'Иди и смотри', 'Idi i smotri', en rus; 'Come and see', en anglès. Aquest és el títol d'un film de l'antiga Unió Soviètica, on es narra l'ocupació d'un petit poble camperol de Bielorússia durant la Segona Guerra Mundial. Ara vull fer només esment a l'última escena on, embolcallada pel 'Dies Irae' de W. A. Mozart, veiem al noi protagonista afegint-se a una llarga columna de partisans mentre tots junts s'endinsen als boscos.
Perquè esmento aquesta escena? Fa uns dies se'm va preguntar què m'havia portat a fer-me apoderat el 21 de desembre i, derivat d'això, a intentar formar part activa i positiva de la construcció de la futura República Catalana, contribuint en tot allò que pugui, dintre de les meves capacitats. Val a dir que sempre he estat vinculat ideològicament a tesis d'esquerres abans que de dretes, a tesis republicanes abans que monàrquiques, a tesis assembleàries abans que autoritàries; que sempre que he pogut he acudit allà on hem estat cridats, que he format part de tots els 11 de Setembre, etc. Però tot aquest reguitzell de fites i fets no responen la pregunta; aquesta llista no deixa de ser un currículum similar a tants altres. Així que em torno a preguntar, què m'ha fet donar finalment el pas? Seria fàcil dir per convicció, per ideals, per lleialtat, per totes i cada una d'aquestes paraules tan plenes de significat..., però tot això va venir després; abans hi hauria d'haver alguna cosa, o potser més d'una, car no som uniformes, sinó polièdrics. I fent un exercici bastant casolà d'introspecció, he arribat a descobrir unes idees que de tan interioritzades no era ni tan sols conscient de tenir-les.
Els meus coneixements?, escassos i dispersos; la meva formació?, més aviat discreta; les meves aptituds?, dins la mitjana tirant a normaletes. Però això sí, tinc uns desigs ben simples: desig d'escoltar i de ser escoltat, de donar la meva opinió i conèixer la dels altres, d'ensenyar allò pugui saber a qui m'ho demani i d'aprendre d'aquells que en saben més. Vull debatre, discrepar, discutir, pactar, cedir, raonar, afirmar, que m'afirmin, negar, que em neguin... Vull fer ús dels mateixos drets que tots tenim, sense privilegis de sang ni llinatge, sempre dintre del respecte i del reconeixement propi i aliè. Aquestes conviccions tan bàsiques, tan simples, amenaçades en aquests temps de manera directa i gairebé obscena, són les que m'han fet donar el pas. No crec que calgui dir on he trobat el marc per poder exercir de manera més efectiva aquestes conviccions.
Com el noi de qui parlava al principi, després de veure el que ha vist, també jo, després de veure el que veig, m'uneixo a les files dels meus nous companys endinsant-me, no dintre d'un bosc espès, sinó en un futur esperançador encara per descobrir. No he sigut el primer a unir-me. Tampoc no seré l'últim.
