personalitat i un caràcter molt definit, una tenacitat a l'hora de definir objectius a la vida, una vocació per la cultura, per la humanitat en definitiva, i, en la majoria dels casos, una simpatia personal molt gran. Vaig voler salvar una mica la memòria d'aquesta gent. Perquè aquí hi ha gent molt coneguda; però jo no vaig anar a buscar famosos, vaig anar a buscar gent popular, que és molt diferent. En el sentit que són estimats pels ambients en els quals es movien, per la quantitat d'informació que donen, per moltes raons. Vaig voler fer una mica distàncies guardades, el que va fer el Josep Pla amb els seus homenots.

El pintor Benet Espuny parla de la "raça humana". Diu que és complexa, bèstia i adorable.

Això segur! Benet Espuny és un dels casos d'un tortosí que ha estat per tot arreu del món. El seu és un cas de viatger total, perquè de seguida va viatjar per tota Europa i després Amèrica. Ha estat un tortosí viatger molt important. Si ell va dir això vol dir que ho va comprovar en directe.

A Manuel Ollé el cataloga de 'bruixot de mots del Montsià' i reclama que cal tornar a lligar amb la tradició. Això és el que fan?

Sí, és clar.

I no troba a faltar veure, més sovint, les seves lliçons a la premsa?

Aquest tipus de gent no sol sortir gaire als mitjans. Als de Barcelona molt poc i als d'aquí de l'àrea de Tarragona… Bé, quan publiquen algun volum, quan fan una activitat, sí. Els cronistes locals també han après a estimar tota la gent pròpia del territori. Però jo, des de fora, com que ja els coneixia, he fet una mirada des de la distància i una mica més catalana de tota aquesta gent per no deixar-los reclosos dins la seva àrea local o comarcal. De fet, l'objectiu d'aquests retrats és que siguin coneguts arreu de Catalunya. És a dir, que la gent de Girona sàpiga què es fa a Tarragona, Tortosa, i viceversa.
 
I ara fa un tercer volum d''Homenots del Sud?

Estem intentant publicar un tercer volum, que de fet ja van ser publicats al diari El Punt ara fa cinc anys i seran una quarantena de personatges del Camp de Tarragona, les Terres de l'Ebre, tot el conjunt provincial.

Molts d'aquests llibres que ha fet, com 'Els homenots del sud' van sortir arran dels seus viatges. Continua movent-se pel territori o s'ha moderat una mica en viatjar?

Entro i surto, com és obvi. Vaig circulant perquè és normal, l'ànima periodística hi continua sent!

Al seu blog s'autodefineix com un 'bon vivant'. Expliqui'ns.

El terme sempre s'ha associat a la persona que no fot res, que viu de renda, que no té preocupacions… Però 'bon vivant' per a mi vol dir que sap apreciar la vida, les coses bàsiques de l'existència, no?

Oh, i tant! En què està treballant?

Aquest any vaig publicar a Cossetània un volum biogràfic sobre un exiliat català a Mèxic, en Josep Maria Murià, dins la col·lecció 'Memòria del segle XX'. És un relat on faig una primera part de síntesis biogràfic de la seva vida i obra. Va estar aquí a la Batalla de l'Ebre, ara fa 75 anys, i després ja se'n va anar a Mèxic. En la segona part faig una antologia de textos seus, articles, etc. Ara fa un mes he publicat una biografia del Carmel Biarnés d'Ascó, que va guanyar el premi Bladé del Centre d'Estudis de la Ribera. I bé, vaig preparant coses. Els articles setmanals a l'Ebre de Tortosa, treballs pendent, i textos pendents de sortir, amb les dificultats que hi ha ara per poder donar sortida a tot el que es va fent.

En la seva trajectòria s'ha caracteritzat per la sensibilitat amb motius socials, polítics, ecològics, de país.

Això sempre! Ara tornem a estar amb tot l'embolic, la batalla de l'aigua, una altra vegada al cap de 10 o 12 anys. Tornem a estar amb aquest tango, però jo penso que la gent ara ja, segur, si fa 15 anys ja va sortir al carrer.. Ara potser no sortiran tant, però l'estat d'empipament és manifest. Potser encara ho podrem salvar.
 
Creu que s'imposarà la visió dels regants?

Aix… Els regants sempre estan amb la mateixa història. És el que diu la gent de la plataforma: s'han repartit el pastís de l'aigua els diversos sectors, regants constructores, sectors polítics, econòmics, industrials i l'últim, com sempre, és la mare per on baixa l'aigua, que és el riu, que és sempre el més afectat. De la mateixa manera que en el camp de l'agricultura, l'últim mono és el que produeix. Cal equilibrar-ho i no pot ser tantes hectàrees per aquí i per allà, en un moment en què hi ha superàvit de produccions, que els preus baixen i els usos de l'aigua s'han de reajustar, això segur. Hi ha hagut una màfia amb el tema de l'aigua.

Ja que parlem d'aquesta consciència social, cap a on anem? És optimista o ho veu tot molt fotut?

