Gol reial en pròpia porteria

No sé què té el mes d'abril que m'agrada tant i aquest de manera especial: l'aniversari del meu pare, els primers dies de primavera, la proclamació de la Segona República, la Revolució dels Clavells, la diada de Sant Jordi amb els llibres, les roses i el conte del drac… I, enguany, aquesta història del rei que caçava elefants.

Ara, el sobirà ha demanat perdó per anar-se'n de cacera en temps de crisi, no per moltes altres coses: per la caça d'animals indefensos, pels negocis dubtosos del seu gendre, per la reducció del finançament de la casa reial en només un dos per cent, per una vida frívola i luxosa... Hauria preferit, però, un altre final per a aquesta trista història. Potser si ara l'escric, algun dia es farà realitat.

El rei entra, de manera discreta, sol, caminant amb lentitud i una certa dificultat, al Museo de Historia de Madrid. S'apropa al taulell de l'entrada, on un home tranquil llegeix mentre espera que entri algun visitant. Primer, el monarca es treu la corona del cap i la mira durant una estona amb nostàlgia i melanconia, com qui es desprèn per sempre d'un objecte personal molt valuós, que l'ha acompanyat tota la vida, carregat de simbolisme i de records.

Després, la deixa sobre el taulell amb delicadesa. A continuació, treu una escopeta d'una funda negra i elegant, i després d'observar-la detalladament, i d'acaronar-la, també la deixa, amb molta cura, sobre el taulell. El conserge del museu aixeca el cap, el mira sorprès durant uns quants segons, amablement li dóna les gràcies i somriu. Aleshores, el monarca surt al carrer, caminant una mica coix, com un ciutadà més.

En realitat, el rei s'ha fet un gol en pròpia porteria i ha demanat perdó amb un parell de frases curtes i molt preparades. Com diria la meva mare: “De buenas intenciones está empedrado el infierno”.