El Festival Accents clourà amb la celebració del 15è aniversari d'Alquimia Flamenco

El Festival Accents d'enguany ha resistit les escomeses de la pandèmia, adaptant-se curosament als ajornaments obligats i a les restriccions establertes per les mesures anticovid, això significa que és un festival fermament arrelat; sortosament, en tenim per llarg. La cerimònia de clausura del Festival serà una festa, oficiada per un altre projecte que també ha demostrat la seva capacitat de sobreviure anys i panys, donat que assistirem al 15è aniversari de la fundació del grup Alquimia Flamenco, que també desitgem que es mantingui per molts anys.

Tècnicament, Alquimia Flamenco és un duet format pel "tocaor" cambrilenc Eduardo Sánchez i el percussionista reusenc Jordi Salvadó que funcionen com una base estable per a la formació de diversos quadres flamencs, variant en funció de les característiques de l'actuació. Per a l'ocasió es constituirà un quintet de luxe, completant la formació el finíssim pianista Néstor Giménez, intèrpret d'Albéniz, el professor de guitarra flamenca Jorge Muñoz i Gerard Marsal, de qui sobren les presentacions. Ja seria prou recomanable amb aquests ingredients, però és que, a més a més, anirà adobat per contínues sorpreses reunides a cop de convidar a l'escenari a les figures que han integrat el grup al llarg de la seva història. Això us permetrà gaudir del ball d'Adelaida Guerrero i África Aguilar, les veus magnífiques de Luisa Márquez, Lidia Giráldez i Luís Oya, el violí d'Astrid Torrente, la trompeta de Xavi de la Salud... i això és només una part, presentar la relació d'artistes un per un ocuparia tot l'article i la meva intenció és contribuir a l'aniversari desvelant els fonaments que han fet possible la formació d'Alquimia Flamenco.

Si volguéssim saber les raons per les quals existeix un grup amb aquests objectius caldria remuntar-se molt més enllà de 15 anys, cal rebobinar fins al 1976, quan Miquel Salvadó va portar al pavelló d'Esports del Reus Esportiu a Paco de Lucía, concert al qual vaig assistir en qualitat de melòman quan encara no sentia un interès especial pel flamenc. Paco va interpretar alguns temes en solitari encara que la major part del concert va estar acompanyat pel seu germà Ramón de Algeciras. Avui ja no està entre nosaltres cap dels tres, però la memòria la tenim per alguna cosa, per a mantenir viva en el record la gent que ens importa perquè van modelar la forma en què nosaltres som. Aquell era el tipus de concertisme establert pels cànons del flamenc, únicament s'acceptava com a instrument la guitarra, de manera que el fet que sortís a l'escenari Pepe Ébano va tocar el bongo en la rumba 'Entre dos aguas' era considerat poc menys que un sacrilegi. L'afició es va dividir en dos grups irreconciliables, els puristes i els que aplaudíem les innovacions, disputes que van anar pujant de to perquè Paco de Lucía va muntat un sextet que incorporava "cajón", baix elèctric i vents. Llavors, el Miquel no podia sospitar que aquell seria un concert premonitori perquè resulta que el seu fill Jordi li va sortir "cajonista" i jo vaig iniciar la meva singladura com a afeccionat al flamenc, que també és una fita a considerar com veurem de seguida.

