Si haguéssim d'anomenar un dels oficis més antics del món, a més del comerç del sexe, en podem esmentar d'altres, com els vinculats a la preparació d'aliments, els vestits, els transports, etc. Avui hem escollit el de sabater o ataconador, un ofici que, tot i caure, en mans de les indústries, encara hi ha experiències artesanals. Reus tenia tota una xarxa de sabaters que es trobaven en el Gremi de Blanquers i Assaonadors, creat aproximadament l'any 1400. La nostra ciutat disposava de moltes fàbriques d'adobats situades al carrer del Batan.
Es van regular les activitats de fabricació i comerç de productes derivats de la pell i es van diferenciar. Hi havia els guarnicioners per abastir les cavalleries de guarniments amb una gamma molt variada, les sabateries que seguien la moda del calçat i els ataconadors, qui adobaven sabates velles. Un altre epígraf era la fabricació i venda d'espardenyes de cànem, espart, sola de goma, etc. Anys després de la Guerra Civil, fer-se un calçat a mida era una mica complicat perquè no tots els artesans tenien una formació adequada i els preus no estaven a l'abast de tothom.
Parlarem de la reparació de calçat que feien els sabaters o ataconadors. Acabada la Guerra Civil, el seu lloc d'actuació a la ciutat era molt extens i repartit. Podem citar exemples al centre de la ciutat: l'Amill, del carrer Donotea; els Boj i Alegret, del carrer del Vidre; els Albero Micola, del carrer de Santa Anna; l'Albert Mercadé, a la plaça de la Farinera; l'Alegret, al carrer de Sant Pere Apòsto; el 'Rápido Gutiérrez' al raval de Jesús, qui més tard es va dedicar a la venda de calçat, i el 'Ràpido Americano,' al Fossar Vell, que va ser el primer a instal·lar una màquina anomenada 'ràpid', que disposava de diversos mecanismes per abrillantar, netejar i condicionar les sabates.
Deien els entesos que l'ofici de sabater era del mes "perillosos" socialment parlant ja que per la seva feina i proximitat amb els veïns, sabien molt de les seves coses. Hi havia altres perills. Per exemple, recordo el meu Tiet, l'Albert Mercadé, que quan treballava, tenia el costum de posar-se els claus a la boca (una acció perillosa) perquè els claus ensalivats s'aguantaven millor a la sola de la pell per clavar-los. També passa amb els claus i els caragols dels fusters, que se'ls passaven pel cabell per "engreixar-los" i poder enganxar-los millor a la fusta.
En fi, són petites tècniques que han evolucionat. Ara, la cola ha substituït els claus. També recordo que els sabaters tenien (no tots) màquines de cosir especials per reparar la pell. Alguns no en disposaven i portaven les sabates a una cosidora anomenada Hermínia, que vivia al carrer de Sant Antoni, i que treballava en una fàbrica de moneders.
