Dimecres, 24 d'Abril de 2024
Laureano Sanz
Ministerio de Defensa
Laureano Sanz y Soto de Alfeirán, Capità General de Catalunya durant la revolució de La Jamància de 1843 i cap superior de Prim, fou el responsable del bombardeig de Barcelona, segons es desprèn de la documentació consultada. Nascut a Tuy (Pontevedra) a l’any 1793, va ingressar a l’exèrcit a l’edat de tretze anys al Regimiento de Aragón com a cadet. Al 1837 fou designat Comandant General de Burgos, ascendint a Mariscal de Camp i posteriorment a Tinent General, desenvolupant, successivament, entre d’altres, els càrrecs de Capità General de Catalunya entre el 25 de setembre i el 12 de desembre de 1843. Va substituir en el càrrec a Miguel de Araoz per no reprimir aquest últim la revolta de La Jamància. Va estar en possessió de les Grandes Cruces de San Fernando, San Hermenegildo y Carlos III. Va rebre al 1844 la medalla d’or de la ciutat de Barcelona de mans del consistori barceloní per ajudar a reprimir la revolta. Va traspassar a Elorrio (Biscaia) el 5 de setembre de 1868.
El bombardeig de Barcelona
S’han explicat sobre manera els fets que portaren a la revolta de la ciutat de Barcelona, La Jamància, i de com el general Prim va passar d’heroi a traïdor un poc més d’un mes, però la consulta de documentació del període que ens ocupa, permet conèixer com el Comte de Reus es trobava fora de la ciutat, sota les ordres de Laureano Sanz a Gràcia, en un primer moment, i després en diferents ciutats (Molins de Rei, San Andrés de Palomar, Sabadell, Mataró, Girona, Figueres, Hostalric, Sarrià de Ter i Villabertran) per reprimir els aixecaments que contra el govern de Serrano s’estaven produint.
Mentre el nostre fill il·lustre es troba a Sabadell rep del general Serrano, que era Ministre de Guerra, el càrrec de Mariscal de Camp, la faixa i la carta laudatòria per la seva acció de San Andrés de Palomar. El dia 25 de setembre, Laureano Sanz és nomenat Capità General del Principat en substitució de Miquel de Araoz que, durant els dies anteriors havia estat dirigint els atacs a Barcelona des de la Ciutadella.
Prim continua amb les seves accions i durant l’assalt a Mataró del 26 de setembre, escriu al seu superior, Laureano Sanz, explicant-li el que havia passat i on li diu que “después de esta victoria, Barcelona le abrirá a usted las puertas. Si no fuese así, usted me dirá si estima más su rendición o el exterminio de las fuerzas de Ameller, quedando en cualquier caso dispuesto a ejecutar lo que usted mande con la esperanza del mejor éxito. Si quiere usted que pase a verme con usted, se servirá avisarme o darme las órdenes que estime convenientes…”. Mentrestant, els bombardejos entre els insurgents i les tropes governamentals a Barcelona són constants ja des de començaments de setembre i Sanz, a finals de mes, va formalitzar el bloqueig de la ciutat comtal que tenia un total de 5.000 defensors.
L’1 d’octubre, Laureano Sanz va ordenar a les bateries de Montjuich, Ciudadela, Fuerte Pío i Fort D. Carlos que obrissin foc contra els baluarts del Mediodía, San Pedro i San Antoni i altres punts fortificats pels centralistes, que varen respondre a l’agressió. Molts dels impactes es produïren a les cases dels habitants. Prim estava assetjant Girona amb un nombrós exèrcit i capturant alguns forts i explica al seu superior les dificultats que té en prendre la ciutat.
La correspondència mantinguda entre el Capità General i el consistori barceloní per tractar de trobar una sortida pacífica al conflicte és constant però la carta amb data del 6 d’octubre per part dels membres de l’Ajuntament queixant-se a Sanz del bombardeig, és clau per determinar la responsabilitat dels actes repressius contra la ciutat Comtal:
“que V.E. decretando este terrible bombardeo (…) ha violado V.E. el derecho de gentes; ha pasado V.E. por encima de todas las leyes divinas y humanas; ha roto V.E. las consideraciones á que obligan la humanidad y otros sagrados vínculos sociales; ha dado V.E. sensiblemente un paso, después de mil pruebas de valor y heroísmo que forman el elogio de V.E., que la historia calificará indudablemente con los feos dictados de bárbaro y cobarde (…) sea cual fuere el resultado de la grande cuestión que se debate, autorizados con el carácter de concejales, de representantes del pueblo barcelonés, hacemos a V.E. responsable ante el tribunal justiciero de Dios y de los hombres, de las desgracias que en todos conceptos se han causado y se causen en adelante a esta ciudad y sus moradores…”
Sanz va respondre dient que les bateries rebels seguien disparant contra Gràcia, on Sanz hi tenia el Quarter General i va amenaçar que si no es deixava de disparar, tornaria a disparar els canons sobre Barcelona. Davant d’aquest fet, la Junta contestar que “Sálvese la libertad, aunque no quede uno para contarlo”.