A Jordi Salvadó el coneixia de veure'l per Canal Reus tocant la bateria en la sintonia del programa ‘El Magatzem’ i amb el seu grup Actor Secundario Bob. Ja era un músic consolidat en l'àmbit local, però no havíem coincidit mai personalment. Ens vam conèixer per Internet! Participant en un fòrum de debat sobre temes flamencs que era l'antecedent immediat de les xarxes socials, la diferència és que allí no hi havia amics, discutíem tots contra tots i anaven sorgint complicitats per la manera de pensar. Hi escrivia gent de tot arreu, hispans de Sud-Amèrica, llatins de Nova York, europeus d'origen espanyol i una gran majoria d'andalusos. Ell signava com JordiASB (les sigles d'Actor Secundari Bob) i jo com El Olivo, les discussions eren sovint sobre el "flamenkito" i concretament sobre la utilització d'altres instruments, com que tots dos érem del sector renovador vam fer amistat sense conèixer-nos. Congeniàvem per la nostra manera de sentir el flamenc fins que un dia ens vam adonar que els dos érem de Reus i vam quedar per a trobar-nos, com es diu ara, presencialment. Tenia intenció de dedicar-se a tocar el calaix i em menjava l'orella amb les seves inquietuds. A Reus, puristes del flamenc no és que n'hi hagi cap, els que ens agrada escoltar-lo ens conformem amb el que s'anuncia com a flamenc, no sigui altra cosa totalment diferent. Aquest no era el problema, Jordi dominava els diferents compassos, però necessitava conèixer gent que estigués en la seva mateixa sintonia, volia tocar un flamenc de soca-rel amb el seu calaix i per tant, necessitava músics tradicionals “ma non troppo”.

A mi, la dèria pel flamenc m'hi havia arrossegat per la perifèria, al barri San José Obrero viuen molt bons músics, anava a trobar-me amb els que tocaven música de carrer, tinc la sort d'haver presenciat noces gitanes i “rocieres”, en les quals es canta i balla fins que el cos diu prou. Assistia a la Feria de Abril de Bonavista, especialment a la caseta dels gitanos i a un pub que van obrir a Salou a trincar-me ampolles senceres de whisky segons és el seu costum. Apa que no he hagut jo de beure JB per culpa de la meva afició al flamenc! Repassava els expositors de cassets de les gasolineres per a firar-me el que més m'agradés, cintes de gent com Angelillo, la Niña de la Puebla, Duquende o el Potito, fins i tot anava a escoltar la música que posaven en el mostrari de discos del mercat dels dissabtes per a descobrir gent com Chonchi Heredia, el Churri o Pepe Luís Carmona.

Arran de les festes que organitzen les Cases d'Andalusia i Extremadura de Reus i l'Associació Cultural Andalusa de Tarragona vaig conèixer a Eduardo Sánchez que és l'altra mitjana taronja i em menjava l'altra orella amb les mateixes inquietuds que el Jordi. Era un guitarrista que també tenia rodatge en els escenaris com a acompanyant, coneixia els tocs com són, però a l'ésser un guitarrista jove, havia nascut ja sota el signe de Sant Paco i acceptava perfectament el fet que el flamenc es pogués acompanyar amb calaix. L'única raó per la qual no estaven ja treballant junts era que no es coneixien personalment en viure a dues localitats diferents i freqüentar ambients tan dispars que era difícil que coincidissin per casualitat, així que els vaig proposar una cita a cegues en un lloc neutre, sense interferències ambientals com va ser el bar de l'Hotel Gaudí. Els dos pensen que, si t'anuncies com a flamenc, allò ha de sonar flamenc 100%, amb els seus pals, el seu repertori, amb el seu món i amb les seves formes; a partir d'aquí és possible donar-li una interpretació personal perquè mai li mancarà la puresa fonamental, que és una base sòlida respectuosa amb el llegat patrimonial flamenc. L'entrevista va ser profitosa perquè d'aquella reunió va néixer Alquimia Flamenco, que és una formació única en el seu gènere. Normalment el quadre flamenc es munta a partir del ball o el "cante", que solen triar a conveniència al guitarrista i si escau, al "cajonista". La seva alquímia consisteix a haver aconseguit una estabilitat que s'ha prolongat ja per espai de quinze anys que permet presentar un producte elaborat i sobre aquesta base sòlida es munta l'espectacle, comptant amb destacats artistes del nostre entorn. De la seva concepció del Flamenc amb majúscules tindrem ocasió de gaudir-ne el dilluns dia 28 al Teatre Fortuny.