L'excatedràtic de l'Institut Salvador Vilaseca, Francisco Rodríguez Consuegra, recorda amb nostàlgia els seus orígens sevillans

Francisco Rodríguez Consuegra (Sevilla, 1951) ha publicat recentment el llibre ‘En una calle de Sevilla’, en el qual descriu de forma detallada, realista i divertida els seus primers 12 anys d’infantesa viscuts a la capital andalusa. L’obra, de caràcter autobiogràfica, respon a un  exercici de nostàlgia de l’autor de personatges i situacions que va compartir en aquest període: família, amics, estudis, etc. Des que va deixar la seva càtedra a la Universitat de València en 2015, el filòsof i marí mercant ha alternat temporades vivint a Andalusia i Astúries, on resideix actualment (La Peña, Salas). Uns anys abans, de 1982 a 1993, Francisco Rodríguez Consuegra va exercir de catedràtic de Batxillerat  a l’Institut Salvador Vilaseca de Reus. El llibre està disponible només a Amazon. 

‘En una calle de Sevilla’ és una primera part de la seva biografia, o de les seves memòries. Fins als 12 anys.

Efectivament, encara que quan vaig començar a escriure de debò no sabia l'espai que necessitaria per a aquests anys, de 1951 a 1963; de fet, ni tan sols havia pensat amb calma en la distribució del material per capítols. En començar a pensar en la meva vida de noi, em vaig adonar de seguida que faria falta dedicar espai a les vides dels meus pares. I això em va obligar a remuntar-me fins i tot més en el temps, fins a tractar pel damunt les seves trajectòries vitals. El fet que tots dos visquessin la guerra civil, amb el meu pare fins i tot participant en ella, i amb la meva mare escapant a la nit, camp a través, de la zona de Granada cap a Sevilla, va constituir un nou desafiament que calia afrontar, a risc de deixar el llibre coix de context.

Per tant, hi haurà una segona part.

Aquesta és la idea. De fet tinc ja una primera distribució pensada per a un segon volum, i fins i tot alguns episodis ja redactats, en una primera aproximació. El títol serà ‘La meva vida marítima’, i comprendrà: els meus anys d'adolescència a Tarragona; el batxillerat en l'Institut Martí i Franquès; els primers amors; els meus estudis de Nàutica a Barcelona, i les meves experiències exercint com a pilot de la Marina Mercant. Alguns d'aquests textos inicials han aparegut en la premsa, a títol de primícies, i estan disponibles en el blog que tinc dedicat al projecte en el seu conjunt, que porta el títol general de la crida del passat (https://llamadapasado.wordpress.com/).

Encara que en el llibre apunta que ara ja pot descansar.

L'esforç d'escriure aquesta obra va ser realment extenuant. No sols va suposar esmunyir la meva memòria fins al fons, sinó també tractar d'evitar errors cronològics, amb la qual cosa no vaig tenir més remei que documentar-me, recorrent a tota a una varietat de materials, gràfics i històrics, incloent aquí entrevistes amb alguns familiars majors i consultes amb l'hemeroteca. D'aquí això de “descansar”; però amb això em referia només a l'esforç concret de reconstruir anys tan llunyans en el temps. El segon volum serà més fàcil en aquest sentit, perquè el seu contingut és més pròxim, i comptaré amb més ajudes, incloent aquí companys d'estudis i documentació més accessible. No obstant això, continuaré la mateixa tònica del primer volum: prevaler l'emotiu i descriure amb detallat realisme personatges i situacions, fugint de la mera crònica, i persistint en l'esforç per entretenir, i fins i tot divertir als lectors.

El llibre està escrit durant dos períodes molt diferents i distants.