El sistema ha col·lapsat. Els primers que no s'aclareixen són ells: les grans institucions mundials, els governs, tot el món de la tècnica i la tecnologia. Ha arribat un moment que la corba del progrés està baixant. Des del camp alternatiu ecologista, es parla del decreixement. Aquest decreixement ja hi està sent ara a causa dels rendiments decreixents de la mateixa economia. El que hi ha hagut és una estafa monumental amb els preus i especulacions borsàries i d'acumulació i monopolització de sectors claus, de l'energia, dels minerals, dels productes de l'agricultura i de la indústria. És a dir, un arrasament de les classes obreres i proletàries ja no compten per res. Com deia un amic meu vilanoví, justament és "classes sobrera" enlloc d'obrera.

Una classe mitjana que cada cop té menys poder adquisitiu.

Les classes mitjanes ja veiem com estan. Que hi ha hagut gent que ha estirat més el braç que la màniga, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats… Això també caldria matisar-ho. La gran pasterada se l'han emportat els grans consums públics dels governs i les institucions que han gastat, aquests sí, molt per damunt de les seves possibilitats i la gent de tropa… Sí clar, si els bancs els donaven crèdit per comprar-se quatre històries que només anaven pel consum immediat, aquí també la culpa és nostra en certa manera. D'haver caigut moltes vegades a la trampa del consum.

El que passa és que el caramel que ens fotien a la boca…

Era molt llaminer, sí. Però és clar, la humanitat també ha de servir per pensar una mica i la gent també ha de saber què. Quan tot suposadament va bé, és molt fàcil, però s'ha de fer una anàlisi de consum. Una papallona que vola als Estats Units pot fer agafar la grip a mitja Europa. S'haurà de tornar, no a una mena de tribalisme, però sí a un sentit nou de la persona i la persona lligada a la comunitat. I fer comunitats i estructures més adaptables, més controlables i més flexibles.

També a Catalunya, oi?

Aquí a Catalunya parlem d'estructures d'Estat. D'acord. Un Estat com el català, en comparació amb l'espanyol podria ser un de més proper, més adaptable. Però, dins d'un Estat com el que pot tenir Catalunya, segur que diverses àrees del territori català es tornaran a enfrontar amb l'estructura central que continuarà sent Barcelona. S'ha de trobar la manera no de distribuir la misèria sinó de repartir millor les formes de fer: per començar, amb l'acumulació demogràfica i econòmica de Barcelona respecte tot Catalunya. És clar, és d'una desproporció brutal. Per més estat que tinguem si no hi ha un mínim equilibri de funcionament, tampoc funciona.

Aquestes disputes territorials ja hi són ara sense un Estat. Quan pensem que des d'aquest territori nostre produïm el 90% de l'energia elèctrica que es consumeix a Catalunya, això ens fa imprescindibles o ens condemna a un cul de sac?

Fins ara ens ha fet imprescindibles. Si pel motiu que fos això s'hagués de tancar s'hauria de fer un altre sistema de proveïment energètic. Un dels canvis grossos que s'han de fer és amb el model de producció i de consum, no només de l'energia sinó de les coses bàsiques. Però aquest model de producció va lligat a una situació que ha estat fixa fruit d'aquest desequilibri territorial.

Per no mirar sempre a Barcelona. A Tarragona tenim el complex petroquímic i cada cop que s'ha discutit sobre la seva existència la resposta és "almenys dóna feina". Creu que el territori tampoc ha sabut trobar alternatives?

Ha estat l'altre punt negatiu, han confluït molts factors. Tot aquest món de l'energia va ser possible gràcies als últims anys del franquisme, en què, en fi, les possibilitats de protesta eren molt poques, s'havia començat un desenvolupament econòmic i industrial bastant important i dins dels paràmetres oficials, calia seguir. Això ha arribat ara al símptoma final de malestar i descomposició amb tota la qüestió de la crisi laboral, crisi ecològica… Són factors que s'han sumat a aquesta rampa de progrés que no s'ha portat com calia. Perquè ha estat un progrés molt concentrat, els beneficis del qual també s'han repartit molt selectivament. Aquestes instal·lacions energètiques i nuclears van ser possibles gràcies a què, als anys 60 amb el franquisme, les grans indústries americanes van desmantellar l'agricultura, l'avellana, tots els fruits secs, i tot el producte d'aquí de l'Ebre. Ho van desmantellar per un nou tipus de desenvolupament. Es van ocupar aquests territoris per fer-hi grans produccions i exportar-los als grans centres de consum a costa de la migració rural, a costa dels baixos preus agraris, a costa del desmantellament del món comunitari rural.

Tradicionalment la riquesa s'ha relacionat amb el nord dels territoris. Això també passa a Catalunya o trencaria la imatge d'un sud pobre?

Carai! Aquí hi ha aigua, hi ha espai, hi ha recursos naturals. Hi ha una agricultura que podria ser magnífica i donar molts llocs de treball, la muntanya s'ha despoblat, el cas dels Ports de Tortosa-Beseit. Aquí fa cent anys vivien 300 o 400 persones. Ara, què es volia? Un progrés de tipus urbà, de gran consum, molt mecanitzat tot. Durant una època va funcionar, però en aquest camp les coses no són eternes i arriba un moment que fallen.

