Els processos històrics dels dos teatres han seguit camins paral·lels però independents. La seva activitat responia plenament a les inquietuds pròpies dels diferents sectors que els utilitzaven, burgesos o menestrals. És clar que durant la guerra i la postguerra tot això se’n va anar en orris. Sortosament, els dos edificis es van salvar dels bombardeigs. Després de la guerra els teatres van ser intervinguts pel règim franquista i no fou fins als quaranta que van registrar alguna activitat, sempre vetllada, vigilada i censurada pels que manaven. 'Temps estranys', com diu el poeta Xavier Amorós. Però a partir dels cinquanta alguna cosa s’hi anava fent: el Teatre de Cambra fundat per Bonaventura Vallespinosa ofereix una programació arriscada al Bartrina, programant l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Una jove Núria Espert hi va estrenar La veu humana, de Cocteau, traduïda al català per Vallespinosa. Això era el 1955 i 1956. Després el Teatre de Cambra passà al Fortuny durant dues temporades però va resultar un error i el 1958 va plegar veles. El 1962 l’Agrupació Pericial amb Xavier Amorós i Joan Ballester al capdavant ho torna a intentar fins al 1967. Ricard Salvat, Núria Espert, Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Fabià Puigserver, entre molts altres, participaren en tots aquests projectes.
Mentre tant el Fortuny és explotat per l’empresari Vila Cardona, llogater de El Círcol i alterna el cinema amb representacions teatrals. La Compañía de Teatro Clásico, d’Alejandro Ulloa, per exemple, feia temporades de quinze dies, amb una obra diferent cada dia, al Fortuny.
Però també al Bartrina s’hi projecta cinema comercial, que gestionen diversos empresaris. Els anys 1968 i 1970 es torna a crear el Teatre de Cambra i el 1969 neix el Cineclub, que encara existeix, i que programa cada setmana pel·lícules en versió original. Els anys setanta la programació del Bartrina torna a tenir un cert nivell amb La Cuadra, de Sevilla, Els Joglars, els primers espectacles dirigits per Lluís Pasqual, com La setmana tràgica i Leonci i Lena…
Al Fortuny, el 1972, Lluís Pasqual que encara era un estudiant, havia estrenat el seu primer muntatge 'Reus, París i Londres' per encàrrec d’una companyia d’assegurances que celebrava un aniversari. El 1979 es crea l’Associació d’Espectadors de Teatre, AET, en el si d’una petita entitat, el Bravium Teatre, que utilitza el Fortuny per a les seves representacions i programa les millors obres del circuit professional català i estatal recuperant per al públic reusenc una programació continuada.
Però els dos teatres es trobaven en un estat lamentable, gairebé ruïnós. Les obres de restauració eren imprescindibles. Al Fortuny no s’havia fet mai cap tipus d’intervenció seriosa i ja era centenari. Es va tancar el 1983 i es tornarà a obrir, ja restaurat, el 1988.
El 1983 es forma un nou grup de teatre, el Col·lectiu de teatre La Vitxeta que resultarà capdal en la recuperació del Bartrina. El 1988, quan s’inaugura el remodelat Teatre Fortuny, encapçala juntament amb el Centre de Lectura una campanya ciutadana per recordar i reivindicar la necessitat d’un altre teatre a la ciutat. El títol del manifest era “El Bartrina, un teatre necessari” i es comprometia, com així ho va fer, a generar continuades propostes fent evident que el segon teatre, el Bartrina, podia tenir vida pròpia, plena d’activitat i contingut. El Col·lectiu de teatre la Vitxeta, des de 1983 fa produir molts espectacles i en va fer més d’un centenar de representacions al Bartrina. També, a partir del 1989, l’Institut Municipal d’Acció Cultural hi va programar temporades regulars que van contribuir a recuperar un públic més inconformista.
En el tercer i últim capítol es parlarà de la reconstrucció dels teatres Fortuny i Bartrina una vegada recuperada la democràcia l’any 1979.
Xavier Filella Fargas és president del Centre de Lectura
