El PSC va celebrar el passat 17 de novembre un Consell Nacional extraordinari per abordar el 'dret a decidir'. Un Consell Nacional que certifica la divisió entre la direcció i els crítics. Incapaços d'arribar a la cita amb una postura unitària, malgrat intentar-ho fins a retardar una hora l'inici de la trobada, van acabar votant dues resolucions diferents. Finalment les tesis del partit es van imposar per 258 vots enfront dels 41 de l'altra proposta.
La dirección del partit no vol votar quelcom de positiu a Catalunya per no haver de fer-ho contra el PSOE a Madrid. Els crítics avalen estudiar l'acord de les altres forces parlamentàries a favor del dret a decidir que insta l'executiu de Mariano Rajoy a traspassar a la Generalitat la competència de convocar una consulta a Catalunya. El PSC, venut al PSOE, s’ha desdit de la consulta, perque no la vol el PSOE. Una altra vegada el PSC fa pinya amb el PP i C’s.
Segons Raimon Obiols: “Cal mirar les coses cara a cara. La darrera enquesta de Metroscopia per a El País assenyala que només un 42 % dels que votaren el PSC tenen decidit repetir el vot; que la representació al Parlament passaria de 20 a 13 diputats; que un 77 % dels ciutadans (un 54 % dels electors socialistes) desaprova la gestió de Pere Navarro; que la meitat de l’electorat socialista desaprova la tasca del grup del PSC al Parlament.
Les enquestes no són les taules de la llei, però quan són tan greus marquen rotundament una tendència, sobretot si es recorden els resultats electorals del PSC en el llarg període: 1992 (Obiols, 27,5%), 1995 (Nadal, 24,8%), 1999 (Maragall, 37,8%), 2003 (Maragall, 31.1%), 2006 (Montilla, 26,8%), 2010 (Montilla, 18,3 %), 2012 (Navarro, 14,4%). El PSC està electoralment en situació d’emergència, però això no és el més greu: el propi partit està en zona de risc. No és que tingui un problema, en té uns quants: alguns, derivats de les crisis actuals a Catalunya i a Espanya; altres, de collita pròpia. Cap d’ells té una solució fàcil i com més trigui a fer-hi front, pitjor.
Durant la dictadura vam intentar que es produís la màxima unitat possible. L’anomenàvem la política de les tres unitats: unitat de totes les forces democràtiques, unitat de tots els socialistes en un únic partit i unitat sindical. En el camp de la unitat democràtica vam aconseguir quelcom que a la resta de l’Estat no es va produir: l’Assemblea de Catalunya. En el camp de la unitat socialista, vam fer un partit que durant dècades ha tingut un pes polític molt important a Catalunya. En el camp sindical, les centrals sindicals treballen bastant unides.
Actualment els dos governs, el d’Espanya i el de Catalunya, apareixen paralitzats, instal·lats en les habituals recriminacions recíproques, les denúncies i queixes repetides; reiterant els mateixos estereotips, les mateixes expressions fetes, les mateixes fórmules genèriques. Fins i tot els mateixos silencis, matisos i sobreentesos. Qui dia passa, any empeny, deuen pensar… Però les conseqüències actuals i futures d’aquesta situació són molt perilloses.
Ultra la paràlisi, els governs de Barcelona i Madrid tenen altres coses en comú: comparteixen unes mateixes polítiques de desmantellament de l’Estat del benestar; estan afectats per casos gravíssims de corrupció; i s’han anat instal·lant en unes estratègies sense sortida, de les que temen, amb raó, acabar essent víctimes. Per això creuen que les tàctiques de confrontació els hi poden proporcionar excuses, camuflatges per a tapar la realitat i vies d’escapament i supervivència. Generen un cercle viciós quasi perfecte".
Sebastià Barrufet és periodista.
