Divendres, 29 de Març de 2024

Artur Mas. Realitat o ficció?

16 d'Octubre de 2014, per Jordi Vinyals

El 30 de setembre de 2005 el Parlament de Catalunya aprovava amb 120 vots a favor i 15 en contra la proposta de reforma de l’Estatut de Catalunya. A partir d’aquí s’iniciava el tràmit a les Corts Espanyoles que es va tancar amb el pacte Mas –Zapatero del gener del 2006. Amb aquest pacte, Artur Mas, trencava des de l’oposició, l’ampli consens de les forces polítiques catalanes. Avui la historia es repeteix. Artur Mas, des de el govern i com a President de la Generalitat, ha tornat a trencar el consens de les forces polítiques catalanes favorables a la consulta del 9N.

De referèndum a consulta, de consulta a procés participatiu. Tot plegat una situació difícil d’explicar i difícil d’entendre. Tant difícil que a hores d’ara ni el govern espanyol sap exactament que és el que han d’impugnar.

Mas ja va negociar unilateralment, amb el vist i plau dels socialistes catalans, una retallada a l’Estatut que posteriorment, amb la sentencia del Tribunal Constitucional, va demostrar ser ineficaç a l’hora de blindar i garantir un text votat a Madrid i refredat a Catalunya. També cal recordar que en la seva primera legislatura com a president de la Generalitat no va tenir manies per pactar amb el PP, el mateix PP que havia portat l’Estatut al Constitucional. L’onze de setembre del 2012 reclamava un pacte fiscal quan al carrer una majoria ja cridava independència. Resultat d’això, del fracàs de la negociació d’un nou pacte fiscal i a la vista de les mobilitzacions ciutadanes, va avançar unes eleccions on es presentava com un nou messies alliberador amb l’objectiu d’aglutinar el vot més nacionalista i independentista. Afortunadament el parany no va funcionar i els vots obtinguts van posar cada ú al seu lloc.

A partir d’aquí, amb una Assemblea Nacional Catalana estirant del carro, Mas sembla viure un procés de transformació que el converteix en defensor del dret a decidir i, a més a més, s’intueix un gir independentista en els seus plantejaments de futur. Amb una posada en escena, cuidada i estudiada, intenta complaure al màxim de públic sense concretar gaire bé res.

I per acabar-ho d’adobar, després de trencar la unitat dels partits Pro-Consulta, després de renunciar a la valentia i a la determinació que el moment exigeix,  proposa la solució bona; unes eleccions plebiscitàries amb candidatura unitària. Unitària? Amb qui? Qui ho ha de liderar? Ell? No, gràcies.

Jordi Vinyals és portaveu del grup municipal d’ERC a la Selva del Camp.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (4)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Amapola  19 d'Octubre de 2014

Reflexiona...!!!

"Si ya no ves la salida,
si el golpe ha sido muy grande,
apuesta todo a la vida.
Ten en cuenta que el Sol siempre sale."

josep  18 d'Octubre de 2014

A mi me parece que los

A mi me parece que los articulistas solo cuentan con sus admiradores de ERC CIU i otros partidos independentista,mi pregunta es cuantos habitantes en Cataluña hay que no sean hijos de catalanes de generaciones y si de padres o madres diferentes,NO SE ACUERDAN DE YUGOSLAVIA,que van hacer estos que no quieren ni oir hablar de independecia los van a matar tambien?o seran catalanes de segunda, porque si es asi seran en 90% por no decir mas.a ver si empezamos a poner los pantalones bien, y dejamos de hacer planes solo vosotros.

Salvador  17 d'Octubre de 2014

SISPLAU...

Apreciat Jordi. No voldria tufejar de "massista", de cap manera. Entenc les raons, el desencís i la postura aferrissada d’Esquerra. El que volem la gent que no tenim adscripció, els milions que sortim al carrer emprenyats i engrescats, és que ara s’imposi l’autodefensa, el blindatge, que hi hagi una mena de “pau i treva” entre els partits pro-consulta. Deu ser molt difícil, ja ho entenem. Però la conjuntura històrica ho exigeix. A l’altra banda hi ha una paret molt dura, molt, i molt cohesionada. No us sembla? I és precisament en aquest moment, al cap de tres-cents anys, on hi hem obert certes escletxes. Personalment no em fa massa il·lusió de tenir un país lliure on hi governi Convergència, ¿per quants anys més, encara? Però un cop ho siguem, d’independents, un cop ens hàgim deslliurat del ròssec d’Espanya, ja hi haurà tot el temps del mon per a competir aferrissadament per veure qui hi governa. Sisplau no tanqueu cap possibilitat, ara. Vivim moments decisius i tota la gent que ara vibra amb l’imminència de la independència no us ho perdonaria. Sinó, el descrèdit de la sistema polític serà imparable, irreversible...i una altra ocasió perduda, dissolta. I tres-cents anys més?
Una abraçada!.

Glòria  17 d'Octubre de 2014

Recordant passats

Recordant passats moments, també podríem recordar que ERC va fer president un senyor que ara participa a actes de Societat Civil Catalana. També que va protagonitzar ridículs descriptibles des d'un govern que ens va portar a un pas de la bancarrota.