Dimarts, 20 d'Abril de 2021

Diego 'El Cigala': ‘He plorat moltes llàgrimes’

El ‘cantaor’ actua, el diumenge 4 d’agost, en el Festival de Música Internacional de Cambrils

04 d'Agost de 2019, per Enric Garcia Jardí
  • La gira internacional de Diego 'El Cigala' recorda la publicació del disc 'Lágrimas negras'

    Cedida

Diego Ramón Jiménez Salazar (Madrid, 1968) és un reconegut ‘cantaor’ de flamenc. Encara que el seu naixement provoqués una disputa familiar davant de la pila baptismal, per decidir si la criatura s’havia de dir Diego, com exigia el pare, o Ramón, com preferia el tiet, al final ha resultat que tothom el coneix com ‘El Cigala’. La casualitat ha volgut que el seu nom artístic, encunyat pels germans Losada, formi part de la família dels crustacis, com el de Camarón de la Isla, per qui professa admiració.

Aquest diumenge 4 d’agost, Diego ‘El Cigala’ actua en el Festival de Música Internacional de Cambrils. L’espectacle s’inscriu en el marc de la gira internacional amb la qual l'artista gitano commemora el 15è aniversari del disc ‘Lágrimas negras’, l’obra mestra a la qual va posar veu, acompanyat del pianista Bebo Valdés, l'any 2003, i que es va convertir en l’ascensor definitiu de la seva carrera musical.

‘El Cigala’ exprimeix la vida, i no se n’amaga pas. En la conversa demostra que és un home afable i rialler, potser perquè massa vegades ha hagut d’estremir-se de dolor. Ell sap el que significa vessar llàgrimes negres i, poques hores després, amb la ferida oberta, oferir un concert memorable a milers de quilòmetres de casa. Els necis només saben veure-hi l’histrionisme del personatge televisiu que, quan també fa acte de presència dalt de l’escenari, li fa ombra. Els embats, tanmateix, li han ensenyat que la prioritat, per a ell, és viure amb intensitat el present. ‘Cal estar sempre ebri’, va escriure Baudelaire. 'Però, de què?'. Doncs, en el cas d''El Cigala', de ritme, de vodka amb taronja, de sentit de l'humor.

A ‘La Fuente de Bebo’, canta: ‘Yo bebo de una fuente que emana corrientes de luz, y que me alumbra’. Què destacaria de Bebo Valdés, vostè que el va conèixer?

En Bebo és melodia, és genialitat, és part de la meva ànima.

Imagino que deu guardar molts records, de la gravació de l’àlbum ‘Lágrimas negras’, amb ell.

Home, pensa que jo era molt jove, quan el vam enregistrar. Va ser un impacte total. Allà hi va haver massa emoció. El ‘Lágrimas negras’ em fa pensar en dues paraules: estimar i viure.

Com és que vostè s’ha interessat, d’uns anys ençà, per la música llatina?

A mi sempre m’havia cridat l'atenció la música llatina, però el piano d’en Bebo va fer m’hi endinsés. Va ser llavors quan em vaig deixar captivar per la música de Los Muñequitos de Matanzas, de La Sonora, d’Héctor Lavoe, d’Óscar d’León i de tants altres. I em vaig enamorar de la salsa. En Bebo va ser l’incentiu definitiu perquè fes el pas cap als ritmes llatins.

Què creu que tenen en comú el flamenc i, per exemple, el tango, el bolero i la salsa?

Doncs que són molt vertaders, molt de la terra. Surten de l’ànima. Potser els cubans toquen un guaguancó i nosaltres per ‘bulerías’, però per a mi, en el fons, és tot el mateix. Té la mateixa profunditat.

Es refereix sovint al flamenc com un “estat d’ànim”.

Sí, perquè és una música que depèn de com et sents en un moment determinat. És una música plena d’emocions.

Ostres, però haver de bolcar tota aquesta intensitat emocional a dalt de l’escenari deu ser esgotador, i no només en un sentit físic, és clar…

Exacte, esgota molt, moltíssim. Però també notes com es crea una complicitat amb el públic. I, per a mi, això és fonamental, m’ofereix vida.

