A vegades hi ha gent a la que li agrada xerrar més del compte, molts cops sense referències d’allò que parlen, és doncs des de la ignorància abismal d’allò “important i transcendent” que la gent parla i parla.
Són temes varis: crisi, política, religió i altres temes susceptibles de ser prohibits en un refugi antiaeri. Per sort avui no hem de patir per haver-nos de refugiar pensant que d’un moment a l’altre pot caure algun artefacte explosiu del cel. Ja en tenim prou amb la guerra que vivim: crisi, atur, pobresa...
El fet de que jo i tants altres afirmem la limitació del ésser humà es pot veure donat per diferents aspectes, físic, moral, psíquic, entre d’altres. L’aspecte moral és per mi la limitació més gran, ja que és en aquest aspecte que tots fallem. Plorem quant perdem a algú estimat, riem si algú ensopega, dubtem d’allò diví i fins i tot alguns creen mons paral·lels on la realitat personal i subjectiva preval a les normes cíviques, morals i legals del món civilitzat d’avui dia.
Però, que entenem per un món civilitzat i moral? Som realment conscients de la pressió exagerada d’allò que depèn dels grans loobys? Crec fermament que no. Les grans empreses multinacionals, el G20, la UE i sobretot els EUA i la China són grups poderosos que decideixen com i cap a on la humanitat ha d’anar. El problema és que nosaltres, els humans, no podem decidir a la perfecció com guiar a milions i milions de persones, els humans som limitats.
És cert que el món actual necessita estructures supranacionals per poder defensar els interessos comuns, la llàstima és que prevalen, molts cops, els interessos personals i empresarials als dels ciutadans.
El problema no és la crisi econòmica, el problema principal és la crisi moral. Sense moral ni consciència responsable es perden els valors i sense valors el que preval és l’egoisme i el benefici propi, fent que hi hagi una voluntat de fer milions i milions a costa de sobrevalorar la matèria. Els humans limitats (tots) van aprofitar-se de la època daurada fictícia on els bancs (dirigits per gent igual de limitada que els demés) atorgaven préstecs i hipoteques a 50 i 60 anys i la gent comprava a promotors i constructors immobles sobrevalorats. Al mateix temps augmentava la demanda de mà d’obra i creixia l’abandonament escolar ja que els nois deixaven els estudis per treballar en la construcció guanyant sous de 2.000 i 3.000 euros. Es compraven cotxes de 30 i 40 mil euros a pagar en 20 anys i ara ja sabem com ha acabat tot això: en una autèntica calamitat social.
Els grans economistes i ecònoms no varen predir que la situació s’estava torçant i no vam poder rectificar a temps i ens va arribar la gran crisi econòmica que a tantes i tantes famílies ha deixat sense treball, sense casa, sense il·lusions per viure. Realment una situació dramàtica.
Finalment de tot aquest 'putiferi' l’únic que n’ha quedat és la gran evidència d’assegurar que els humans som limitats.