Entre els dies del 20 a 24 d’octubre, els canons governamentals llençaren un total de 5.223 projectils. Els rebels, per la seva part, seguien castigant a Sans, Gràcia i el Clot, que en els moments dels fets no formaven part de Barcelona com passa en l’actualitat. Prim segueix a Girona.
El 4 de novembre, la Junta Suprema ja no tenia il·lusions de continuar amb la revolta, iniciant-se les negociacions de pau amb la participació dels consols de Grècia i Portugal
Capitulació de Barcelona
El 9 de novembre, entra a Girona, la divisió Prim, en virtut de les estipulacions signades el dia anterior entre Ametller i el propi Comte de Reus. A més, Girona finalment havia reconegut ja al Govern de Madrid, mentre Barcelona capitulava el 19 de novembre i permetia a les tropes de Sanz entrar a la ciutat. Aquest va dirigir unes paraules al seus homes convidan-los a “abrazar a vuestros hermanos, é inaugurad el reinado de la Segunda Isabel demostrando al mundo entero que al soldado español nadie le escede en valor y en generosidad. Todo lo espera de vosotros vuestro general en jefe…”
El 22 de novembre, data en la que es va jurar de guardar la Constitució de 1837, la fidelitat a S.M. la Reina Isabel II i complir amb les obligacions del seu càrrec als membres del consistori, el Comte de Reus, que estava encara per terres gironines, renuncia a la Comandància General de la Província i del Govern Militar de Barcelona, en la persona de Jacobo Gil de Avalle.
Laureano Sanz, en dies posteriors va observar com havia quedat la ciutat de Barcelona, comptabilitzant les armes dels jamancios: 80 peces d’artilleria (entre canons, morters i obusos) i veient les seves defenses.
L’Ajuntament de Barcelona, el 16 de desembre, va aprovar dirigir un ofici a Laureano Sanz expressant la seva gratitud “por los grandes servicios que ha prestado a esta Capital” i, per tal de recordar els seus serveis a la província i “considerando que deben trasmitirse a la posteridad las acciones militares en que resalta la prudencia unida a la fuerza”, li va entregar una medalla d’or “debiendo estar persuadido de que le seguirás en todas partes el corazón de los barceloneses”. Aquell mateix dia, Laureano Sanz, substituït pel Barón de Meer en el càrrec, el 12 de desembre, va realitzar un discurs on expressava que es separava amb sentiment “de los muros de Barcelona, pero al tiempo de dejarlos, dirigiré mi última mirada sobre esta hermosa capital con la más viva satisfacción, por haberla salvado de la ruina que la amenazaba, y por haber destruido el ella el germen de disolución que debía acabar con su prosperidad. Catalanes, conservad la paz y ser felices…”.
El nou Capità General de Catalunya va marxar a Figueres fent d’intermediari entre Ametller i Prim i signant la capitulació anàloga a la de Barcelona el 10 de gener de 1844.
Capitania General de Barcelona
La Capitania General de Barcelona ho era del Principat de Catalunya i el seu Capità General residia a la ciutat comtal. La seva autoritat, pel que fa al servei de les armes, es feia extensiva a tota Catalunya. L’Estat Major de la Capitania estava formada, com a càrrecs principals pel Mariscal de Camp (cap), Brigadier (cap segon) i Tinent Coronel. El Governador de la plaça era l’autoritat militar immediata al Capità General, i, per norma, segon cap de la província
Una mica de llum
Ja era hora que algú poses negre sobre blanc aquest capítol tant controvertit de la vida del General Prim. Sembla que encara queden persones que investiguen i contrasten i posen en dubte els capítols mes trascendents de la nostra história. Algu hauria de prendre exemple de realitat história i rigor.
