La gent, cadascú a la seva manera, ja n'està més que cansada d'aquest joc i no accepta seguir-hi jugant. Si en aquest moment hi hagués votacions “oficials”, de ben segur que quedaria ben palès. No en tenim prou d’assistir, ens agradi o no, a l’obra, al teatre de la política i dels seus actors en el nostre dia a dia, que ara resulta que amb la mateixa entrada hi havia inclòs un guinyol... i nosaltres no ho sabíem.
Fa ben bé la impressió que el Tribunal Constitucional és un guinyol i els titelles els moguin hàbils, o no, segons del costat en què es miri, dits dels polítics de torn. El PSOE no té la majoria necessària per tocar res a soles, però és que el PP encara en té menys i és capaç d'entrebancar prou perquè els fils dels putxinel·lis estiguin prou enredats per no poder interpretar el conte.
Per a tots els altres guions presentats des d'altres llocs, no hi ha hagut cap mena de problema i se l'han llegit en un tres i no res. Tot ho han entès i els ha semblat que estava redactat amb bona lletra i correcta gramàtica castellana. Ara bé, arribem nosaltres amb un document ben semblant, amb els detalls que haurien de ser ben entenedors per a tothom, sempre que tothom fos conscient de les diferències històriques del nostre país, a més a més redactat en dues llengües de les quatre que hi ha reconegudes com a oficials a l'Estat, i els comencen a agafar tots els mals i aixecar el dit demanant anar al lavabo, com ens passava a l'escola quan ens enfrontàvem a alguna cosa massa feixuga o que no ens sabíem gaire bé.
Comencen a deixar-ho per a demà i, és clar, amb tot aquest llarg temps, n'hi ha que es moren, n’hi ha que són recusats, n’hi ha que els caduca el volant per ser-hi i no han estat substituïts. Sembla com si estiguéssim en mans d'una empresa que ha fet fallida. I llavors ve la pregunta de com és que el TC segueix amb les portes obertes i amb els components encara còmodament asseguts a les butaques quan, en aquest cas concret, el que caldria és declarar-se, o declarar-lo, incompetent per no saber dictar sentència al document que queda del pacte parlamentari del 2006, ratificat pel poble, després de les escapçades del Govern espanyol, i en algun aspecte amb la col·laboració del català.
Enlloc es pot estar quatre anys per acabar i lliurar un treball i si aquest ha de ser una resolució que ha d'esdevenir llei i ha de venir des del màxim exponent d'impartir justícia, deixa veure la poca credibilitat i gens de respecte que pugui imposar tot el que es refereixi a la seva “santa paraula”, per molt jurídica que sigui.
I no serveix el que ens digui el president, el primer, que l'Estatut està en vigor i que s'està desplegant. Per a qualsevol moviment d'aquesta mena -com gairebé per a tot- estem en mans del Govern de l'Estat. Aquest ha d'autoritzar. Aquest ha de donar permís. Aquest ha d'acceptar i mai no acceptarà qualsevol cosa que representi deixar ben clares les nostres diferències en el territori comú que som... ens agradi o no. Que no ens vulguin enganyar fent-nos creure en allò que des del fons del cor molts i molts sentim, però que no és. I que tampoc vulguin fer-ne un gra massa sobre la impugnació del PP, que és greu però també ho és la del Defensor del Pueblo, nomenat del PSOE, com també ho és les de diverses comunitats autònomes governades tant pel PP com també pel PSOE.
És molt possible que ja hàgim arribat a un punt en què la gran majoria que no passa de tot, ens hàgim de fer una pregunta que tan sols té dues respostes. No admet les mitges tintes en què hem viscut fins ara. Ja no és possible un acord. Ja no ens interessa un pacte. En el millor dels casos, ens fan passar amb cançons i ens han enganyat per davant, per darrere i de costat. No ens entenen... ni ganes que en tenen, d'entendre la nostra tossuderia de voler sentir-nos una nació i autogovernar-nos.
Volem seguir estant en mans, directament o indirectament, d'aquest Estat, pagant impostos com el primer i rebent com el darrer, i que mai no ens reconeixerà com el que som i ens sentim ? Per una banda, ja sabem que és el que tenim... i tindrem, per la qual cosa només queda treure d'on puguem més dosi de conformisme i acceptar-ho amb resignació.
O per l'altra, què voldria dir una independència que ens permetés d'abastir-nos, manar-nos i aguantar-nos a nosaltres mateixos i, si cal, pactar amb nosaltres mateixos? En definitiva, ser responsable dels nostres encerts i dels nostres errors i, des de la sobirania, tenir totes les eines per rectificar. Ara ja ens hem de plantejar si ho volem tot o res.
