Quan els dies passen i corren els anys, de tant en tant ens aturem per celebrar-ho. Aquests dies, ens hem assabentat que el Xavier Amorós ha fet noranta anys, i en un moment o altre, i al Pradell i a Reus, hem festejat l’aniversari. Quan això arriba, fem memòria i anem girant els fulls, com quan ens apropem a la capsa de les fotografies i, en destaquem aquelles que, per la raó que sigui, ens traspuen els millors records. Com cadascú té la seva capsa i els seus àlbums, resulta que no tots veiem les mateixes imatges i, si les veiem, no escollim idèntics moments. Per això no tinc cap mena de recança d’escollir una de les meves fotografies, per festejar amb el lector de Reus Digital els noranta anys de la vida de Xavier Amorós.
Quan vaig conèixer el Xavier Amorós jo tenia setze anys i alguns mesos, i el cap m’anava ple d’idees, algunes d’elles ben confoses. No s’oblidi que eren temps en els quals, als civils, ens manava un general, i la vida estava ben plena d’un cert ordre quartelari, ximple i bèstia, que no afavoria massa el sentit crític dels arribats a jove. En aquest panorama, el professorat a l’Institut tirava a “castellanufu”, i per prudent –no fos cas que perdessin la magra setmanada- resultava poruc i a nosaltres ens començaven a atreure els més malvats, aquells que havien perdut la guerra. El Xavier Amorós, a alguns de la meva generació i també a alguns que vingueren més tard, ens obrí unes quantes finestres, és a dir, airejà l’ambient que tufejava. Ens aquesta fotografia de la meva memòria, hi veig un home cordial, educat, culte i crític, amb sentit de l’humor i una finor especial, amb bon gust. Aquestes virtuts, en un món reussenc, on els estraperlistes i els fatxendes, trepitjaven fort, fardaven de Bentley o Cadillac de marca, però només resultaven emprenedors pel que tenien de tramposos, i on, els altres, els sotmesos, ataconats pels manaies de torn, s’enmirallaven en la seva riquesa i no s’estaven d’enllustrar-los per si de cas els queia alguna engruna, trobar algú diferent, que tenia més bon gust que aquells nous rics i que, a més a més era culte i que no es mossegava la llengua, era un privilegi per a una generació jove, neguitosa per trobar una corda on aferrar-se. I no vàrem ser tan carallots de perdre’l.
Quan parlo d’aquest temps, a l’inici dels anys seixanta, el Xavier Amorós ja era un poeta reconegut, no pels oficials però si pels oficiosos, és a dir, per aquells que intentaven crear un cànon literari modern a la Catalunya de la postguerra. Escrivia a poc a poc, dubtant. Incapaç de defugir que, allò que havia escrit abans, podia millorar-se, crític amb ell mateix. Sabia de les seves limitacions en la vida quotidiana, era prudent i tot i la seva fermesa d’esperit, sabia que l’enemic tenia mala bava i evitava donar-li arguments perquè el destruissin. Però quan escrivia gaudia de la llibertat del veritable escriptor, llibertat que li permetés només ser fidel al propi instint i al propi punt de vista. En aquesta llibertat ens educava. Ens ensenyava a llegir més que escriure, a pensar més que a fer, de ganes de fer coses en teníem masses, i enfront de les situacions més sòrdides ens ensenyava a ser crítics i prudents, més savis que eixelebrats, a ser sobretot eficaços, perquè es tractava que aquell malson durés el menys possible, que els nostres errors no el fessin etern.
Al cap d’un temps de relacionar-nos, vaig saber que el Xavier Amorós estudiava magisteri a Tarragona, que volia ser mestre. Mai li ho vaig dir, pensava que no calia, però ara si que penso que ho he d’escriure. No tenia cap sentit que el Xavier Amorós estudiés magisteri. Ell ja era mestre, ens ensenyava a tots, i li teníem la devoció dels deixebles. Ara, en veure la fotografia del records, la seva figura s’amplifica. Per a nosaltres mai sols va ser el poeta, l’escriptor, això era pels altres. Per a nosaltres, tan interessats com qui més per la seva obra, ens sabíem la seva poesia de memòria, l’important era el seu mestratge. I ara, passat el temps, als noranta anys, és al meu mestre Xavier Amorós, a qui vull recordar.
Ramon Gomis és dramaturg i metge endocrinòleg.
