Dijous, 25 d'Abril de 2024
Un nen en una caseta de bany de Salou
Algunes referències les he trobat, com sempre, al meu lloc de feina habitual com a investigador. A l'Arxiu Comarcal i Municipal de Reus, a Foment Obres, trobo un expedient de l'any 1859 que diu: Presupuestos de unas casillas de baños en Salou. Està escrit de la manera que podreu llegir:
"Valor de una barraca de baño de 20 pams cuadrados por 12 de alsada
Total 33 pesetas con 14 céntimos.
Muntant / treball / asientus / parmodus dels asientus / guarda rrobas amb clivellas / tabladu de tres pams a dos caras / estoras comunas.
Un altra barraca de 15 pams cuadrats per 12 de alsada. Preu 24 pesetas con 10 céntims".
El 1862 continuava existint aquell fervor per Salou dels reusencs i reusenques que, en altres aspectes, l’escriptor Joaquim Santasusagna Vallès, n’havia fet certa crítica de l’excés i lloances a les "glòries de Reus". Però això de Salou és un altra cosa. En aquells temps, la platja de Salou estava dividida en dues parts: la platja de les dones davant l'església, i la platja dels homes, també coneguda com la ‘Llarga’.
A partir de 1862, a l’Euterpe se celebraven els concerts als jardins, lloc on avui hi ha l'estació i el passeig de Mata. Els concerts s'encetaven a l'estiu, sobretot al juliol a dos quarts de 7 del matí. La gent que volia anava a Salou i, de retorn, a berenar a la tarda, vora el Mas Calbó.
Amb data 5 de juliol de 1870, a Foment i Obres, veig que Francesc Sardà Sedó, teixidor d'ofici, durant la temporada de banys a Salou demana permís per establir una tenda de vins i aiguardent en el angulo de la plazuela conocida por Mas Calvó i, Francesc Quer Carret, que viu al carrer de Colón de la nostra ciutat, sol·licita permís per posar una cantina al quilòmetre 14. A més, trobo en el mateix any que Josep Mur Giménez sol·licita posar una tenda de campanya durant l'estiu al quilòmetre 5 i 6. La petició diu: “para refrescar a los bañistas", signat Enrique Gadea Ingenier, signat regidor Marca Ajuntament de Reus. Carretera tercer orden Reus-Vilaseca.
Curiosament, a l’octubre del mateix any 1870, Joaquim Maria Bartrina Aixemús ens deixa en uns jocs florals aquest tema dedicat a les ganxetes:
"Antes era dolç lo mar,
las de Reus dugas vegades
a Salou vant-se banyar
y las aiguas sens tardar...
vétalas aqui saladas.
Be estic segur que el lloc nou,
tanta sal hi van deixar,
¡quedant-se'n per si ella prou!
Que lo poble al batejar
lo varen posar Salou".
Aquell Salou posterior, que al pas dels anys es podia veure la indumentària de Pallola, el vestit de bany llarg i el 1887 el transport (abans del Carrilet del 1887), de carro, tartana o berlina.
Amb l'aparició de la bicicleta, sobretot en l'obertura del primer velòdrom, s'obre un altre món. Els projectes posteriors de l'eixample del barri de Salou el 1923, a càrrec de l’arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà i el fet de traçar massa a llindar de mar, faran una línia amb els primers xalets ja fets, que amb el temps no hauria hagut de fer-se.
El Pla General del 23 d’abril de 1963 el desconec, i ara el text només dóna per tancar amb la descripció que faci la gent més gran que encara recorda aquells anys 50. Un grupet d'amics reusencs, com el sastre Cantenys, el fuster Aguilar, el barber Gulli, el boter Zamora, llogaven una caseta de bany a Salou. Està clar que molta gent tenien caseta, però he volgut triar el sastre Vélez, en Baptista Balañà, la família Torné-Barberà del carrer del Carme, en Carbonell dels vidres i els Saperes. La fotografia d'aquesta caseta amb la xiqueta és família dels darrers. La Barca i el 600 després.
Fa anys, m'havien dit que havien reparat i fet casetes de bany els fusters Capdevila del carrer del Roser i l'Anguera del carrer Alt del Carme, ofici de fuster que amb el temps ha evolucionat en altres coses.
La construcció nova a Salou hauria pogut ser una altra. Fou un error irreparable, i no només paisatgístic. Aquest Salou de la nostra Costa Daurada que tant d’amor ha captivat i encara és evident en la nostra gent de Reus.
El permís d’utilització de les casetes de bany es va suspendre per ordre del Ministerio de Obras Públicas a l’octubre del 1962, any en què el quiosc dels meus pares quiosco Instituto Misericòrdia 2, estava també fent l'última onada. Més endavant, molts dels ocupants de les casetes van comprar un apartament a Reus Camp i Mar i altres llocs, també al Reus Mediterrani.
Salou ja no era un cul de món, sinó un món de "culs" com deia l’enyorat mossèn Ramon Muntanyola.
