Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cignes i les àligues.
Així va descriure Jacint Verdaguer el Canigó, una de les muntanyes més emblemàtiques i simbòliques dels Països Catalans. Està situat a la Catalunya del Nord, entre les comarques del Conflent, el Rosselló i el Vallespir, i des del seu cim s'origina la mítica flama que encén totes les fogueres de la nit de Sant Joan als pobles catalans de banda i banda dels Pirineus.
Amb ganes de gaudir d'un dia envoltats de natura i fer país, cinc reusencs vam pujar dissabte passat la Pica del Canigó. Vam sortir des de Reus i, en menys de quatre hores (passant per Puigcerdà) vam arribar al poblet nord-català de Vernet dels Banys, típic per les seves aigües termals, on vam muntar les tendes de campanya per passar la nit.
A les 7 del matí ja estàvem en peu. Recollim tendes, desinflem matalassos i fem un bon esmorzar per aguantar amb forces la caminada. Al mateix poble ens esperava el taxi 4x4 que pel 'mòdic' preu de 25 euros per cap ens va portar fins el Refugi dels Cortalets (2.150m), el nostre punt de partida. Un trajecte bastant mogudet pel mal estat de la pista, que només es pot transitar amb aquests vehicles durant els mesos d'estiu. Curiós el moment en què vam baixar del 4x4 pensant que havíem arribat i el conductor ens fa pujar a un carro de cavalls que ens va portar, ara sí, al Refugi dels Cortalets.
Eren quasi les 10 del matí quan vam iniciar la nostra caminada direcció 'Pic du Canigou', i amb ella un paisatge meravellós pels amants de la natura. Passem per la font de la Perdiu, després de passar per la vora de l'Estanyol, i ens adonem que la boira ens impedeix veure el cim. I així va ser durant tot el camí, ara bé, els senyals grocs ens van facilitar en tot moment la direcció que havíem de seguir. Vam deixar enrere el Pic Jofre (2.362m) i a mig trajecte començàvem a creuar-nos amb els excursionistes més matiners, la majoria francesos, que tornaven cap a Cortalets.
A mesura que avançàvem, tot cantant cançons populars catalanes (aquest tipus d'excursions fan venir ganes de cantar-les) el terreny s'anava complicant, fent-se més estret i pedregós. Vam continuar pujant pel rocam fent ziga-zaga fins que, de cop, ens trobem un poema de Jacint Verdaguer que significava que havíem arribat al cim. Dos grillats del nostre grup ho van fer (els darrers metres) descalços. Havíem ascendit 630 metres en gairebé dues hores i allà, a 2.784 metres sobre el nivell del mar, entre l'emblemàtica creu i una bonica taula d'orientació, vam menjar el nostre merescut dinar.
Acompanyats d'altres excursionistes francesos i catalans, vam fer mostra del nostre patriotisme (reusenc i català), fent-nos la fotografia que podeu veure amb les dues banderes. La boira, una vegada més, no ens va deixar gaudir de les meravelloses vistes que hi ha des d'aquelles alçades, des d'on es pot contemplar el Mediterrani. De fet, es diu que s'hi poden arribar a veure des del seu cim les Illes Balears i, fins i tot el punt culminant dels Alps francesos. Així que, nosaltres ja tenim una excusa per tornar a pujar al Canigó, la muntanya a cavall entre les dues Catalunyes, plena de simbolismes mitològics i nacionals, el cim més emblemàtic de l'excursionisme català.
