Joaquim M. Masdeu: 'El fil de Paretdelgada el vam tallar entre tots'

Celebrats entre els anys 1959 i 1964, el record dels aplecs de Paretdelgada estan lligats ineludiblement al moment en què es va tallar el fil al cardenal Arriba i Castro en el transcurs de la darrera edició d’aquesta trobada sardanista a l’ermita de La Selva. Tot i aquest acte subversiu fins a cert punt anecdòtic, aquests aplecs formen part, per mèrits propis, de la resistència cívica i cultural al franquisme, un aspecte en el qual aprofundeix el llibre editat per Carrutxa ‘Els aplecs de Paretdelgada’ de Joaquim M. Masdeu. Una publicació de la qual n’ha escrit el pròleg l’editor Rafael Català i que s’ha presentat, aquest passat dimecres al vespre, a l’Arxiu de Reus. "El fil de Paretdelgada el vam tallar tots", ha afirmat l’autor, qui ha destacat que "l’organització era immensa" i implicava a diferents col·lectius com ara els escoltes, els excursionistes, les dones que s’encarregaven de fer el dinar o els intel·lectuals.

"Era un llibre que feia falta per tal que les noves generacions coneguin la resistència" que durant aquesta etapa es va fer al franquisme, ha assegurat Masdeu qui ha estructurat la publicació en dues grans parts. D’una banda, els fets històrics que passaven al món en aquella època (la descolonització d’Àfrica, la revolució cubana o The Beatles) i la situació a la Selva i, de l’altra, el detall dels aplecs desenvolupada any per any entre la primera i la darrera edició. "No és un llibre local, ni comarcal, ni tan sols del Camp de Tarragona", ha comentat Català, qui l’ha definit com "un llibre de la història dels Països Catalans»¡" a més de ser "una publicació completament necessària". P

recisament, la xerrada ha recordat que la formulació dels Països Catalans de Joan Fuster es va realitzar en el marc dels premis literaris organitzats durant els aplecs. Respecte al final d’aquestes trobades sardanistes, Català ha opinat que la paradoxa és que "els aplecs van arribar a la fi pel seu propi èxit", el qual havia aconseguit aglutinar no tan sols dansa popular sinó també recitals de nova cançó o premis literaris. "Va ser gent que va anar més enllà", ha dit dels impulsors de la trobada, els quals a través de la doble estratègia de "forçar les costures del règim franquista i aprofitar les escletxes" va organitzar la resistència cultural i cívica del país, ha assegurat.

Per a Masdeu, les diferències entre els impulsors i la pressió externa van acabar posant punt i final a una trobada anual en la qual, per exemple, Raimon va celebrar la primera actuació massiva o Miquel Martí i Pol va guanyar un premi quan encara no s’havia donat a conèixer, segons Masdeu. Entre d’altres aspecte, l’autor també ha posat èmfasi en la dicotomia que els aplecs reivindiquessin la figura de Joan XXIII a qui se li va retre homenatge amb un monument obra de Grau Garriga mentre l’església representada, per exemple, pel cardenal Arriba i Castro celebrés el 1963 l’any paulí amb la glosa de Blas Piñar a Tarragona.

Els aplecs de Paretdelgada

Sota el paraigua d’una església de base militant a favor del catalanisme i amb l’empara de l’abadia de Montserrat, el grup cristià selvatà Germanor posava en marxa el primer certamen sardanístic un 31 de maig de 1959. El programa d’aquest primer aplec incloïa ball de sardanes matí i tarda i, com no podia ser d’altra manera, dedicava tres quarts d’hora a la missa. De fet, una de les grans consecucions d’aquests esdeveniments populars va ser aconseguir que l’eucaristia se celebrés de cara al poble en un altar instal·lat en la mateixa tarima on tocaven els músics de les cobles. La música era un element clau de l’aplec en el qual les sardanes 'Juny' i 'La Santa Espina', per la seva dimensió d’himnes, eren dues composicions sempre presents al programa de concert.

En base a l’èxit aconseguit per la fórmula inicial, el 22 de maig de 1960 es va celebrar una nova trobada a l’ermita selvatana que va aplegar unes 3.000 persones. Aquest certamen va tenir, a més, major ressò territorial, tal i com ho demostra la procedència variada dels anuncis del programa festiu. En l’àmbit polític, la casualitat va fer que coincidís en el temps amb els Fets de Palau, cosa que va motivar que alguns dels perseguits per les autoritats s’amaguessin en el lloc teòricament més impensable, la trobada sardanista de La Selva.

Una de les novetats de la tercera edició celebrada el 7 de maig de 1961 va ser la celebració del I Concurs Literari de La Selva del Camp, un premi que va guanyar el reusenc Xavier Amorós amb el poemari ‘Enyoro la terra’. Per primer cop, també, la trobada va comptar amb el suport explícit no només de l’abat de Montserrat sinó també del de Poblet. Celebrada el 20 de maig de 1962, la quarta trobada va continuar en la línia engegada amb anterioritat accentuant, sobretot aquells trets relacionats amb la cultura. Des de Barcelona es van organitzar autocars per assistir a la trobada, que havia assolit ja una maduresa territorial i organitzativa important.

En el nivell literari, l’aplec va destacar perquè el II Concurs Literari de La Selva del Camp en la seva convocatòria del Premi Diccionari català-valencià-balear es va repartir entre els autors Joan Fuster i Santiago Sobrequés. En l’aspecte artístic del programa, la penúltima edició dels aplecs va comptar amb la col·laboració de Grau Garriga, artista que el 1964 s’encarregaria també del disseny del monument dedicat al Sant Pare Joan XXIII. En aquesta ocasió, els autors encarregats d’interpretar les cançons seleccionades del I Concurs de cançó catalana van ser Salvador Escamilla i Miquel Porter.

Bona part de la llegenda que han adquirit els aplecs es deu a la celebració de la darrera trobada, que es va celebrar el 1964 i que volia dedicar-se a retre homenatge al difunt Joan XXIII. En aquesta reunió sardanista havia de participar, en principi, l’abat de Montserrat, assistència que va ser impossible a causa de les seves declaracions al diari francès 'Le Monde'. No només va ser una absència que es va fer notar sinó que, de retruc, va motivar la visita del cardenal de Tarragona, Benjamín Arriba i Castro. El cardenal va ser rebut amb la màxima fredor possible per part dels assistents i amb el cant del Virolai. Un tall oportú del cable del micro amb el qual parlava va fer que el cardenal quedés, momentàniament, mut. Un fet que ha impregnat la memòria d’aquests aplecs que van representar molt més per la resistència cultural i cívica, tal i com posa de relleu el llibre de Joaquim M. Masdeu.