Crema Londres a Tarragona (52 i últim): 'Tornar a casa. L'incendi mai no s'apaga'

Resignació. Conformar-se. No aixecar la veu, ni mirar als ulls. El cap, cot. La mirada, perduda. Silenci. Parlar en veu baixa. No cridar l'atenció... Així ens volen i així no ens tenen. Els fot tant això que quan la millor gent, la més decidida i atrevida, veu que aquí el 'tinglado' que tenen muntat els amos no els dóna ni feina ni esperança i se'n va nord enllà (ara tocaria dir allò tan sobat de l'Espriu però no ho diré perquè nord enllà la gent no és el que ell afirmava que eren), els germans a la congregació no tenen ni esma de dir “bon vent i barca nova”. Només esperen la tornada dels que se'n van anar per dir-los “ja us ho deia jo que no hi havíeu d'anar a fer res tan lluny...” i reafirmar-se en la seva immobilitat.

Pateixen, però, quan s'adonen que qui ha marxat no ha tornat amb les butxaques buides sinó tot el contrari. Viatjar és aprendre i viatjar amb els ulls oberts, el cor per omplir, els narius esbatanats i el cos a punt és, en llenguatge capitalista, una inversió de futur. En llenguatge alliberador és, sense cap mena de dubte, una manera de viure intensament. És a dir de viure existint. O de viure, simplement. No ser un mort que s'aixeca cada dia, es renta les dents, va a treballar o no, saluda el veïnat a qui no desitja res més que coses dolentes, dina sense gana, beu sense set i dorm amb son mentre mira el que els amos li diuen que cal que sàpiga a través de la televisió per entendre que la seva dominació és el menor mal dels possibles.

I saps per què pateixen? Doncs perquè saben que el món de les seguretats és fals, pura mentida. Que el seu món, el seu vell món, ple d'autoritat i d'immobilisme, arriba al seu final. No hi ha allargament. Els amos ens han declarat la guerra i això és una qüestió de nosaltres o ells. Els que no es mouen pensen que no els tocarà el rebre però saben que tot el seu costat s'està afonant, s'omple de misèria i de mort. No moure's és ja, només, la segura sentència de mort. I, en canvi, viatjar, viure, ser, aprendre, estimar i respirar són els verbs de la vida, de l'única vida possible, sempre ben acompanyats de desobeir i de plantar cara, l'únic camí -difícil i complex però camí- que pot menar-nos a la vida. Bentornada!