Vaig començar a pensar de debò a escriure una autobiografia poc després de faltar els meus pares, en 1997-98. Com sap tot adult ja d'una certa edat, la pèrdua dels pares és una experiència única i dolorosa, en la qual s'experimenta un espècie de solitud que no té parangó en cap altre moment de la vida, i que no es veu minorada fins i tot si es té ja família pròpia. Al mateix temps, vaig sentir que els devia als meus pares un homenatge, per tot el que havien fet pel meu, i que la millor manera de rendir-los aquest homenatge era contar la seva història, traient-los així de l'anonimat, i detenint-me en les seves moltes fatigues per tirar endavant en els primers anys, duríssims, de la postguerra. Això em va conduir a començar el treball entorn de l'any 2000, així com a realitzar un viatge a Sevilla, ple d'entrevistes, fins i tot alguna gravada. No obstant això, els textos que llavors vaig poder redactar van quedar en un calaix, a l'espera de millor ocasió. En el llibre actual part d'aquells textos han estat recuperats, i comprenen els capítols 1 i 14. La resta és material nou, escrit aquesta primavera, en ple confinament domiciliari per la pandèmia. Com explico en el pròleg, el to dels dos tipus de textos és molt diferent, per raons òbvies.

Es tracta de la vida d'un nen descrita per un adult. Li ha resultat difícil aquest propòsit?

Això és el que jo pensava quan vaig començar a escriure. Quina va ser la meva sorpresa quan, a tractar de recuperar la mirada d'aquell nen, i escrivint en primera persona, vaig descobrir que podia, sense més artificis, passar de la memòria al text, com si aquest nen m'estigués dictant el que havia d'escriure. Al mateix temps, vaig descobrir també que uns records conduïen a uns altres, i que només calia filar-los convenientment, i aportar el context necessari. M'ha resultat especialment gratificant el fet que nombrosos lectors hagin escrit en les seves ressenyes que s'han sentit identificats amb aquell marrec sevillà, tot i que les seves infàncies hagin estat tan diferents en els detalls. Això em sembla una mostra que he aconseguit, almenys en part, el convertir el local en universal, que sens dubte és el que busquen molts autors literaris, terreny en el qual jo era novell, havent dedicat els meus nombrosos llibres anteriors al purament acadèmic i erudit.

Hi ha molta nostàlgia en aquest llibre?

Moltíssima. Crec que en algun lloc del llibre vaig arribar a parlar d’“un bany de nostàlgia”. En el meu cas concorre una circumstància poc habitual. En deixar Sevilla als meus 12 anys, aquella etapa va resultar com encapsulada, perquè el meu context va canviar de manera brutal, així que les associacions de memòria no van progressar, com els va ocórrer als meus amiguets i familiars de l'època, que van continuar vivint en la mateixa ciutat, i els seus records es van anar adaptant als canvis del context familiar i urbà. D'aquí ve que les meves repetides visites a Sevilla siguin sempre com una espècie de peregrinació al passat. No obstant això, en aquest sentit he descobert també, reflexionant sobre la nostàlgia, que es tracta d'un sentiment “traïdor”. En efecte, quan tractem de recuperar esdeveniments del passat, o relacions personals d'una altra època, per l'expedient de l'acostament, ens adonem que tot és ja irrecuperable per sempre, i que els nostres esforços són merament ortopèdics. M'atreveixo a dir doncs que el meu llibre constitueix també una certa recerca sobre el fenomen de la nostàlgia i els seus laberints psicològics.

Faci'ns una breu pinzellada de la Sevilla de la seva infància. O del barri on residia, l'Horta de Santa Teresa.

Es tracta d'un barri encantador. Està situat al final de la sortida de Sevilla cap a l'Est, al Sud del barri del Nervión, que també apareix sovint en el llibre, i acaba en el cèlebre templet de la Creu del Camp, que va donar lloc a la coneguda marca de cervesa, per ser allí situada la seva primera fàbrica. El barri es divideix en dues zones clarament diferenciades. La part més occidental la constitueixen uns pocs carrers plens de petits xalets, generalment adossats, però cadascun amb arquitectura pròpia, i un petit pati davanter, ple de plantes i flors. Ho poblaven famílies amb disponibilitat econòmica una mica major, moltes d'elles propietàries. Va ser la zona triada per molts militars americans, servint en la base aèria de Morón. La zona més oriental la formaven carrerons sense asfaltar, amb cases més senzilles, moltes de construcció precària, però amb l'encant dels antics terrats sevillans, adornades per pilars que culminen amb aquests gerros tancats de ceràmica tan típics de l'arquitectura de Sevilla. Va ser la zona on, juntament amb les parts més pobres de Nervión, van anar a parar com a inquilins tantes famílies d'immigrants procedents de Jaén i altres zones d'Andalusia. En un d'aquests carrerons es va desenvolupar la meva infància. El barri estava en la perifèria, i comprenia moltes parcel·les i zones de camp, on els nens podien jugar en llibertat i viure aventures inoblidables, com he tractat de referir en l'obra.

