La tragèdia grega

La situació de Grècia des del 2009 fins a l'actualitat ha passat de l'esplendor i la magnitud de les lluites socials i la posterior victòria èpica de Syriza a la dramàtica escena de la capitulació de Tsipras davant la Troika i la seva deriva socioliberal.

L'accés a la zona euro amb dades fraudulentes amb l'ajuda de Goldman Sachs i l'efecte de la crisi global del 2008 en una fràgil, no competitiva i endeutada economia van comportar la imposició al poble grec dels programes d'austeritat en l'àmbit social, laboral i públic entre els anys 2010 i 2012, seguint els dictats dels mercats i del mantra neoliberal de socialització de les pèrdues i privatització dels beneficis. El primer rescat el 2010, de 110 mil milions d'euros, aplicat pel PASOK i el segon el 2012, de 130 mil milions d'euros, aplicat pel govern tecnòcrata de Papademos, ex-vicepresident del BCE, suposaven la cessió de la sobirania nacional als homes de negre i una tutela de l'economia grega per part de la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). Aquestes polítiques d'austeritat social, de disminució dels salaris, de retallades de les pensions, d'augment d'impostos com l'IVA i de venda del patrimoni públic eren a canvi de suposats "rescats" destinats a resoldre la crisi del deute de Grècia. Una situació que segons el Comitè de la Veritat sobre el Deute públic grec tenia com a objectiu rescatar a la banca privada grega i europea i on es revela que només el 10% d'aquests fons s'han destinat a despeses corrents del govern.

Amb aquesta situació es va produir una implosió del sistema de partits grec i l'arribada al govern d'un partit d'esquerres no socialdemòcrata. El 2009 el partit socialista de Grècia (PASOK) va guanyar les eleccions amb majoria absoluta i un 43,9% dels vots, tot i ser considerat un partit burocratitzat i amb greus casos de corrupció. No obstant això, la contestació social del període 2010-2012, en una situació gairebé prerevolucionària, a la crisi econòmica i a les mesures autoritàries van portar a la desfeta electoral del PASOK a les eleccions del maig del 2012 amb tan sols el 13% dels vots i amb uns resultats similars en la repetició electoral del juny del 2012, sent superat per la dretana Nova Democràcia i per l'esquerra radical de Syriza.

L'esperança política-electoral de la victòria d'un govern d'esquerres antiausteritat va traslladar la il·lusió del canvi social dels carrers a les institucions. Durant el període del 2010-2012 va haver-hi un gran nombre de vagues generals on la població grega es mobilitzava en les manifestacions més grans dels darrers 30 anys i ocupava les places de multitud de ciutats del país tenint l'epicentre del moviment dels indignats grecs a la plaça Syntagma d'Atenes durant els mesos de juny i juliol del 2011. La inestabilitat política d'aquest període va derivar en la repetició dels comicis 2012 on el suport a Syriza, amb un programa antiausteritat que proposava la suspensió del pagament del deute fins a la conclusió dels treballs d'una Comissió Internacional de l'Auditoria del Deute-, va augmentar espectacularment. Syriza va passar de representar un 4% a les eleccions del 2009 a un 27% dels vots en les eleccions de juny del 2012 situant-se com a segona força del país i convertint-se en una opció real d'accedir al govern en les eleccions vinents; situació que va comportar l'error d'anar moderant les seves propostes des de finals del 2012.

Syriza guanyaria les eleccions al gener del 2015 amb un 36,3% dels vots gràcies a les expectatives i esperances de la població, formaria un govern de coalició amb els Grecs Independents i treballaria per aplicar el seu pla A de negociar una reducció de les polítiques d'austeritat amb les institucions europees. El govern grec es va comprometre a respectar el calendari de pagaments a cada creditor ajornant a finals de juny l'aplicació de les mesures d'austeritat. A partir d'aquí tots els esdeveniments es van precipitar, Tsipras va seguir el seu pla per negociar amb uns creditors que no van fer cap concessió sinó que van augmentar les seves exigències fent fracassar les negociacions, ja que l'únic que acceptarien era la rendició incondicional de Syriza i Grècia. Tanmateix, el govern grec va convocar un referèndum sobre el tercer "rescat" del país i l'aplicació de noves mesures d'austeritat. El "No" es va imposar amb el 62% dels vots i Tsipras estava doblement legitimat per aplicar un pla B suspenent el pagament del deute i aplicant mesures per fer pagar la crisi a qui l'havia creat. Però no va ser així, a Tsipras li van tremolar les cames, no es va recolzar amb els resultats de l'auditoria, els creditors van endurir encara més les condicions i el govern grec va capitular. El 15 de juliol de 2015 el govern de Syriza, un partit que parlava en nom de l'esquerra, es rendia i signava un memoràndum que comportava tota una sèrie de mesures draconianes en els serveis públics, de privatitzacions i de pèrdua de drets laborals i de ciutadania en termes més durs que per als governs conservadors anteriors. Immediatament Tsipras va convocar unes eleccions generals per al setembre, deixant sense marge de maniobra per organitzar-se a la Plataforma d'esquerres i la Unitat Popular, i va reeditar victòria i govern i el sosteniment d'un acord racista entre la UE, Turquia i Grècia sobre els i les refugiades.

Finalment el model autoritari de la Unió Europea va doblegar la voluntat popular representada pel govern grec i va aconseguir una victòria molt significativa no tant pel pes econòmic de Grècia dins la Unió sinó per l'exemple alliçonador per a la resta de països. Això no obstant, aquesta derrota, el desànim i la desil·lusió que comporta i la posterior deriva cap al socio-liberalisme mostra que la moderació no té una sortida favorable a la majoria social i que cal estar disposats a aplicar un programa antiausteritat per l'esquerra, ja que sinó la sortida i el canvi serà l'extrema dreta.