-
Pels 40 anys de la formació dels Smiths us convidem a recuperar la seva música
The Smiths
Com cada cap de setmana (i aquest és força més llarg de l'habitual, per la Setmana Santa), a Reusdigital.cat volem fer-vos una sèrie de recomanacions culturals per al vostre gaudi. Són pel·lícules, discos, llibres, sèries, exposicions... Tot plegat, per tal que les difongueu si són del vostre interès. Aquest cop, i per les dates on ens trobem, apostem per vincular les propostes que us fem amb qüestions tan profundes com la fe i la devoció, no sempre de caire religiós.
Minisèrie australiana de sis capítols de 30 minuts cadascun, Wolf like me és una producció d'Abe Forsythe (donat a conèixer per la refrescant pel·lícula Little monsters, de 2019) amb Isla Fisher i Josh Gad com a parella protagonista.
Sense entrar en detalls (tot i que des del primer episodi tot queda força clar), Wolf like me (a l'estat, amb el subtítol Nadie es perfecto) és en essència una comèdia amb tocs d'horror, que aborda quelcom tan simple com que tots tenim secrets i com els hem de gestionar quan som en parella. S'hi parla de l'amor i de la comprensió, però també de l'acceptació d'un mateix a través dels defectes dels qui ens envolten.
Quant a les crítiques, i com ja va passar amb Little monsters, n'hi ha que aplaudeixen aquesta peculiar barreja de comèdia romàntica amb elements propers al gore, mentre que altres assenyalen que la trama és absurda, fins i tot ridícula. Com sempre, quedeu-vos a mig camí d'uns i altres. Hi ha instants molt encertats, diàlegs enginyosos i elements per a la reflexió, relacions paternofilials incloses. I hi ha defectes i mancances, però el visionat no és pas una pèrdua de temps.
Si sou abonats de Prime video, podreu sortir de dubtes.
Per diversos motius, en aquest espai de recomanacions musicals tinc compromisos ineludibles. Per exemple, no puc deixar de banda que enguany es compleixen quaranta anys de la fundació de The Smiths, grup al qual tinc una especial devoció, ja des de quan funcionaven. Va ser una banda que va canviar la història, imprescindible per entendre la música de la dècada dels vuitanta al Regne Unit i referent d'una nova generació de músics. Així és que aprofito l'aniversari i dedico un record especial ―més breu del que voldria― a aquest grup de Manchester (Anglaterra).
The Smiths només va estar en actiu durant cinc anys, però van ser molt intensos. Recorro al títol d'una de les seves cançons més populars per dir-vos que, passats trenta-cinc anys, la seva llum encara es manté encesa. Va ser a principis del 1982 quan Steven Patrick Morrissey va acceptar la proposta de John Martin Maher (Johnny Marr) de formar part d'un grup de música com a vocalista. S'havien conegut uns anys abans en un concert de Patti Smith. A Marr el va captivar la sensibilitat literària i creativa de Morrissey, tot i percebre'n un caràcter difícil i de personatge solitari. Després, s'incorporarien al grup Andy Rourke (baix) i Mike Joyce (bateria), conscients que estarien a la segona línia.
La música de The Smiths aviat es va caracteritzar per la sensibilitat que desprenien les seves composicions, carregades d'una gran força emocional, amb lletres ambigües, frenètiques i alliberadores, a més de crítiques a la política de Margaret Thatcher. Tot plegat, gràcies a la perfecta conjunció entre un prodigiós guitarrista i compositor, Marr, i un excèntric poeta, Morrissey, molt influït per personatges com Oscar Wilde, James Dean o Sandie Shaw, i ferm defensor del veganisme. El plantejament del grup va estar perfectament definit des del primer moment i arrodonit per detalls exquisits, com les portades dedicades a velles estrelles, que seleccionava el mitòman Morrissey.
El grup va publicar quatre àlbums d'estudi: The Smiths (1984), Meat Is Murder (1985), l'obra mestra The Queen Is Dead (1986) i Strangeways, Here We Come (1987). Així mateix, va treure un grapat de senzills, àlbums recopilatoris i un disc gravat en directe.
Després de cinc anys junts, l'any 1987 The Smiths es van separar. Una versió dels fets diu que Marr volia prendre un altre rumb musical, mentre que Morrissey estava més centrat en la música dels anys seixanta. En canvi, l'escriptor Johnny Rogan, en el seu llibre Morrissey & Marr: The Severed Alliance ―molt recomanable―, apunta que Marr va marxar del grup per esgotament.
Veig molt difícil, per no dir impossible, que tornin a agrupar-se tots quatre, tenint en compte com van acabar les coses i els conflictes viscuts, amb judicis inclosos.
En plena Setmana Santa i encarats ja al Divendres Sant, aprofito per recomanar una cançó actual que reinterpreta una de les marxes típiques de les processons. Crîtto de lâ Nabahâ és el tema més escoltat de Califato ¾, que agafa la base de la marxa de Setmana Santa Eternidad, de la banda Rosario de Cádiz, i la transforma en una proposta electrònica.
Publicada al 2019 dins el seu primer àlbum Puerta de la Cânne, Crîtto de lâ Nabahâ ja ha assolit més de dos milions i mig de reproduccions a Spotify. Es tracta d’una proposta trencadora, que uneix els sons tradicionals de la Setmana Santa i la religió amb la cultura actual de l’electrònica i els ritmes del reggaeton.
La cançó ens trasllada al centre d’una processó, envoltats de cornetes i frases que guien la confraria: “Izquierda, delante, derecha, atrás: menos pasos quiero”, però que ens manté de peus a terra quan trenca el beat. Crîtto de lâ Nabahâ és un viatge entre el passat i el futur, entre la tradició i la modernitat que genera una barreja de sensacions en l’oient.
La peça pertany a Califato ¾, un grup creat l'any 2018 que fusiona la tradició musical andalusa amb el rock i l’electrònica. El projecte manté una postura andalusista, és a dir, que defensa la cultura i la identitat andalusa, des de la música, fins a passar pel folklore i acabant per la llengua. A banda de fer servir el lèxic pertanyent al seu dialecte, Califato ¾ escriu les lletres amb el denominat Êttandâ pal andalûh, que és una ortografia no oficial creada per reivindicar les particularitats de la parla andalusa.
Marc Busquets recomana "Wolf like me"
Minisèrie australiana de sis capítols de 30 minuts cadascun, Wolf like me és una producció d'Abe Forsythe (donat a conèixer per la refrescant pel·lícula Little monsters, de 2019) amb Isla Fisher i Josh Gad com a parella protagonista.
Sense entrar en detalls (tot i que des del primer episodi tot queda força clar), Wolf like me (a l'estat, amb el subtítol Nadie es perfecto) és en essència una comèdia amb tocs d'horror, que aborda quelcom tan simple com que tots tenim secrets i com els hem de gestionar quan som en parella. S'hi parla de l'amor i de la comprensió, però també de l'acceptació d'un mateix a través dels defectes dels qui ens envolten.
Quant a les crítiques, i com ja va passar amb Little monsters, n'hi ha que aplaudeixen aquesta peculiar barreja de comèdia romàntica amb elements propers al gore, mentre que altres assenyalen que la trama és absurda, fins i tot ridícula. Com sempre, quedeu-vos a mig camí d'uns i altres. Hi ha instants molt encertats, diàlegs enginyosos i elements per a la reflexió, relacions paternofilials incloses. I hi ha defectes i mancances, però el visionat no és pas una pèrdua de temps.
Si sou abonats de Prime video, podreu sortir de dubtes.
Marià Arbonès vol compartir amb els lectors la celebració dels 40 anys de la fundació de The Smiths
Per diversos motius, en aquest espai de recomanacions musicals tinc compromisos ineludibles. Per exemple, no puc deixar de banda que enguany es compleixen quaranta anys de la fundació de The Smiths, grup al qual tinc una especial devoció, ja des de quan funcionaven. Va ser una banda que va canviar la història, imprescindible per entendre la música de la dècada dels vuitanta al Regne Unit i referent d'una nova generació de músics. Així és que aprofito l'aniversari i dedico un record especial ―més breu del que voldria― a aquest grup de Manchester (Anglaterra).
The Smiths només va estar en actiu durant cinc anys, però van ser molt intensos. Recorro al títol d'una de les seves cançons més populars per dir-vos que, passats trenta-cinc anys, la seva llum encara es manté encesa. Va ser a principis del 1982 quan Steven Patrick Morrissey va acceptar la proposta de John Martin Maher (Johnny Marr) de formar part d'un grup de música com a vocalista. S'havien conegut uns anys abans en un concert de Patti Smith. A Marr el va captivar la sensibilitat literària i creativa de Morrissey, tot i percebre'n un caràcter difícil i de personatge solitari. Després, s'incorporarien al grup Andy Rourke (baix) i Mike Joyce (bateria), conscients que estarien a la segona línia.
