Nostàlgia entretinguda

'Netflix' ha estrenat, aquest passat cap de setmana, la sèrie 'Cobra kai'. Es tracta d'una inesperada continuació de la cèlebre saga Karate kid dels anys 80, que fa un parell d'anys enrere van impulsar a la plataforma de pagament de 'Youtube'. Tres dècades després dels fets, els seus dos protagonistes es retroben per casualitat i d'aquí en sorgiran nous enfrontaments. Si bé d'entrada tot plegat pot fer mandra (la nostàlgia no sempre funciona), el cert és que aquesta seqüela rutlla pel seu to autoparòdic i perquè és capaç de rellegir l'original i aportar una visió no tan simplista, plena de grisos i matisos. 

Sense pretensions

No és pas casualitat, doncs, que a la popular 'Cómo conocí a vuestra madre' un dels personatges es referís un cop rere l'altre a 'Karate kid' com ho fes, és a dir, posant-se a la pell no pas del vencedor sinó del vençut. I és aquest, ara, l'autèntic protagonista d'una ficció que aborda el pas del temps i el fet que aquest no sempre aconsegueix que les ferides es tanquin. Ja en el seu punt de partida, 'Cobra kai' atrapa i enganxa per la presentació dels antagonistes. LaRusso és triomfador; feliçment casat, ven cotxes i tot allò que l'envolta és luxe. Lawrence, per part seva, perd la feina en el primer episodi i navega sense rumb. 

Les dues temporades existents (s'ha confirmat la tercera) segueixen a grans trets la transmissió de valors d'aquelles pel·lícules dels 80. Parlem d'escollir entre el bé i el mal, de l'honor i la compassió, de la família i de l'amor. I es tracta, sobretot, de no tornar a repetir els errors de la joventut. Si a més hi afegim clàssics de la ràdioformula ianqui i una estètica que evoca directament els anys dels Goonies, sembla una evidència que potser no som davant la millor ficció del catàleg de 'Netflix', però potser sí davant d'una de les més autoconscients i sense pretensions.