Cal reconèixer que per seguir l'actualitat política s'ha de tenir una gran capacitat de paciència, donats els escenaris que dia darrere dia es tornen a presentar (com si es tractés de la famosa peŀlícula 'Atrapats en el temps') i que els jutges i tribunals s'entesten a posar sobre la taula una vegada i una altra.
Però també cal ser capaç de poder superar notícies que sorprenen perquè acaben amb imatges grandiloqüents —que havien fet fortuna— de partits polítics que mai tenien res a amagar o fins i tot que havien generat certa empatia perquè sabien esquivar els missatges que donen per fet que els representants polítics cada vegada són menys creïbles —com quan asseguren que no hi haurà noves eleccions a Catalunya.
Però anem a pams. El que comença a ser excessivament reiteratiu és la insistència d'alguns jutges del Tribunal Suprem —com ara Llarena o Marchena— de cercar opcions, lectures i interpretacions jurídiques cada vegada més "imaginatives" per justificar una decisió que van prendre fa temps. L'amnistia no s'ha d'aplicar al president Puigdemont i als consellers Comín i Puig.
Per mantenir el seu objectiu, ara redefineixen el delicte de malversació, al marge del que la legislació estableix, i això genera —fins i tot dins del propi cos judicial— discrepàncies, divisions i posicionaments enfrontats —com succeeix amb el vot particular de la magistrada Ana Ferrer per obviar el principi del benefici "pro reu", o amb el recurs que han presentat els fiscals A. Sánchez Conde i J. Sánchez-Covisa contra la decisió del Tribunal Suprem, en què critiquen que l'esmentat tribunal incompleixi el principi de legalitat. Sigui com sigui, els membres del Suprem continuen amb la dèria de "carregar-se" la llei d’amnistia —ja ho ha denunciat l'exlletrat del Tribunal Constitucional Joaquin Urías.
Tot plegat es tracta d’una creuada a què també s’han afegit altres membres de la judicatura, com ara el jutge Joaquin Aguirre, titular del jutjat d'instrucció número 1 de Barcelona. Aguirre fins i tot arriba a afirmar, en unes converses fetes públiques recentment, que ha maniobrat per poder mantenir viva l'operació Vólkhov amb l'objectiu d'impedir que es pugui aplicar la llei d'amnistia.
En aquelles converses, a més, afirma que "al govern (de l'Estat) li queden dos telenotícies alemanys" i, tot i que costi d’entendre ben bé què vol dir, sembla que s’atribueixi a si mateix el paper de dirigent quan diu que "hi ha hagut gent que ha pres partit, i el partit soc jo". En resum, no hi ha res de nou sota el sol judicial, tot i que cansa que, després de tant de temps, continuïn amb la cançó de l'enfadós. Potser caldria que aquesta democràcia, amb la qual s'omplen sempre la boca, apliqués els seus principis i posés punt final a tanta dèria.
Un altre escenari que ha sorgit aquests dies ha comportat que ERC —ja en una situació difícil després dels mals resultats de les tres darreres eleccions— comenci a caure en un pou el fons del qual probablement no es veurà fins que els seus militants no prenguin mesures ràpides i efectives, ja que els dirigents o han plegat (Junqueras, per evitar que l’esquitxi qualsevol mala decisió presa o feta en el passat) o plegaran (Marta Rovira, segons ha manifestat).
L'aparició d'una estructura B que actuava en situacions concretes —com ara la campanya contra Ernest Maragall, l'espectacle dels "mariachis" davant la seu de Junts o els falsos perfils a les xarxes socials per influir o decantar tendències— ha posat en evidència que el partit, que sempre s'havia vantat —i en feia bandera— de no haver-se vist implicat mai en casos de corrupció, comença a fer aigües.
