Treure's la vida per deixar de patir. Per alliberar-se. "De fet, ja sóc morta", revela el personatge que interpreta Anna Alarcón a 'Psicosi de les 4.48', obra pòstuma de Sarah Kane que s'ha representat al Bartrina reusenc aquest diumenge i que la mort interpel·la el públic.
I és que el suïcidi segueix sent, segons com i per a qui, una realitat incòmoda. Un tabú. L'atrevit (i de vegades irreverent) discurs de Kane, però, proposa parlar-ne sobre embuts. Què passa quan no es dorm, ni es menja, ni se sent desig perquè s'ha perdut tota esperança? Què passa quan el dolor "és la meva normalitat", tal i com s'exposa?
En un exercici interpretatiu d'una brutal intensitat, Alarcón s'hi deixa cos i ànima, a l'escenari. Ni la inoportuna trucada que ha rebut una despistada espectadora l'ha desviada del camí. Alarcón sap mostrar la ràbia, la fragilitat i sí, la finíssima ironia de Kane. De fet, 'Psicosi de les 4.48' és també una dura crítica al sector mèdic, i a la nostra societat per extensió. "No hi ha cap pastilla que pugui donar sentit a la vida", gemega l'actriu. De la farmacologia n'hem fet gairebé una religió. Tot pot resoldre's amb la química adequada, pensem sovint.
I és quan gairebé són les 5 de la matinada, que Kane se sentia lúcida. Quan podia veure's, tocar-se, reconèixer-se, quan per una estona la seva ment vencia l'apatia causada pels fàrmacs. Ho tenia clar i d'aquesta manera ho va deixar escrit. "Aixequeu el teló", suplica el personatge just abans de desaparèixer. L'horror també és bell.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics