Dimecres, 25 de Novembre de 2020

Amor, música i zombis

S'estrena 'Little monsters', una comèdia romàntica amb elements de terror

17 d'Agost de 2020, per Marc Busquets
  • Un fotograma del film

    Cedida

D'uns anys ençà, la figura del zombi ha tornat a produccions audiovisuals de tota mena com a símbol permeable d'una massa social, la nostra, endormiscada i al mateix ferotge. No és pas casual, doncs, que el cinema de terror però també el d'altres gèneres l'usin com a metàfora d'un temps i d'un context tan peculiar com l'actual. És una lectura aquesta que pot aplicar-se a la recentment estrenada a les sales 'Little monsters'. No deixa de ser una història 'boy meets girl' mil cops vista, però la particularitat en la proposta del realitzador Abe Forsythe es construeix també a partir de certa crítica social. 

Ara bé, 'Little monsters' és una d'aquelles anomenada 'zom-com' que beu de 'Tu madre se ha comido a mi perro' (Peter Jackson, 1992), la simplement sublim 'Zombies party' (Edgar Wright, 2004) o la més recent 'Bienvenidos a Zombieland' (Ruben Fleischer, 2009) i la seva seqüela (2019). La recepta inclou humor irreverent, una història d'amor i, com a novetat, música. El profit que la trama sap treure de l'ukelele de la mestra que interpreta Lupita Nyong’o, les referències a Neil Diamond i a Taylor Swift (quin remei) es tradueixen en uns quants instants d'autèntic gaudi per a l'espectador. 

Cal esmentar, a banda, el personatge de Teddy McGiggle, un presentador de programes infantils que es mostra com un autèntic bastard quan les càmeres no l'enregistren i no ha de fingir. Deixat anar, patètic i egoista, serveix com a (deformat) mirall de molts de nosaltres, que a saber què faríem si ens trobéssim en una situació límit com la dels protagonistes. El món fílmic de Forsythe orbita al mateix temps al voltant de la cinefília, raó per la qual els gestos de complicitat amb 'Star wars' en general i amb Darth vader en concret són prou encertats. 

Potser, l'únic però de 'Little monsters' és que apunta molta mala llet però no acaba de rematar segons quines possibilitats narratives. És una llàstima (o qui sap si una exigència per complaure la taquilla) que no s'hagin volgut explorar segons quins terrenys menys segurs i foscos, però que haurien pogut fer d'aquesta una història molt més que singular. Que l'amor acabi sent el motor de la redempció d'uns i altres, i que la música amanseixi les feres no són sinó missatges un cop rere l'altre transmesos. No obstant això, la pel·lícula es gaudeix del primer minut al final per una Nyong'o en estat de gràcia, i dos o tres cops d'humor realment bons. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics