L’atur continua baixant tant si tenim en compte les dades de l’antic Inem com les de l’Enquesta de Població Activa (EPA). Segons el primer es registraven al mes de juny 4.763.680 persones aturades a l’Estat espanyol i 617.288 a Catalunya. Per altra banda segons l’EPA del segon trimestre de l’any hi ha 5.997.500 aturats a l’Estat espanyol i 873.000 persones a Catalunya lo que representa una taxa d’atur d’un 26,3% i d’un 23,8% respectivament. Com es veu les dades que ofereixen aquests dos mecanismes de recompte són molt dispars i per tant cal tenir en compte les diferències entre el registre i l’enquesta. Així mateix, fa pocs dies s’han publicat les dades d’atur registrat del mes de juliol en el qual el número de persones aturades inscrites a les oficines de treball va disminuir en 64.866 a nivell estatal i en 6.859 a Catalunya, una dinàmica de descens de l’atur que continua per cinquè mes consecutiu. Però, tot i l’aparença de ser unes bones dades a ningú se li escapa que aquests descensos són un miratge que aviat acabarà i que alhora amaguen aspectes molt preocupants.
Pel que fa als descensos tenim que aquestes reduccions del nombre de persones aturades contenen una disminució significativa de la població activa, és a dir, de les persones en edat de treballar que busquen feina. En aquest cas en el que va d’any la població activa s’ha reduït en 349.100 persones segons l’EPA. Així mateix, dins d’aquests descensos cal destacar la gran quantitat de persones que es veuen forçades a emigrar a un altre país o tornar al seu país d’origen en busca d’una oportunitat laboral digna que molts cops no existeix ja que el model de precarietat esta globalitzat. Aquests fets constitueixen un exili econòmic en tota regla.
Pel que es refereix al tipus de contractes les dades mostren que més del 90% dels contractes que es generen són temporals i que, per tant, molt probablement la majoria s’extingiran en acabar la temporada estival. Així mateix també destacar el gran augment de la contractació a temps parcial la qual en aquest semestre duplica a la de temps complet i ja conforma un 16,41% del total de persones que treballen en tot l’estat. Ressaltar també que aquests tipus de contractes a temps parcial són molt utilitzats en el sector serveis, sobretot en l’àmbit del turisme, i que comporten molts cops unes condicions laborals molt precàries en quant a nombre d’hores reals treballades, salaris, etc.
Tampoc cal oblidar que si tenim en compte les dades interanuals l’atur continua augmentant. Al respecte les dades de l’EPA mostren que en el darrer any l’atur ha augmentat en 284.400 persones, és a dir, un 1’7%. En quant a les persones aturades de llarga duració aquest col·lectiu suposa el 48,4% del total, 2.897.600 persones, de les quals milers ja no cobren cap prestació o ajuda. Així mateix, el nombre de llars amb tots els seus membres a l’atur ha augmentat en el que va d’any en 83.500 persones arribant fins a l’esgarrifosa xifra de 1.821.100 i pel que fa als joves la taxa d’atur d’aquest col·lectiu continua per sobre el 55% afectant a 933.300 joves que busquen feina i no en troben.
Amb aquest dramàtic panorama no hi ha cap motiu per alegrar-se d’aquestes dades de 'reducció' de l’atur, menys encara quan aquestes són producte de la conjuntura estiuenca. Arribats a aquest punt cal tenir molt en compte quina és l’estratègia que s’està duent a terme i que s’ha accelerat amb la crisi. El que es vol clarament és canviar el model de relacions laborals per suposadament ser més competitius a nivell internacional i, per tant, instaurar un model en el qual els baixos salaris, la temporalitat i unes pitjors condicions laborals estiguin generalitzats, és a dir, un model de precarietat total que s’està imposant gràcies a l'enorme exèrcit de mà d'obra barata disposat a treballar per un o varis salaris de misèria o a empassar-se tot el que calgui per por de perdre la feina. Així, l’atur i la precarietat fan augmentar les desigualtats i la pobresa i empitjoren les condicions de vida de les classes populars. Tot això acompanyat de les polítiques d’austeritat i de retallades que afecten en gran mesura a la protecció social i als serveis públics, lo qual configura un context d’autèntic drama social on no es cobreixen les necessitats bàsiques per una vida digna. Així doncs, la reducció dels salaris i l’abaratiment dels acomiadaments és el que els grans empresaris i els seus governs amics sempre han buscat per així augmentar o mantenir els seus estratosfèrics beneficis.
És per això que es van aprovar diverses reformes laborals pel govern del PP però també del PSOE que han suposat una darrere l’altra una volta de rosca més en la pèrdua de drets laborals per part de la classe treballadora. En aquest sentit, un exemple clar d’aquesta línia ideològica és la darrera proposta del Fons Monetari Internacional (FMI) que propugna la reducció d'un 10% dels salaris a l’Estat espanyol com a mesura per incentivar la contractació. És a dir, el que ens estan dient és: “teniu que treballar més per menys per a que nosaltres puguem mantenir o augmentar els nostres beneficis”. Així doncs, el que existeix és un conflicte d’interessos entre classes socials. Cal doncs prendre consciència d’aquesta situació, d’aquesta lluita de classes i plantejar una mobilització contundent sostinguda en el temps i acompanyada de la construcció d’alternatives des de baix coordinades les unes amb les altres que siguin favorables als interessos de les classes populars.