Ara que parlàvem de ser més justos territorialment, en quin model ens podríem emmirallar?

Sempre s'ha mitificat el nord d'Europa, però a tots els països hi ha nuclis de gent, i amplis, que estan assajant noves utopies. Són formes de moviments cooperatius, d'autoajuda, clar. La figura jurídica de l'Estat –tot i que aquí ara lluitem per un Estat propi i ara s'estigui enfonsant perquè té un descrèdit absolut per haver participat en guerres i assassinats–, històricament havia de ser la figura d'un organisme protector del conjunt social. Però això ha quedat monopolitzat per les classes dominants i això s'està desintegrant per la mateixa grandària, massificació, acumulació i gegantisme d'aquest Estat. És una crisi de dimensions. El que no pot ser són estats cada vegada més forts, més militaritzats, però amb una crisi econòmica molt forta i amb estructures socials pràcticament desintegrades, on la gent cada vegada és més difícil que es relacioni.

I veu alguna reacció?

Potser justament a causa d'aquesta crisi, la gent, els grups, tornaran a pensar en les coses bàsiques i tornaran a remuntar el vol d'una nova socialització de les coses. D'estratègies comunitàries alternatives n'hi ha hagut i n'hi ha algunes. Per l'evolució de les coses també en fracassen o no acaben de complir els objectius pels quals s'havien creat. Perquè al capdavall aquestes comunitats estan fetes per persones i les persones tenim els defectes i les virtuts que coneixem. Ara bé, aquí a Catalunya hi ha la Cooperativa Integral Catalana, un projecte molt interessant de refundació que, amb altres grups, s'estan movent una mica al marge de l'estructura dominant: els bancs, les caixes, les cambres de comerç. Tot aquest món oficial que ha apostat per finançar un tipus d'estructures que han fallat. Cal connectar de nou les coses bàsiques de la vida i tenir una actitud personal no tant competitiva i no tant forta per ocupar mercats. Una estructura molt més cooperativa.

Parlant de dimensions reduïdes, hauríem de buscar exemples de països petits?

Sense arribar a l'economia de països com els asiàtics, que en algun cas són molt rígids perquè s'han de defensar d'altres competidors, jo crec que això serà un fet mundial: tots els països i estats, siguin de les dimensions que siguin hauran de rebaixar les seves pretensions per tal de poder mantenir una harmonia mínima dins l'estructura general. I nosaltres ens haurem d'acomodar una mica a això.
 
Creu amb la crisi, també de valors i política, ressorgeixen nous comportaments a nivell social com la confiança en la persona que tenim al costat?

En primer lloc cal reivindicar l'estructura familiar, després l'estructura més immediata com són els veïns, la plaça, el poble, la comarca, la nació… I els conjunts nacionals que es deuen crear.

Des d'Horta es deu veure més fàcil.

És que aquesta és la cosa. La situació en els pobles i comunitats petites també té la seva casuística. No és fàcil ser humà en cap lloc, però aquest és el nostre objectiu com a espècie. El que parla l'Eudald Carbonell d'una 'ressocialització' i 'rehumanització' de l'espècie. Fins ara hem anat tots a cop de destral i de bomba atòmica per tal d'ocupar un tros d'espai. Estem inundats d'objectes inútils.

Enamorat com n'està d'aquestes terres, recomani'ns un indret i un 'homenot del sud'.

Pensa que parlant d'aquest personal, rient, n'hauré publicat 150 o 170! És molta gent! Home, aquí hi ha certs humans adorables. Em quedo amb molts, si els he triat, per alguna cosa serà. I d'espais? Molts. Hi ha racons en aquesta geografia memorables. Aquí és un espai que històricament li ha costat molt de mantenir-se, d'agafar la mínima autoestima per tenir el mínim orgull de dir, ostres, 'jo sóc d'aquí!'. El Camp de Tarragona jo me l'estimo molt per tota la imatge que tenia d'avellaners, però ara tot això s'ha convertit en un escalèxtric d'autopistes i d'un mal gust horrorós. Em sap molt de greu, francament. Però hi ha racons que no s'han fet malbé del tot, que són molt agradables de passejar-hi, com les muntanyes de Prades, el Montsant, totes aquestes muntanyes dels Ports, i racons agrícoles també amb molta potència on no ha arribat l'arquitectura i l'urbanisme delirant d'aquests professionals del totxo que ho han emmerdat tot.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat Reus Diari Digital xavier garcia

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (2)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Xavier Amorós Solà  27 de Juliol de 2013

Aplaudeixo

El teu article val molt la pena, Xavier García. Tots te n'hauríem de donar les gràcies, especialment els catalans del sud.
Xavier Amorós Solà

Francesc  24 de Juliol de 2013

Amics de Vilanova

Salutacions dels teus amics de Vilanova .De tant en tant fot un cop d´ull per la teva Rambla, ostia!... ja sabem que el poble ha canviat molt, però nosaltres tambè i tot ho veiem desde una altre prespectiva.

Jordi i Francesc Casas