Una Sevilla molt diferent actualment.

Ara l'encant d'aquell barri ha desaparegut en bona part. Els cotxes ho han envaït tot i els nens ja no juguen als carrers, totes asfaltades. Els vells costums han finit també. La dones ja no surten al vespre a regar el seu trosset de carrer. En les tòrrides nits d'estiu ja no es treuen cadires al carrer on els veïns de cada portal es refrescaven, compartien acudits i tafaneries, i esperaven que els habitatges de refredessin una mica, abans de pensar a ficar-se en el llit. Tampoc es treuen ja mantes als terrats a esperar la serena i poder ficar-se al llit. L'aire condicionat és la causa. En quan als descampats, han desaparegut tots, substituïts per carrers i carrers plens de blocs de lletjos pisos. La ciutat s'ha estès tant per l'est que han aparegut barris sencers que no existien, on només hi havia camp, i grans centres comercials sorgeixen com a bolets, els pàrquings dels quals emmagatzemen centenars de cotxes. I clar, no hi ha volta enrere. Diuen que és l'inevitable progrés. I aquí ho deixo.

La família, el seu entorn més pròxim i els estudis són els eixos centrals del seu llibre. Tot descrit amb amplitud de detalls.

Uns certs lectors s'han vist sorpresos per la detallada extensió de l'obra; alguns, coneixedors del meu projecte, m'han comentat que esperaven que en un sol volum donés compte de tota la meva vida fins ara. Fer-ho així hauria conduït a la simple caricatura, sense gens d'interès humà ni literari; he fugit doncs de la simple crònica, descarnada d'emocions. Abans ja he justificat la necessitat d'estendre'm en la història familiar. Quant al meu carrer i el meu barri, no he dubtat a descriure multitud de situacions i personatges, amb gran afecte i un alt grau de bon humor, submergint-me sense cautela en la típica “broma” sevillana. Els jocs i les correries d'aquells nens, simpàtics marrecs de carrer, quan no disbauxats, omplen moltes pàgines. En elles, he evitat judicis morals, limitant-me a contar el que vaig viure, i la intensa diversió que els meus amiguets i jo gaudíem a la menor ocasió. En vista d'això, els nens actuals, amb tota la seva tecnologia, no em produeixen sinó pena. Finalment, he dedicat dos capítols complets als meus estudis. El primer, al col·legi Nuestra Señora de Andévalo, on em van impartir la primària. Estava, i fins i tot està, situat en el cor del barri. Els seus entranyables mestres, sobretot “don Manuel”, van quedar per sempre en la meva memòria. Jo era un nen respectat i volgut allí, i vaig tenir la fortuna de destacar sobre els meus companys, sent “primer de la classe” sovint. El contrast amb l'Institut Sant Isidoro va ser brutal, perquè allí vaig quedar enterrat en l'anonimat, sense temps per a adquirir experiència, ja que només vaig romandre allí durant el segon curs de Batxillerat.

I un capítol dedicat al sexe.

Vaig tenir alguns dubtes sobre fins on arribar amb els detalls en aquest capítol. Finalment em vaig dir: si has decidit explicar-ho tot, sense estalviar detalls durs ni escabrosos, has de continuar amb la mateixa tònica tocant al sexe. Pot ser que alguns lectors s'hagin sentit una mica incòmodes sobre aquest tema, considerant potser les meves descripcions com massa “directes”. En uns altres temps hauria estat així, sens dubte. Però actualment qualsevol retraïment sobre aquest tema hauria semblat carrincló. Com que la nostra personalitat es forja en la infància, sostreure als lectors les meves primeres experiències sexuals, com fan tants autors de memòries, m'hagués semblat una covarda traïció. En el següent volum aquella línia d'experiències es desenvoluparà de manera natural; sense aquells antecedents, el relat de la meva adolescència hauria resultat incomprensible.

Les fotografies contribueixen molt en l'exercici dels records.

Curiosament, les nombrosos fotos velles incloses, sens dubte per a gran delit dels lectors, no han estat la font primària dels meus records, potser amb alguna excepció. Per contra, he descobert que la meva memòria és profundament gràfica, i se sustenta sobretot en el que al llarg de l'obra he anomenat “records-postal”. Es tracta de situacions que han quedat visualment gravades en la meva ment, com una sort de fotos fixes, que puc evocar a voluntat, i per tant descriure, com el que descriu els continguts d'una pantalla a la qual se sostreu el moviment. Algun lector ha parlat de “flaixos” sobre aquest tema. Ordenant i encadenant tals records ha estat fàcil desenvolupar la major part del material.

En la seva infància sevillana ja volia dedicar-se al món de la marina?

Rotundament sí. Un espavilat periodista de la premsa barcelonina, que va publicar una ressenya del llibre, la va titular precisament ‘El niño que soñaba con la mar desde una calle de Sevilla’.

Com explico, en el meu últim any sevillà estudiava a l'Institut Sant Isidoro, llavors situat provisionalment en el pavelló de Xile, de l'Exposició Iberoamericana de 1923. Acostumava a esmorzar en el pròxim moll de Nova York, on em quedava extasiat veient carregar i descarregar els vaixells, que llavors atracaven en aquest moll, ara urbanitzat i ple de bars de copes. No se m'ocorria més ben futur que un dedicat a recórrer les mars i el món a bord d'un d'aquells bonics vaixells. Llavors, no podia sospitar que només sis anys més tard atracaria jo en un moll pròxim a bord d'un vaixell de càrrega a granel procedent de l'Argentina, navegant com a agregat de pont, arribant en només un parell d'anys més tard a obtenir el títol de pilot de la Marina Mercant. A vegades els somnis es fan realitat.

Moll de Nova York de Sevilla, l'any 2002, ja en desús, però gairebé idèntic a com estava 40 anys abans.

I als 12 anys, vostè i la seva família van venir a Tarragona.

Eren temps durs, i la diminuta rellotgeria del meu pare anava a pitjor, perquè començaven a aparèixer rellotges moderns, que no s'avariaven. Al mateix temps, la meva mare havia de treballar durament a casa, cosint a màquina durant moltes hores diàries per a una empresa explotadora. El meu oncle Antonio havia marxat a Catalunya anys abans, i vivia bé a Tarragona, des d'on insistia sense descans que ens anéssim allí. Finalment els meus pares van prendre la difícil decisió, pensant sobretot en nosaltres, els seus tres fills, així que el meu pare va marxar el primer, seguint-li els altres, una vegada va trobar treball i habitatge.

Que li va suposar a vostè aquest canvi?

L'última pàgina de llibre resumeix bé els meus sentiments en abandonar Sevilla amb el tren, jo només, perquè em vaig quedar uns dies més a casa de la meva tia María pels exàmens, la qual va anar a acomiadar-me. El seu record en l'andana, mentre el tren començava a moure's constitueix un d'aquests flaixos inoblidables que esmento més amunt. Era sobretot por i pesar, per abandonar el meu carrer, els meus amiguets, els meus nombrosos familiars, el meu ambient de sempre, tot el que havia conegut fins llavors, i que em feia sentir segur. També em preocupava com m'acollirien els mestres i els nens catalans. No obstant això, hi havia alguna cosa que em generava les majors expectatives: Tarragona era port de mar, amb boniques platges, on molt aviat podria començar a gaudir experiències molt anhelades durant anys. Va ser per tant Catalunya la terra de la meva adolescència i de la meva joventut, on no sols vaig estudiar Nàutica, sinó també la carrera de Filosofia, gràcies a la qual vaig poder abandonar la dura vida del marí i fer-me catedràtic d'institut el 1978. Que passés més tard una dècada ensenyant en l'Institut Salvador Vilaseca de Reus, ciutat on ara apareix aquesta entrevista, constitueix un d'aquests agradables girs del destí que a vegades la vida ens ofereix, i que genera el nostre agraïment pel viscut.