Certament, l’aflorament de fets com aquests és conseqüència de la divisió interna, que ja es coïa des de feia temps, i ara —com acostuma a succeir quan a les cases van mal dades— es fan públiques. Són casos que potser no són corrupció des d’un punt de vista econòmic —tot i que encara cal saber com es pagaven els serveis d'aquesta estructura B. Però cal reconèixer que el partit ha quedat tocat moralment, èticament i políticament. I tot això passa, precisament, en un moment delicat per al futur de Catalunya, un futur que podrà empitjorar en funció de la incidència que tinguin aquests fets i en funció de la decisió que el partit pugui prendre amb relació a la investidura.
Això ens porta al tercer element que esmentàvem. Les declaracions, les afirmacions i els discursos dels polítics catalans estan buits de contingut, o a vegades acaben transmetent més un desig que una realitat. S'ha posat en marxa el rellotge per convocar unes noves eleccions, si no es produeix abans del dia 26 d'agost una investidura efectiva.
Certament, parlar del futur sempre és agosarat, però en aquest cas sembla més aviat la lectura d'un guió que ja està escrit i, per tant, la possibilitat d'error —que sempre hi és— queda molt reduïda. Ja vam exposar el perquè de la lluita entre Illa i Puigdemont per no ser el primer de presentar-se a la investidura. Aquesta posició compartida entre ambdós candidats ens porta a un nou escenari: arribar a la data fixada per convocar una altra contesa electoral sense que s'hagi celebrat cap votació per investir un candidat. Les agendes de Junts i del PSC-PSOE contemplen aquest escenari i, per tant, aquests partits s'estan preparant per a unes noves eleccions.
I tots dos creuen que aquestes noves eleccions els poden anar bé. El PSC-PSOE espera millorar la seva posició —tot i que li caldrà un nou "efecte Sánchez", com ara els cinc dies de reflexió. La mateixa lectura fan els seguidors de Puigdemont, amb l'esperança —en podríem dir el desig— que ja s’hagi amnistiat el seu líder, tot i que possiblement l'escenari resultant de les votacions no acabi sent gaire millor que l'actual per poder formar govern.
Òbviament, es pot dir que ara està en mans d'ERC nomenar Illa president i evitar noves eleccions. I això el candidat socialista ho exposa sempre que pot i hi afegeix que "els ciutadans volen —segons ell— un govern de progrés amb totes les lletres: un govern del PSC-PSOE, ERC i Comuns". És clar que també comencen a pensar que ells (PSC-PSOE) no poden impedir que el PP els doni suport, com va succeir a l'Ajuntament de Barcelona.
Per "ajudar-los" a decidir-se, Pedro Sánchez proposa a ERC de crear —a l'estil de Rodalies— un consorci al 50 % de titularitat Estat-Generalitat que recapti tots els impostos a Catalunya. Però això no vol dir que hagi de millorar el finançament actual, perquè de fet les decisions quedarien finalment —com ara— en mans de l'Estat.
Els republicans tenen, a banda de la situació delicada per què passa el partit, un problema afegit. Es pregunten —o s'ho haurien de preguntar— si accepten qualsevol contrapartida per donar suport a Illa i qui s'apuntaria el possible èxit de la mesura negociada. A la pràctica, òbviament seria Illa, que diria que sent ell president s'han aconseguit coses que d'altra manera...
Encara negocien i la ment coŀlectiva d'ERC dubta entre mantenir els vint diputats d’ara i deixar que el partit torni a patir les conseqüències d'un nou tripartit (encara que no entri al govern) o acceptar la situació difícil que és anar a noves eleccions i perdre potser més escons, però alhora disposar de quatre anys per refer-se i fixar un programa clar i ferm que eviti les ambigüitats que ha presentat fins ara.
És clar que en política tot són vasos comunicants i qualsevol cosa que pugui succeir a Catalunya pot acabar tenint efectes en la governabilitat de l'Estat. Per això tothom ja ha posat en marxa les seves millors armes per aconseguir portar l'aigua al seu molí, i aquest molí és el partit, és clar.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg
