-
Integrants del grup Segonamà
Cedida
El grup Segonamà actuarà aquest divendres a la sala Lo Submarino de Reus, en el concert de presentació del seu nou disc ‘Respira’, publicat recentment. El disc, que ha estat autoeditat, inclou 10 cançons amb el perfil musical que els caracteritza, fusió de rock, pop, salsa, rumba i reggae. Tot afavorit per la bona evolució dels músics, la producció de David Rosell i el caràcter festiu que els acompanya, sobretot en els directes. Dos músics de Segonamà, Manel Sabaté (piano) i Efrem del Valle (trompeta), han passat per la redacció de Reusdigital.cat per parlar de ‘Respira’.
Com ha anat el pas del primer disc al segon? Com ha estat aquesta evolució?
Efrem del Valle (EV): El primer àlbum va ser una mica la presentació de la banda al públic. Llavors ens trobàvem amb moltes coses que no sabíem que ens vindrien, com la presentació del disc i altres d’importants que, per ser la primera vegada que ens posàvem a fer un disc, no ens les esperàvem, i vam haver de reaccionar amb poc temps. Aquesta vegada ens hem trobat amb molt més temps de preparació del disc, unes cançons més nostres, més treballades i més viscudes. Al final, les coses s’han fet amb més calma i dedicant-hi més temps i passió, a diferència del primer disc, que ens les vam trobar de cop i les vam haver de fer sense poder-les pensar bé. Fa dos anys que vam presentar el primer disc, però no hem deixat mai de compondre i de buscar nous sons, ambients i formes de treballar per a arribar fins aquí. Han estat dos anys de treball seguit, amb totes les gires i concerts que hem anat fent, per a arribar a un bon resultat, perquè el disc té molt bona rebuda, de moment, i a més a més, nosaltres n’estem molt orgullosos perquè, al final, és com un fill.
En aquest disc incorporeu nous sons? Això sí, un arranjament més bo.
EV: Es tracta de fer una evolució. Moltes vegades no es tracta de canviar el tipus de ritme, d’estil o de música que fas, sinó d’afegir coses o modificar les que es poden millorar, o que fas malament directament. La base musical dels músics i del cantant i les lletres segueixen sent molt autobiogràfiques, intentem que sigui un estil molt nostre, però sempre evolucionant tenint en compte el que ens agrada.
Però sempre en clau positiva. És un tipus de música que convida a la festa.
Manel Sabaté (MS): Nosaltres sempre intentem que la nostra música i les nostres lletres transmetin les ganes d’intentar superar-se un mateix i els obstacles que planteja la vida. També tenim el punt festiu que ens caracteritza, perquè en el món musical cadascú té les seves preferències i els seus gustos. Hem arribat aquí i així és com hem de ser. En directe sonem encara més festius, ja que en la relació públic-músic connectem molt millor.
EV: El nostre objectiu és que quan entris en un concert de Segonamà, l’hora i mitja que pot durar el concert estiguis amb nosaltres, sense preocupar-te de res més i divertint-te al màxim. I quan surtis del concert, doncs cadascú amb el que li toqui viure.
Sou un grup de nou músics. La convivència va bé? Sou una colla d’amics, pràcticament. A l’hora dels assajos, teniu algun problema?
MS: Intentem que els nou músics siguin a l’assaig, o que en una seqüència de diferents assaigs puguem coincidir tots. Quan vam començar jo estudiava, i ho podia compaginar molt millor amb els assaigs. A mesura que ens hem anat fent grans, tots hem evolucionat. Un ha trobat feina, l’altre ha optat per uns estudis superiors, o per marxar a treballar fora... Busquem la manera de treballar-ho tot, encara que no puguem ser tots nou a l’assaig.
Com s’originen les cançons de Segonamà?
EV: Les cançons comencen per la lletra. El cantant porta la lletra a un assaig o la fa arribar a la resta del grup. Les lletres solen ser autobiogràfiques, de coses que ens passen a nosaltres o de reflexions que hi ha dins del grup. Després es busquen els acords, un ambient que ens agradi, un gènere que quedi bé a la cançó. Finalment, hi treballem moltes hores fins que el resultat ens agrada.
MS: Que no vol dir que una cançó comenci d’una certa manera i no acabi sent una altra cosa que no s’hi assembli gens.
EV: La primera cançó del disc, ‘Torna a respirar’, va començar com una cançó funky.
D’on ve, el nom de ‘Respira’?
EV: ‘Respira’ ve de la seqüència del disc anterior, en el qual ens vam endinsar en el nostre interior per a explorar què hi havia.
MS: Per a aquest, després de buscar a l’anterior què som i què volem ser, hi ha res millor que posar-li ‘Respira’? Per a nosaltres mateixos ha estat com un cop d’aire fred que ens ha regenerat les ganes de seguir fent música.
El senzill de l’àlbum és ‘Enyoraré i trobaré’. Heu presentat també diverses cançons a través de les xarxes.
EV: La primera va ser ‘Tornar a respirar’ i després vam presentar ‘Enyoraré i trobaré’. Les dues cançons tenen vídeo, que es poden trobar a les xarxes, i amb molt bona rebuda. La primera cançó, que presenta el disc, és més nostra, i identifica el “nostre” com el que venia del nostre anterior disc.
Explica aquest “nostre”.
EV: És difícil d’explicar. És l’ambient, el que es crea. Es crea festa, energia, i ‘Tornar a respirar’ comença a poc a poc, amb unes notes de guitarra, com un ambient, i en el moment d’arribar a la tornada t’arriba l’energia. En canvi, ‘Enyoraré i trobaré’ és més pop, un estil molt diferent de l’habitual per a nosaltres, però també volíem explorar noves rutes.
Aquest segon disc, com el primer, està autoeditat. Creieu que això ja forma part de la filosofia del grup?
EV: Sí, nosaltres volem arribar a un lloc i treballem per a això. Al final, l’autogestió o buscar una discogràfica són maneres d’arribar a un fi, i tenen les seves parts bones i les seves parts dolentes. Nosaltres volem decidir absolutament tot el relacionat amb el disc. Això només ens ho permet l’autogestió. Les discogràfiques tenen més marge i altres coses bones, però, de moment, quan ens va tocar decidir, vam optar per autogestionar-nos un altre cop.
La producció del disc és a càrrec de David Rosell. Com ha anat?
MS: Molt bé. Ha estat una experiència que ens ha fet créixer a tots com a músics. Hem conegut una part nostra que no coneixíem i ens l’ha fet treure. Ha fet que cadascú brillés a la seva manera.
EV: Després d’estar fent el disc amb ell, hem canviat molt la forma de treballar dins del grup. En els assaigs s’ha notat molt que cadascú busca la seva sonoritat, però dins del grup. En aquest disc m’he adonat que no estàvem treballant individualment perquè sonés un disc, sinó que estàvem treballant en conjunt. Hi ha cançons amb moltes guitarres fent coses molt petites, però si no hi són, es nota. És un exemple de com tot junt fa pinya. De vegades ens tanquem en el nostre interior de músics i ens agrada molt sonar bé per a nosaltres mateixos.
Parleu de col·laboracions, de gent com Doctor Prats, Txarango i Che Sudaka.
MS: Són amics. La sort que hem tingut és que les col·laboracions amb les quals hem pogut comptar en el primer disc i en aquest han estat gràcies a l’amistat entre els dos grups. No han consistit a anar a buscar algú expressament, sinó que han sorgit en un moment donat.
EV: Sí, no deixen de ser coses que comentes en els escenaris. Comparteixes experiències i comparteixes món. Amb Txarango i Doctor Prats hi coincidim més sovint, però amb Che Sudaka hi vam coincidir una vegada i de seguida vam congeniar molt, va ser totalment natural. És una sort que ells, que són de Sud-amèrica, hagin col·laborat en aquest disc.
Ja heu tocat abans a la sala Lo Submarino.
EV: Hi hem tocat tres vegades. És una sala que ens ha rebut sempre de manera molt espectacular, on ve la gent que ja ens ha vist créixer, desenvolupar-nos com a grup, que ha canviat amb nosaltres, ens ha acompanyat. L’última vegada que hi vam tocar vam esgotar les entrades i es va haver de quedar gent a fora. Aquesta vegada, en veure que amb una sola data es tornarien a esgotar, hem optat per fer-ne dues. Vam obrir la primera i la venda d’entrades va anar bastant bé, i ara hem obert la segona. Veurem com funciona; de moment, estem contents.
Podríem dir que teniu un públic molt fidel.
MS: Sí. Això ho notes quan fas el tour Baix Camp i vas tocant per tots els poblets. Tens aquelles cares que dius “avui ha vingut”, “avui ha fallat”. La gent ens va rebre molt bé en el seu dia i ha anat creixent amb nosaltres, demanant-nos coses, ja que sempre és un públic molt interactiu.
EV: Gent que va entrar amb nosaltres des del principi, quan fèiem rumbes i coses que entren més fàcilment en relació amb tot el que sona avui dia, ens han acompanyat fins ara, que hem estrenat una bachata en català. Fins i tot, molts ens han dit que no escolten aquest tipus de música, però que li han donat una oportunitat i que els ha agradat molt. Els hem obert una porta a un món que desconeixien, i això, per a nosaltres, és com una victòria. Ens omple.
Sou molt joves. Quina edat teníeu quan vosaltres dos vau començar en això de la música?
EV: Jo, cinc. Vaig començar tocant la trompeta quan en tenia set.
MS: Jo, amb set o vuit, també.
Els nou integrants del grup d’ara són els mateixos que van començar?
EV: Sobretot hi ha hagut altes. Menys una baixa, que va ser el percussionista, que ara és l’Adrià. En el disc anterior el percussionista va decidir que no volia seguir, tenia altres projectes personals. Va ser un cop molt dur, però vam seguir endavant. El coneixíem de feia temps i hi havia molt bon rotllo, podríem dir que va ser «nostre», una altra vegada la paraula. Si una persona no s’ha d’integrar a la família, ja és difícil que s’aprovi, perquè al final es tracta de passar-ho bé.
Per cert, on vau fer la fotografia que s’inclou en el disc?
MS: Vam buscar Benidorm, en consonància amb els gratacels i l’ofec que provoca la ciutat amb el seu atrafegament, els cotxes, el fum... Hi ha la cançó ‘Els gratacels’, que diu: “Escalarem gratacels perseguint la llum”; quan arribes a dalt respires aire net, i és com una victòria sobre la foscor.
EV: L’àlbum es diu ‘Respira’. Dins d’una ciutat, on es pot respirar millor que en un gratacel? Més amunt l’aire és molt més net. També volíem representar el que dèiem del primer disc, ‘Endinsa’t’, que era més personal, de buscar-nos, respirar i sortir de la quotidianitat, del “nostre”, i buscar el que ens agrada de veritat i el que ens fa sentir bé.
Avui dia, com veieu la salut dels sons de fusió i mestissatge?
MS: La veig bastant bé, la salut és bona.
EV: Ara està en auge. Hi ha molts grups, i cadascun busca el seu lloc, el seu propi estil, diferent del dels altres. És innumerable la gent que vas coneixent quan voltes. Al País Valencià hi ha uns companys que fan rumba, però ja la comencen a mesclar amb altres sons. Txarango, per exemple, o Doctor Prats, fan unes lletres més reivindicatives, però després, a l’escenari, també porten molta festa.
MS: Per molt que no siguin grups gaire grans, o que no arribin molt amunt, hi ha molts grups petits que fan música de fusió molt bona.
Aquest divendres sou a Reus. Seguireu amb més actuacions?
MS: Dissabte repetim aquí, a Reus, i continuarem el divendres següent.
EV: Sí, el divendres 16 anem a la Vall d’Uixó a fer una volta pel País Valencià, i el 23 i el 31 serem a Blanes i a Sant Boi, fent sales. Després, ja sorgiran els concerts d’abril, maig... Tota la informació és a les xarxes.
