El ball més lleig de tots

Justament quan a 'Netflix' una de les seves estrenes més vistes és 'Historia de un matrimonio', que mostra de manera dura i aspra un divorci, l'atzar ha fet que el Bartrina hagi vist, aquest passat dissabte al vespre, 'La dansa de la venjança'. La peça, escrita per Jordi Casanovas i dirigida per Pere Riera, se centra en un parella que s'ha separat i que es retroba quan les ferides que els ha deixat la relació encara sagnen. A l'escenari, Pablo Derqui i Maria Ribera (anteriorment havia estat Laia Marull) mantenen un duel en què la manipulació mútua afecta, de ple, el fill de la parella. No hi és, però la seva presència és latent. De fet, i amb l'excusa que tot es pel seu bé, tots dos personatges deixen anar la ràbia i l'odi que han contingut al llarg dels anys. 

Els límits de la mentida

Tots dos es desafien, s'estudien. És una lluita, és un ball, sí. Assistim a les exposicions de l'un i l'altre. Ell capgira tots els arguments d'ella per fer-se'ls seus i justificar, entre altres, les reiterades infidelitats durant el matrimoni. Ella l'acusa d'haver-la maltractada psicològicament, d'haver-la fet petita, minúscula. D'entrada és el més lògic identificar-se amb la víctima, però a 'La dansa de la venjança' res és el que sembla, perquè es tracta igualment de fer el que dubte planegi sobre els límits de la mentida. Fins on s'és capaç d'arribar, quan la rancúnia ho ha impregnat tot i l'objectiu és vèncer? 

El fill (el nano, com s'hi refereix el personatge de Derqui) no és sinó el trofeu en joc. Pel camí, però, el muntatge reitera escenes i passatges fins que desemboca en un desenllaç certament impactant, tot i que abrupte. 'La dansa de la venjança' conté no pas pocs elements interessants sobre els quals val la pena reflexionar, si bé tot plegat apareix presentat a partir de certs elements (la posició econòmica, el masclisme, o la inestabilitat mental de la dona) que evoquen tòpics socials per desgràcia massa projectats i assimilats.

Pot plantejar-se l'obra com una anàlisi de la parella, òbviament, on el mal i la falsedat són arma habitual quan es vol imposar la voluntat pròpia a qui se suposa que estimem, o que ens hem estimat. Ni que sigui, com diuen tots dos, pel bé d'un tercer.