La música de The Smiths aviat es va caracteritzar per la sensibilitat que desprenien les seves composicions, carregades d'una gran força emocional, amb lletres ambigües, frenètiques i alliberadores, a més de crítiques a la política de Margaret Thatcher. Tot plegat, gràcies a la perfecta conjunció entre un prodigiós guitarrista i compositor, Marr, i un excèntric poeta, Morrissey, molt influït per personatges com Oscar Wilde, James Dean o Sandie Shaw, i ferm defensor del veganisme. El plantejament del grup va estar perfectament definit des del primer moment i arrodonit per detalls exquisits, com les portades dedicades a velles estrelles, que seleccionava el mitòman Morrissey.
El grup va publicar quatre àlbums d'estudi: The Smiths (1984), Meat Is Murder (1985), l'obra mestra The Queen Is Dead (1986) i Strangeways, Here We Come (1987). Així mateix, va treure un grapat de senzills, àlbums recopilatoris i un disc gravat en directe.
Després de cinc anys junts, l'any 1987 The Smiths es van separar. Una versió dels fets diu que Marr volia prendre un altre rumb musical, mentre que Morrissey estava més centrat en la música dels anys seixanta. En canvi, l'escriptor Johnny Rogan, en el seu llibre Morrissey & Marr: The Severed Alliance ―molt recomanable―, apunta que Marr va marxar del grup per esgotament.
Veig molt difícil, per no dir impossible, que tornin a agrupar-se tots quatre, tenint en compte com van acabar les coses i els conflictes viscuts, amb judicis inclosos.
Estel Romeu recomana "Crîtto de la Nabahâ"
En plena Setmana Santa i encarats ja al Divendres Sant, aprofito per recomanar una cançó actual que reinterpreta una de les marxes típiques de les processons. Crîtto de lâ Nabahâ és el tema més escoltat de Califato ¾, que agafa la base de la marxa de Setmana Santa Eternidad, de la banda Rosario de Cádiz, i la transforma en una proposta electrònica.
Publicada al 2019 dins el seu primer àlbum Puerta de la Cânne, Crîtto de lâ Nabahâ ja ha assolit més de dos milions i mig de reproduccions a Spotify. Es tracta d’una proposta trencadora, que uneix els sons tradicionals de la Setmana Santa i la religió amb la cultura actual de l’electrònica i els ritmes del reggaeton.
La cançó ens trasllada al centre d’una processó, envoltats de cornetes i frases que guien la confraria: “Izquierda, delante, derecha, atrás: menos pasos quiero”, però que ens manté de peus a terra quan trenca el beat. Crîtto de lâ Nabahâ és un viatge entre el passat i el futur, entre la tradició i la modernitat que genera una barreja de sensacions en l’oient.
La peça pertany a Califato ¾, un grup creat l'any 2018 que fusiona la tradició musical andalusa amb el rock i l’electrònica. El projecte manté una postura andalusista, és a dir, que defensa la cultura i la identitat andalusa, des de la música, fins a passar pel folklore i acabant per la llengua. A banda de fer servir el lèxic pertanyent al seu dialecte, Califato ¾ escriu les lletres amb el denominat Êttandâ pal andalûh, que és una ortografia no oficial creada per reivindicar les particularitats de la parla andalusa.
Califato ¾ també té propostes menys eclèctiques, però igualment sorprenents, que resulten un descobriment agradable. A Tó ba a çalîh bien mamá, col·laboració amb Queralt Lahoz, hi trobem uns ritmes més tranquils marcats per una base de hip-hop i la veu de la cantant de Santa Coloma de Gramenet.
Per acabar, una curiositat relacionada amb la cançó recomanada i amb les dates en què ens trobem és que la marxa original, Eternidad, pertany a la banda Rosario de Cádiz, de qui també és la marxa El amor, que és la base d’on sorgeix Demasiadas Mujeres de C. Tangana. I amb aquesta recomanació desitjo als lectors una bona Setmana Santa!
Etiquetes:
