La definició d'estadista diu: "Home d'estat. Persones que actuen per damunt de partidismes i sectors, són gent que busquen el bé comú i assumeixen les seves responsabilitats"
Adolfo Suárez ha estat l'únic des de la transició. En pocs anys, fins que se'l van carregar, va prendre decisions d'estadista. Tot un llistat: els Pactes de la Moncloa, el reconeixement del PCE i del PSUC, la tornada del president Tarradelles i la recuperació de la Generalitat i de l'Estatut (que la barbàrie franquista, quan l'exèrcit feixista entrà a Catalunya per Lleida, havia derogat), la liquidació del Tribunal d'Ordre Públic (TOP) de nefasta memòria, la legalització dels sindicats clandestins i desmantellament dels sindicats verticals i la devolució de multes als detinguts. També creà l'Estat de les Autonomies que el temps ha demostrat que només n'hi ha dues: Catalunya i el País Basc, posant a ratlla l'estament militar, també relacions difícils amb l'Església... de 1977 al 1981, un curt però intens i decisiu període.
Ara tothom l'enalteix, però entre tots el van fer caure, principalment la UCD, una barreja de socialdemòcrates, demòcrates cristians, lliberals, persones de la dreta, personatges que manaven a l'ombra i altres.
La senyora Pilar Urbano en part té raó en el seu llibre. Des de l'any 1980 fins a l'octubre de 1982, vaig ésser senador, triat junt amb l'exconseller Pi i Sunyer, pel Parlament de Catalunya i vaig viure tot l'afer Suárez i la descomposició de la UCD votant els uns contra els altres. Es parlava del ruido de sables. Es parlava de la reunió a Lleida del general Armada (a on era la màxima autoritat militar) amb l'alcalde de Lleida, el senyor Ciurana (PSC-PSOE), Zuñiga Hergoz (PSOE) i Joan Raventós (PSC) per conspirar contra Suárez i es parlava d'un incident greu en una reunió de generals. Es parlava que el rei n'era sabedor i que l'estament militar exigia fer fora Suárez. Es parlava que Fraga, Blas Piñar pressionaren al Congrés en la seva etapa constitucional per derogar l'article VIII de la Constitució encara no aprovada. El PSOE estava desacreditant la figura de Suárez, tahúr del Mississipi, perquè l'havia guanyat dues vegades, el 1977 i el 1979. Uns anys convulsos i de frenètica activitat política.
Quan un s'adona del moment greu i de crisi que té la nostra societat actual i com impera la passivitat, l'atonia i, de vegades, la indiferència del Govern davant la misèria, l'atur, la passivitat, l'atonia i, de vegades, la indiferència del Govern davant la misèria, l'atur, la violència contra els pobres, que de l'any 2000 al 2007 es creien classe mitjana i que des d'aleshores, quan esclatà la crisi i van passar a ésser més pobres encara i gairebé irrecuperables, amb la pèrdua de valor adquisitiu, la pèrdua de lloc de treball, de perdre quasi el dret i la facultat de ser pares i de tenir cura i procurar ensenyar bé i orientar un futur per als fills, i alimentar-los i el seu dret a viure en un entorn familiar positiu i digne.
Al contrari, sí que actuen per salvar els corruptes i la gent dels banc que van arruïnar els seus clients amb hipoteques i preferents venudes com a beneficis extres. I a qui ningú en demana responsabilitats. Unes pinzellades optimistes, de persones que sí actuen per als ciutadans.
El nostre país és petit, però fort creador de sinergies, amb personalitat, vicis i defectes però també qualitats. Som eficaços i creatius i hem d'honorar a cinc persones, que no em canso d'esmentar, totes elles dones, que marquen una pauta i que són al costat dels pobres i de la societat civil en general. Només diré els seus noms: Muriel Casals, Ada Colau, Carme Forcadell, la monja Forcades i la madre Lucía. Tothom les coneix i sap el que fan. Són exitoses i el país que les tenim de ciutadanes n'hem d'estar orgullosos. Per assolir la independència el paper de la dona és fonamental.
Jordi Escoda i Vilà és exdiputat i exsenador del Parlament de Catalunya.
Dimarts, 23 d'Abril de 2024