Durant la infància, el pare ja se l’enduia a les actuacions, a Torre Bermeja. Allà va tenir ocasió de veure, entre d’altres, Camarón de la Isla. En alguna ocasió ha explicat que aleshores era tan menut que si entrava la policia al local l’havien d’amagar de pressa rere la barra...

Aquella època va ser molt bonica, tot i que m’hauria agradat viure-la de més gran [riu]. El meu pare sempre em portava als ‘tablaos’. I, de fet, ell també hi cantava. És a dir, que des de petitet ja vaig tenir, al meu davant, tot un quadre de ‘poderío’, del qual vaig aprendre moltes coses.

I aleshores ja intuïa que el seu futur professional estaria relacionat amb la música?

Em sembla que sí. A veure, també m’hauria fet molta il·lusió ser futbolista. Tenia bon toc, eh [riu].

De fet, quan va cantar en públic per primera vegada, en un certamen, el pare li va comprar, com a obsequi, una pilota de futbol.

Exacte. Em vaig presentar a un concurs per a talents joves, i el vaig guanyar. El meu pare es va quedar els diners del premi, i a canvi em va comprar una pilota de futbol. I saps què? Va ser genial. Aquella pilota ho representava tot, per a mi. Per fi podia disposar d’una pilota pròpia!

Hi pensa sovint, en els orígens?

Sí, perquè sinó... Malament.

És evident que vostè és un enamorat de la vida.

M’agrada molt viure. Estimo la vida i estimo Déu, i soc amic dels meus amics.

Rere aquest Cigala desenfrenat i alegre, tanmateix, també hi ha un Cigala que ha plorat moltes llàgrimes, i que potser per això vol aprofitar al màxim la vida...

Sí, he plorat moltíssimes llàgrimes. Crec que massa. Em sembla, però, que el més difícil i valuós és saber riure en els moments que la vida et fa plorar. I jo puc dir que ho aconsegueixo sovint.

En el concert del Palau de la Música, el passat desembre, em vaig fixar que quan el públic l’aplaudia, vostè s’apartava del centre de l’escenari, on volia que se situessin els músics que l'acompanyen.

Ho faig sempre. M’agrada donar-los joc. És a dir, ells són una part essencial de mi. Vull que sentin que el meu èxit també els pertany. La bona relació amb els col·legues és importantíssima.

No hi ha un punt de timidesa, també, però, en el seu gest d’enretirar-se? Almenys, a mi m'ho semblava.

Sí, sí, també, també [riu].

A la seva formació fa temps que l’acompanya el pianista Jaume Calabuch, en ‘Jumitus’, del barri de Gràcia. Un artista.

És un fora de sèrie, un geni. Jo crec que, després d’en Bebo, en pau reposi, és el pianista que millor em coneix. Vaig entrar en contacte amb ell després d'haver fet una primera gira amb en Chucho Valdés. Necessitàvem un pianista per al ‘Picaso en mis ojos’, i des d'aleshores en 'Jumitus' s’ha quedat amb mi. I ja fa 15 anys, de tot plegat!

I com se sent, transcorreguts 15 anys de la publicació del ‘Lágrimas negras’?

Ho visc com si encara fos el primer dia, com si l’acabéssim de gravar. Però el cert és que ja soc 15 anys més gran. I no et negaré que tot pesa una mica més [riu].

No obstant, sembla que no ha perdut pas l’energia.

No, faltaria! I això és important. Però ara el context és un altre. Estic sempre rodejat dels meus fills, i és meravellós.

Parlar del ‘Lágrimas negras’ significa mirar cap enrere. Mirem, doncs, cap endavant, per acabar. Si no vaig errat, vol publicar un disc dedicat a la música clàssica, amb obres de Manuel de Falla i Mozart, entre d’altres. En quina fase està el projecte?

Doncs mira, encara hi treballem. Quan acabi aquesta gira vull portar-lo a terme d’una vegada per totes, amb el director Gustavo Dudamel. Imagina’t el que pot arribar a sortir, amb ell i l’Orquestra Filharmònica de Viena! Serà la ‘rehòstia’. És qüestió, tan sols, que tots plegats trobem les hores per a fer-lo possible.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics